temps per al bosc

Un dels detalls més interessants de les xerrades de hui a la Biblioteca Jaume Fuster ha sigut un comentari de Jamie Byng, de Canongate, quan ha comparat la tasca de ser editor amb la de plantar un bosc. Byng ens ha advertit de dos perills: El primer és no tindre paciència, ja que cal recordar que per que un arbre cresca necessita el seu temps, de fet, demana anys. Per això, és molt important saber cultivar, regar, podar i abonar ls obres que formaran el catàleg arbori de tot bon projecte editorial. El segon dels consells és recordar que cal tindre compte de tot el bosc i no posar-se davant de l’arbre més gran i més gros a gaudir de la seua ombra, sense tindre en compte que al darrere hi ha molts arbres més. Ens ha recordat la frase coneguda de 2No deixes que l’arbre no et deixe veure el bosc”.
Són dos bons consells que ara que els pense en la tranquil·litat de la nit crec que es poden aplicar a moltes més coses que a la tasca editorial.

un temple i una pregunta

Des d'un nou temple de la cultura observe com repetim els mateixos ritus des de fa segles. Estic a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia que ha obert fa uns dies. Des d'un dels còmodes sofas que han instal·lat mire com està qausi bé tot el dia de gom a gom. fa tant de goig veure xiquets, joves, adults i gran caminar d'ací cap allà cercant llibres, cds o simplement preguntant en informació. Alguns busquen solcuions als seus problemes, altres s'emparen als deus de les lletres per poder gaudir d'un futur millor, altres cerquen l'eternitat de les emocions entre les pàgines i uns altres, com jo, ens confesem en silenci i davant d'una pantalla sense rostre. Afortunadament no ens posaran penitència.
En aquest lloc i enmig de la celebració d'uns sacres festes editorial que s'allargaran tres dies, em persegueix una pregunta: Es poden trobar les coses que no cerquen?

he mirat un fantasma als ulls

Moltes vegades creguem que som forts,ens masturbem mentalment per fer brollar les potències de la nostra ànima i això ens fa creure demiürgs d’un món fet a mida. Tots ens fem un món d’ús particular on tot quadra, on cada cosa té el seu lloc i el seu moment. No fer-ho així és perillós.

Conec molta gent que no accepta que li plantege excessives qüestions que em corren pel cap. Li pegues massa voltes a les coses, em diuen, però allò que realment volem dir-me és que sóc massa perillós per a la seua salut mental quan m’endinse en aquesta dinàmica de qüestionaments.

He de reconèixer que moltes vegades m’agradaria tindre aquest plantejament d’ignorància convençuda. Però la meua ignorància no em convenç, tot el contrari em proposa desassossecs. Jo, de vegades, intente fer exercicis d’assimilació: m’assec en una plaça, o un parc i mire els rostres de la gent feliç que mai posarà en dubte l’existència de Déu o que mai patirà per si té sentit la seua existència o per si aquest és el seu darrer passeig per la ciutat. No sé si dir que aquesta gent simplement viu per ser feliç o dir que només està feliç per viure.

Puc pensar de forma utilitarista i adonar-me que totes aquestes reflexions meues no em duran a enlloc, almenys no a cap lloc de plaer banal. I l’experiència em diu que encara és més difícil trobar la pau en l’anima. Per tant resulta més útil a curt termini apostar per la ignorància banal.

Aquestes darreres setmanes he descobert que la pitjor de les meues condemnes és la ignorància conscient. Aquest ignorància és aquella en la que intueixes que hi ha alguna cosa està passant al teu voltant o a dintre teu, però que no assoleixes a descobrir. No saps si aquella raresa et farà gaudir o patir, però vols veure-li la cara. I aleshores és quan ve el problema. Si no tingueres la percepció que hi ha alguna cosa amagada no patiries: això és la felicitat de la ignorància. Però no és això el que em passava.

Finlament, per qüestions d’atzar, em vaig trobar amb eixe fantasma que sabia que estava passant molt a prop de les meues esquenes, sentia la seua fredor caient per la pell, però que no arriabava a veure. Us assegure que quasi em torne boig, no parava de cridar al la gent del meu voltant per dir-los que alguna cosa estranya estava passant. Però finalment, ahir el vaig mirar als ulls. La primerareacció va ser la desesperació i la llàgrima. La llengua s'em va secar i no parava de caminar d’ací cap allà sense cap destí que no fos la més absoluta de les desesperacions. Sabia que ensopegar amb els ulls d'aquell fantasma no em portaria res bo. Però també sé que no estava equivocat, ara tinc una pau interior que abans no tenia. La meua ànima ha deixat d’ofegar-me l’estomac i deixar-me arraulit sobre el terra. Ara ja he eixit de la ignorància, ara ja sé que no estiva boig i que aquest camí d'autodestrucció que he estat fent tenia un destí.

Quina contradicció! He descobert una cosa dolenta per a mi, però ara estic més tranquil perquè sé d'on ve el mal.

Al principi defensava que la ignorància assumida era un bon estat però ara crec que no és així perquè tard o d’hora sempre et fan una punyalada i, personalment,considere que és millor saber que açò té un final que no trobar-se de amb els ulls de l'assassí el dia mateix de la mort. Aquest és la meua opció, però més que una opció és un destí.

La veritat de la vida

Per als esperits forts i temeraris, per aquells que que tenen el geni en els nassos, per aquells que no s'enfonsen davant la falta de sentit de l'existència, hi ha el riure. I també la possibilitat d'obtenir la revelació de la bellesa des de la qual crear.