divendres, de febrer 29, 2008

Conversa

- Es talla, no t'escolte bé...
- Doncs res, ad(...), uidat!
- Adéu

Va acabar la conversa i es va apartar el telèfon mòbil de l'orella. Es va quedar mirant pantalla i va intuir que aquella havia sigut l'última vegada que parlaria amb ella. Va deixar el telefon a la butxaca i va pujar a l'ascensor, un espai que quasi sempre està fora de cobertura.

dimecres, de febrer 27, 2008

Regal dels oblidats als desagraïts que obliden

En aquest país nostre ni la mort de persones il·lustres mereix homenatges pòstums. No sé ni perquè m'ho pregunte, perquè dia rere dia veig com la indignació va cedint terreny a la indiferència. Però si bé ho pense, ja he pujat moltes vegades al tren de la indignació per fer un viatge cap a la estació de la indiferència. Em conec el paisatge de memòria.

Pense en les vegades que he sentit tanta ràbia envers algú o algun fet, i com a mecanisme de protecció personal he decidit optar per la indiferència. Alguns poden considerar que es tracta d'un fugida i una manca de maduresa, covard, ja ho sé, però que voleu que hi faça.

Crec que tos ens hem trobant davant una persona a la qual t'acostes amb tota la bona voluntat del món i et fot una bufetada moral. El pànic a aquestes situacions incòmodes ens fa posar-nos cuirasses que ens blinden i ens converteix en persones indiferents que prefereixen viure en un planeta imaginari abans d'acceptar la realitat.

Tota aquesta reflexió em ve desprès de la meua darrera fugida per per no endur-me la segona decepció del dia. La primera preferisc callar-la. Aquesta segona va vindre després de comprovar que al País Valencià no he trobat cap ressò desprès de la mort d'un dels poetes més rellevants de la nostre llengua. El passat dissabte va morir Josep Palau i Fabre, per sort per a nosaltres ell no va ser desagraït com ho han estat els valencians que no han ajudat a difondre el coneixment de la seu a obra i per això ens ha deixat la possibilitat de llegir, en la nostra llengua, poemes tants colpidors com aquest:

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

dilluns, de febrer 25, 2008

Els diners dels valencians al servei de Rajoy

S'acosten les eleccions i a València el clima cada dia està més ennegrit, com l'oratge d'aquest dies. Quan fa uns mesos des del Partit Popular Valencià van rendir les seues armes a la batalla electoral de Rajoy no pensava que arribaríem a la manipulació descarada i absoluta.
Això és com quan algú es decideix a fer alguna cosa que no està bé. La primera vegada mira cap a un lloc i cap a un altre amb la por que l'enxampen. Si la primera experiència acaba en èxit, sempre hi ha la possibilitat de repetir i la segona ocasió que repeteix l'acció ja ho fa amb més soltesa. I quan descobreix que pot continuar amb cometent accions sense ètica i rep cap resposta aleshores actúa sense cap vergonya. En aquest temps electorals sembla que tot s'hi val: la mentida, la manipulació, l'aprofitament dels recursos públics..

Dins d'aquest panorama un dels que ha pujat un poc més el grau d'indignació és l'ús que s'està fent dels informatius Canal 9. El model que fins ara aplicaven als informatius era alternar notícies sobre desgràcies en diferents parts del món, crítiques al govern central i elogis sobre que bé és viu a la Comunidad Valenciana, amb la Fòrmula 1, la Copa Amèrica i tot allò que està fent Camps per a que vivim al "millor lloc del món". I aquesta estructura dària d'informatius acaba calant en els espectadors: Tots volem creure que el que tenim és el millor i que estem millor que els nostres són els més bons. Autoenganyar-se per a no vore les pròpies misèries és una eixida tan fàcil!.

Però des de fa unes setmanes, amb l'arribada de les eleccions el Partit Popular ha decidit deixar de bada aquesta manipulació súbtil del mitjans de comunicació públic per apostar directament per la teleprediccació. Han vist que fent el que feien ningú deia res i han decidit fer un pas més, Total, desprès de tot el que han fet personatges com Fabra o Alperi i no han rebut cap càstig en les urnes? Què pot passar ara per emprar Canal 9 per al fer la seua propaganda política? Els valencians som així de mesinfots.

Des de fa algunes setmanes tenim una iniciativa per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), i de la qual ja n'han parlat l'amic VK de Tirant a fotre i Vent de Cabylia.

