dimarts, de novembre 08, 2005

he mirat un fantasma als ulls

Moltes vegades creguem que som forts,ens masturbem mentalment per fer brollar les potències de la nostra ànima i això ens fa creure demiürgs d’un món fet a mida. Tots ens fem un món d’ús particular on tot quadra, on cada cosa té el seu lloc i el seu moment. No fer-ho així és perillós.

Conec molta gent que no accepta que li plantege excessives qüestions que em corren pel cap. Li pegues massa voltes a les coses, em diuen, però allò que realment volem dir-me és que sóc massa perillós per a la seua salut mental quan m’endinse en aquesta dinàmica de qüestionaments.

He de reconèixer que moltes vegades m’agradaria tindre aquest plantejament d’ignorància convençuda. Però la meua ignorància no em convenç, tot el contrari em proposa desassossecs. Jo, de vegades, intente fer exercicis d’assimilació: m’assec en una plaça, o un parc i mire els rostres de la gent feliç que mai posarà en dubte l’existència de Déu o que mai patirà per si té sentit la seua existència o per si aquest és el seu darrer passeig per la ciutat. No sé si dir que aquesta gent simplement viu per ser feliç o dir que només està feliç per viure.

Puc pensar de forma utilitarista i adonar-me que totes aquestes reflexions meues no em duran a enlloc, almenys no a cap lloc de plaer banal. I l’experiència em diu que encara és més difícil trobar la pau en l’anima. Per tant resulta més útil a curt termini apostar per la ignorància banal.

Aquestes darreres setmanes he descobert que la pitjor de les meues condemnes és la ignorància conscient. Aquest ignorància és aquella en la que intueixes que hi ha alguna cosa està passant al teu voltant o a dintre teu, però que no assoleixes a descobrir. No saps si aquella raresa et farà gaudir o patir, però vols veure-li la cara. I aleshores és quan ve el problema. Si no tingueres la percepció que hi ha alguna cosa amagada no patiries: això és la felicitat de la ignorància. Però no és això el que em passava.

Finlament, per qüestions d’atzar, em vaig trobar amb eixe fantasma que sabia que estava passant molt a prop de les meues esquenes, sentia la seua fredor caient per la pell, però que no arriabava a veure. Us assegure que quasi em torne boig, no parava de cridar al la gent del meu voltant per dir-los que alguna cosa estranya estava passant. Però finalment, ahir el vaig mirar als ulls. La primerareacció va ser la desesperació i la llàgrima. La llengua s'em va secar i no parava de caminar d’ací cap allà sense cap destí que no fos la més absoluta de les desesperacions. Sabia que ensopegar amb els ulls d'aquell fantasma no em portaria res bo. Però també sé que no estava equivocat, ara tinc una pau interior que abans no tenia. La meua ànima ha deixat d’ofegar-me l’estomac i deixar-me arraulit sobre el terra. Ara ja he eixit de la ignorància, ara ja sé que no estiva boig i que aquest camí d'autodestrucció que he estat fent tenia un destí.

Quina contradicció! He descobert una cosa dolenta per a mi, però ara estic més tranquil perquè sé d'on ve el mal.

Al principi defensava que la ignorància assumida era un bon estat però ara crec que no és així perquè tard o d’hora sempre et fan una punyalada i, personalment,considere que és millor saber que açò té un final que no trobar-se de amb els ulls de l'assassí el dia mateix de la mort. Aquest és la meua opció, però més que una opció és un destí.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

aquest m'ha agradat molt Ricardet, molt redó. Jo de moment no escric per manca de temps i d'idees, no sé en quina proporció d'un o les altres, però bé.
BUTI.

Peluix ha dit...

El contingut és molt bo (però jo jugue amb avantatge) però millor ha estat la forma d´expressar-ho. Amb aquest text m´he ensenyat un parell de coses. Primera: no sabia que dessassosec portava tantes S. Que coses. Segona: la ignorància d´una persona, assumida o no per ell mateix,no està bé. Jo habia confos ignorància amb falta de memòria. I no. Com dius, la ignorància no està bé, però la memòria curta crec que és una gran avantatge per a viure/ser més feliç.
Molt xulo.
Si cal anar a pel fantasma eixe del que parles, me crides i en un minut me´l faig!!!!!

marta ha dit...

De fet, desassossec no porta tantes esses, però és el que té ésser apitxat :-)
Bromes a banda, moltes voltes donar-li voltes a les coses no és un signe de clarividència, sino de bogeria. O el que és el mateix, la senzillesa no indica necessàriament ignorància. Al capdavall, la natura està plena de coherència -i injustícia, sí, ho sé- i esdevé tan senzilla com eloqüent. És més, estic per relacionar la senzillesa amb la bellesa i la eloqüència. Però bé, millor deixe de xerrar, perque tot aquest rotllo per a dir tan poca cosa ja demostra de mi una falta de senzillesa, eloqüència i claredat inconcebibles -almenys per a Aristòtil-.

El buti ha dit...

Unes cosetes...:

1.- Desassossec porta totes eixes "s" a no ser que vulgues escriure malament la paraula, altra cosa és cóm ho vulgues pronunciar. Molt bé Ricardet (apunta-te-la Pau, que no et passe com amb "peluix"). Marta, el nou de "bromera" és un molt bon diccionari escolar que resol tots aquests dubtes... jejeje!

2.- Peluix, pq dius que jugues amb avantatge...?

3.- Estic d'acord amb l'asseveració de que "moltes voltes donar-li voltes a les coses no és un signe de clarividència, sino de bogeria" (encara que això de "moltes voltes donar-li voltes..." jejeje), encara que per a mi el fet de dissertar al voltant de la ignorància, l'eloqüència, la senzillesa, la bellesa, la justícia, i fins i tot "Aristòtil"... em sembla una mica massa filosòfic, és a dir, un brot de bogeria.

P.D.: Perdona Marta, però hui estava una mica punxeta i necessitava clavar-me un poc en algú, com que he vist el teu comentari m'he aprofitat de que no et conec... I la defensa de la paraula "desassossec" m'ha servit d'excusa... jejeje!!

"Besitosssss" per a tots