Si teniu ganes de patir amb els vostres propis ulls tota questa manipulació podeu vore el canal de televisó per internet "RTVV manipula", on podeu vore resumides totes les accions més descarades de la televisió publica valenciana les últimes setmanes. Açò haurien de posar-ho a les Facultat de Periodisme!

I per a rematar el tema, ja no és prou en manipular el que vegem sinó que a més es vol tancar les portes a tindre visions des d'un altra perspectiva. Ho dic pel tema de l'anunciat tancament de TV3.

A Algemesí s'ha organitzat una comissió d'algemesinencs per la TV3, amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià, i han convocat als ciutadans d'Algemesí i a tots els valencians a concentrar-se el dijous pròxim 28 de febrer de 2008 a les 19:00h en la Plaça Major d'Algemesí per defensar el dret a rebre TV3 en les nostres cases.

dimarts, de febrer 19, 2008

Baix mínims

Hi ha notícies que esdevenen com un virus silenciós que et contagia, i inexorablement, fan del teu esperit un bastió al servei de la desesperança i la infertilitat del teu esforç.

La notícia que m'ha provocat aquesta sensació és la publicada ahir, dilluns, pel diari El País, on destacava que l'índex de lectura en valencià està baix mínims, segons el según el Baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres de 2007 elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya. La malaltia provocada per la lectura d'aquesta notícia.

L'índex de lectura en valencià estava en el 2006 en un 5,7%, una xifra més que preocupant. Però quan les coses van mal, sempre poden anar pitjor i en el 2007 l'índex ha caigut fins el 3,6%. Aquest fet ha provocat que la Comunitat Valenciana siga l'única de tot l'Estat Espanyol on ha baixat l'índex de lectura en la llengua pròpia de la Comunitat. A Catalunya i Balears l'index de lectura en català, es situa al voltant del 15%, mentre que a Galícia ha pujat del 3,6 al 3,9% la lectura en gallec.E ls únics que encara està per baix dels valencians són els bascos que estan en un 2,2% (tot i que han crescut respecte al 2006 on estaven en el 1,8%).


Aquesta notícia, com un virus, no contagia els esperits forts i preparats que saben que poden sofrir atacs, una malaltia és un procés de debilitació. I l'esperit dels que ens creguem açò de la cultura i de la lectura passa per una mala època. Plou sobre banyat. El signes de debilitat ja s'han anat mostrant des de fa anys, de fet fa algunes setmanes el sector del llibre aixecava la veu per denunciar l'oblit del govern Valencià respecte al món del llibre, els resultats d'aquella sembra no s'han fet esperar. Ací teniu la decebedora collita que ens porta el maltractament continu cap a la cultura.

I davant aquest panorama, per un moment tens l'esperança que tot açò farà reaccionar als representants polítics de la Generalitat Valenciana. Això seria el més evident en un país normal, però no al nostre. Amb tota la il·lusió del món vas a tocar a les portes de les institucions públiques valencianes per a presentar projectes engrescadors per fer remuntar els índex de lectura en valencià: "Lo siento pero la Directora General tiene problemas de agenda y no los puede recibir", "Envíeme un fax y ya le comuniacremos cuendo puede darles cita la Consellera".... i d'açò ja fa més de 4 mesos. Portes tancades, no hi ha reacció. Indignant!

Però, no caure'm en el desànim. Mire-m'ho per la part personal, i riure'm per no plorar. Si els índex de lectura en valencià estan tan baixos vol dir que encara tenim objectius que complir, i molta feina per davant. Si el nostre país tingués un índex de 100% de lectura en valencià no tindria feina ;)

divendres, de febrer 15, 2008

Catarsi d'identitat

Els espais de trobada sempre són llocs plens d’històries. Una estació de tren o un parc són entorns on quasi bé cada dia es creuen vides que aparentment semblen molts diferents. La identitat de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff és com un d’eixos punt de trobada on es s’empelten tres cultures diferents. L’escriptor (d’avantpassats russos, ciutadania francesa i sentiment català) viu a Perpinyà i reconeix que està partit entre les tres cultures. En els seus inicis, aquesta singularitat podia despertar un cert encant, però després de huit llibres publicats, ja ens demostrat que un talent com el seu no sobreviu per l’exotisme.

Un obligat retorn als orígens, que tots fem en alguna ocasió de la nostra vida, ha estat el motiu que ha portat a Bezsonoff ha bastir el seu últim llibre, Els taxistes del tsar, on convergeixen la història del seu avi rus, la particular russofília de l’autor i l’estima per cultura catalana. Un còctel de ficció que esdevé tan real com la seua pròpia vida.

Al seua última obra ha apostat per un llibre més personal. Bezsonoff ha pujat al tren dels seus avantpassats russos per fer un viatge cap als temps de la caiguda dels tsars i de l’exili dels soldats blancs que van perdre la guerra. Eixe va ser el cas del seu avi Mitrofan que va nàixer a la ciutat russa de Vorònej el 1901, es va fer soldat de Nicolau II, en el bàndol dels perdedors, i desprès de la indefugible derrota va tindre que emigrar cap a Paris per acabar treballant de taxista, com molts dels russos que van emigrar a terres franceses.


Però cal tindre en compte que no estem davant d’una novel·la convencional, ni tampoc espereu una biografia i molt menys un dietari estricte. Ho és tot i no és res. L’obra està feta amb aquests trets elements, i d’aquesta barreja sap crear un el desconcert en aquells que no es deixen seduir per l’eixart de gèneres. Però aquesta curiosa conjugació esdevé la forma perfecta per destil·lar l’empelt d’identitats que atresora aquest escriptor.


Com en qualsevol intent de retorn al passat, Bezsonoff també s’ha trobat en els buits que deixa el pas del temps. I és allà on ha brollat la millor versió de l’escriptor de Perpinyà. La història de la vida del seu avi resulta la més atractiva, ja que com ha demostrat en anteriors ocasions sap fer un excel·lent ús dels elements històrics per a crear literatura. Com ell mateix ha reconegut, allà on no arriba la documentació, Bezsonoff ha tirat mà de la imaginació, i sembla un encert. L’avi es presentat a través d’un vidre translúcid des d’on l’observem com va oblidar la identitat cultural en el camí de fugida cap a Paris. Però, per l’altra banda i per un aparent atzar apareix en l’escena el personatge del germà de Mitrofan, Leonocid, per a posar el contrapunt i oferir-nos les dues acares de l’exili: Mitrofan oblidà els seus orígens i es deixa amarar per la cultura francesa. Eixe oblit voluntari de l’avi sembla que ha estat un herència involuntària que va rebre l’autor ja que durant molts anys, com ell reconeix al llibre, culparà de tot allò que li passa dolent al seu passat rus.

Però com ja hem avançat, davant l’exili hi ha un altra actitud més allà de l’oblit, i eixa és la representa el besoncle; Leonid, que va mantenir viva i activa la seua identitat russa.

Cal destacar que la part més novel·lística del llibre s’entremescla amb una mena de dietari, escrit en temps present i on Bezsonoff, ens confessa les seues digressions sobre el deler per aprendre la llengua russa i per poder llegir els clàssics d’aquesta cultura en la llengua original. A més, ens alguns capítols també es deixa dur per un aglomeració d’excessives i breus pinzellades que intenten traçar les rames del seu arbre genealògic.

En definitiva, un llibre amb un estil viu i captivador, amb una prosa dinàmica que esdevé un exercici literari de catarsi que tots hauríem d’encetar en algun moment de la nostra vida ja que “acceptant les meues contradiccions i l’aiguabarreig de les meues identitats, m’he reconciliat amb mateix”.


Ressenya publicada la Revista Caràcters núm 42

ELS TAXISTES DEL TSAR

Joan-Daniel Bezsonoff

EDITORIAL EMPÚRIES
Col·lecció: Narrativa, 301
Pàgines: 128
Any d'edició: 2007

dilluns, de febrer 11, 2008

Poda


Un matí de diumenge, aprofitant el suau sol d'aquest febrer, decidisc mamprendre una tasca que des de fa algunes setmanes tinc pendent: podar les plantes del balcó. Des de fa algunes setmanes aquestes habitants del meu humil tros de balcó semblava que havien perdut l'empenta amb la que creixien aquest estiu. Així que amb el poc bagatge agricultor que tinc em dispose a llevar aquelles rames que considere més dèbils, o massa velles, o excessivament retorçades... Sembla que l'hivern és l'època de fer aquest tasca al jardí i al camps, per així possibilitar que en arribar la primavera la planta aprofite tota la seua força en aquelles rames que nosaltres hem escollit com les millor per a ella. Em capfique en la feina, i l'absència d'experiència dóna el control total a la teoria. Aquesta si, aquesta no.... i aquesta rama de generi, no sé... està molt retorçada, però té un flor tan bonica, que faig?

Unes hores desprès, ja de nit, quan m'he netejat la terra de les mans pense en aquesta activitat de podar, podar és escollir. I em venen els dubtes: Hauré podat les rames correctes?

A la vida moltes vegades no tenim altra opció que podar si volem créixer i així omplim (i omplirem) moltes bosses d'escombraires amb les rames que un dia vam decidir tallar. No sabem si les rames que ara ja s'han podrit haurien estat millor que les que ara tenim al nostre balcó. Per sort i també per desgràcia, sempre ens queda un xicotet espai de dubte per saber si aquella rama retorçada però amb aquella flor tan bonica la hauríem d'haver tallat o no.

PS: Per cert, hui, 11 de febrer de 2008, "Parlant de Sirenes" fa 3 anys del seu primer post. Com a regal li he donat una nova foto de capçalera.

dijous, de febrer 07, 2008

Juli Capilla guanya el premi Tardor

La premsa de hui ens porta una bona notícia. Juli Capilla ha guanyat el XIII Premi Tardor de Poesia. amb el poemari Aimia. L'obra es publicarà a l'editorial Aguaclara.

Enhorabona!

Juli ha explicat que el títol del recull rescata una paraula que empraven els trobadors occitans per a designar a l'estimada i amiga, Aimia. En total el poemari arreplega 25 poemes i un epíleg, on segons avança Capilla ha reflexionat sobre una relació d'amor. L'autor ha destacat la presència de “la pulsió erótico-amorosa i el conflicte ètic i moral” recollida de l'obra de Ausiàs March i la influència de la “desinhibició” que ens transmet la poesia de Vicent Andrés Estellés.

Podeu llegir a Juli Capilla al seu bloc: Va de bo, cavallers!

Recull de premsa de la notícia del premi:

Juli Capila gana el premio Tardor con un poemario en valenciano al Levante-EMV
Aquest titular del Levante-EMV destaca el fet que el poemari estiga en valencià, de fet crec que en 13 edicions d'aquest premi de Castelló aquest és la tercera obra en valencià que ha estat premiada. Un fet que li dóna més valor al treball de Juli.

El valenciano Juli Capilla gana el Premio Tardor con su obra 'Aimia' a El Mediterraneo.
En aquest cas el diari de Castelló destaca el fet que no siga castellonenc i defineix al guanyador com "valenciano". Per experiència pròpia us dic que en aquesta redacció tenen prejudicis i volen deixar clar que valenciano és diferent de castellonenc, per a ells, molt diferent, i així ho fan notar.
Un altre apunt interessant és que en l'edició en paper trobem un foto de l'acte on vegem a Juli al lliurament del premi mentre parla l'alcalde de Castelló, el senyor Fabra. Podria contar-nos al seu bloc si a més del premi també va aprofitar per comprar loteria a Castelló (allí sempre toca, sobretot a alguns presidents de la Diputació) o per a apuntar-se al pròxim Trofeu de Golf de la Comunidad Valenciana que també es farà a terres castellonenques (al club del president de la Diputació de Castelló). M'oferisc a fer-li de Caddie.

Juli Capilla, con su obra Aimia, gana el 13 Premi de POesia Tardor que patrocina el Ayuntamiento de Castellón, des del propi Ayuntamiento.

Juli Capilla gana con 'Aimia' el XIII premio de poesía Tardor de Castellón, a Terra

Juli Capilla gana el premio de Poesia Tardor, al Bloc Poemas del Alma.

El mostre dels malsons

La setmana sembla eterna.. Ja porte sobre el muscle dos malsons.
Tot comença igual: Enmig de la nit, unes poques hores desprès caure al llit, em desperte de sobte.El ritme cardíac és alt, i una freda suor comença a relliscar per l'esquena. Els ulls se m'obrin de bat a bat, com aigua de sèquia que esclata una comporta per inundar el camp. Entre la vigila i el somni m'assec en un cantó del llit. No puc perdre temps. A palpentes isc de l'habitació i busque l'olor de menjar. Inexplicablement ha esclatat a dins meu una gana desmesurada. Camine pel corredor i comence a notar els primer tremolors. La força de les cames minva com un ciri que va apagant-se poc a poc. Per fi, davant de la nevera, rescate àpats prohibits que devore sense degustar. Cansat, desesperat i espantat m'assec al tamboret de la cuina i em quede mirant el rellotge digital de la ràdio. Són les quatre de la matinada. Ara escalfaré un poc de llet i esperaré que em retorne la son. Tornaré al llit i demà al matí em despertaré amb el dubte si tot ha estat tot un somni o sirealment fa unes hores vaig estar de nou abocat al precipici.

Ja porte dos nits en aquest malson. I ara que s'acosta la nit, com un xiquet poregós sent el pànic de tornar a tancar els ulls per si el dolç mostre que corre per dins meu decideix tornar a eixir de l'armari... em despertaré per escapar cap a la cuina?

dimarts, de febrer 05, 2008

Abracadabra

Una de les funcions que més m'agrada de l'Ipod, és la Reproducción Aleatoria, una opció que et va posant cançons de la teua discografia a l'atzar. Això provoca que, sense espera-ho tonen a la teua oïda, cançons que fa anys que no escoltaves. I això de vegades és com un viatge al passat, perquè les cançons són moltes vegades la banda sonora d'un moment de la nostra vida. I quan sona la melodia retornes a instants, a perfums, a abraçades, a carícies, a nits, a viatges que estan a la nostra biblioteca de records.

Ahir sonava una cançó que feia molt de temps que no escoltava... Abracadabra de Sílvio Rodríguez.

He estat cercant allò que s'amaga darrere de la paraula Abracadabra, una paraula màgica que s'empra en moltes llengües i sota la qual s'amaguen encanteris i sortilegis. De vegades, les paraules són la millor medicina, hi ha tanta gent que posa la seua fe en els silencis i en les creences en foscos ritus religiosos que prediquen la necessitat de patir per arribar a alguna cosa millor... com es poden invocar les ferides? "como si nos faltaran las penas"


Yo no se
cómo hay quien malversa la vida
cómo hay quien invoca una hérida
como pueden gastar el amor.
Yo no se
(Como si no faltaran las penas;
como si nos sobraran las cenas
como si diera dicha el dolor.)
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe;
si la desesperación hace blanco
y se cierran los laicos colegios;
si se vuelve al sortilegio
y aprendices de delfín
creen llegar a Merlín.
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe,
pero a mí lo que me embruja es volar
y hechizarme con tus sortilegios:
soy brillante en tu colegio;
subo nota en el amor,
vuelo allí
como al sol
un colibrí.

Abracadabra,
curandera mi palabra,
todo mal pone bien,
sana del odio y vacuna también.
Abracadabra,
siga la pata en su cabra,
girasol, alhelí,
la mariposa besó al colibrí.

S.R.

divendres, de febrer 01, 2008

El silenci dels Camps oblidats

Aquestes setmanes que el senyor Gonzàlez Pons s'ha convertit el gran defensors del valors valencians i que no para d'eixir a fer declaracions a tots els mitjans de comunicació plenes de ràbia i oportunisme contra "tots" els seus adversaris. Ara és el moment de fer-li memòria de totes les seues accions i "desplantes" que ha fet durant tots els seus anys al poder. No entenc com els valencians no castiguem la manca total i absoluta d'honestedat que han demostrat aquest tipus de dirigents. Que passa quan arriben una eleccions i polítics com Gonzàlez Pons ens volen vendre una imatge que no és real? Doncs passa que aquest model s'emporta majories absolutes al País Valencià... Quin mal de panxa és fer eleccions al nostre país: És com vore una Tragèdia. Sobre l'escenari un primer acte d'hipocresia i mentides, un segon acte on es fan públiques totes les malifetes que han fet realment tots aquests dirigents i acte final on els roïns s'emporten la majoria absoluta i són els triomfadors. I el públic amb un regust ben amarg cap a casa i pensant "la vida no és justa".

El programa CQC va fer un interessant reportatge aquesta passada setmana sobre el silencis del president Camps. El Col·legi de Periodistes Valencians ha recordat que el "Molt Honorable" porta molt de temps callant davant les preguntes que no li convenen. Indigneu-vos un poc més que ja estem en l'acte segon de la Tragèdia d'enguany. L'escena final el pròxim 9 de març.