dimecres, de juliol 21, 2010

El viatge 33

Ma mare em conta que la vesprada del 20 de juliol del 1977 estava estenent la roba al terrat i va tindre la intuïció que havia arribat l'hora. Així que, com moltes dones fan, va encetar el procés de deixar-ho tot enllestit. Va baixar a casa dels meus avis a veure com estàvem i després es va preparar un necesser. Finalment, li va telefonar a mon pare per dir-li que era el moment. I unes quantes hores després, segons la versió de ma mare, al voltant de la una de matinada vaig començar a rodar per aquest món.

Aquesta mateixa vesprada de 20 de juliol, però de l'any 2010, he anat a comprar-me una maleta. No ha sigut un rampell ja, que des de feia algunes setmanes que em venia al cap la idea (o necessitat) d'adquirir-ne una. He anat a la botiga que hi ha a la plaça del Mercat d'Algemesí i he estat mirant-ne algunes. Necessitava una amb unes mesures concretes, en concret havia de ser de 20x40x55 com a màxim, ja que és el que marquen algunes companyies aèries. He estat meditant-ho i finalment he trobat una que complia els requisits, i a bon preu.

He tornat a casa i l'he obert enmig de l'habitació. En principi he pensat que no em cabrien moltes coses, però mirant-ho més detingudament he pensat que hi havia suficient espai, perquè per a les coses importants no és necessiten gran maletes. Així que he repassat amb la mirada el vestidor per escollir el que voldria posar-hi a dins, i he descobert que els últims mesos m'han regalat roba excel·lent i que em fa sentir-me millor. I he anat dipositant-la acuradament a dins de la valisa.

I ara , quan ja ho tinc enllestit me'n vaig al llit aquesta nit del 20 de juliol amb la mateixa sensació d'emoció que vaig al al llit la nit prèvia a fer un viatge. Amb la roba enllestida a la maleta, el passaport, el dni i la resta de documentació preparada, la insulina necessària sobre la taula de la cuina i un parell de despertadors sobre la tauleta de nit per evitar adormir-me. Tot preparat per encetar un nou any particular, un viatge singular.

dissabte, de juliol 17, 2010

llibres i fets

La paraula escrita esdevé testimoni. I és aquesta voluntat de transcendir més enllà de la particular 'existència humana el que ens impulsa a deixar constància d'allò viscut (o imaginat)... Desprès, ja serà qüestió del pas del temps (i de l'atzar) el que decidirà si la paraula escrita mereix la categoria d'obra "fonamental".

A hores d'ara s'està preparant un llibre per explicar com va ser possible el naixement d'Escola Valenciana. Tot just fa ara 25 anys. Per una qüestió d'atzar tinc el privilegi d'anar, poc a poc, descobrint els passatges que conformaran aquesta obra. I no puc amagar la meua gran il·lusió per tindre la consciència que estic assistint a la creació d'un llibre que permetrà deixar testimoni a les posteriors generacions del naixement del principal moviment cívic de la història recent del meu país.

Però, i tal vegada algú pense que puc resultar agosarat, aquest testimoni escrit no és sols la narració del naixement d'Escola Valenciana, és el relat que dóna transcendència als fets i persones que van possibilitat la recuperació social i cívica del valencià, i per tant de la nostra cultura .

El testimoni oral és la principal font que abasteix aquest llibre, i aquest fet provoca que la seua singularitat siga encara més elevada. I també, la seua necessitat, ja que si no es fes l'esforç per traslladar aquesta història al paper probablement es perdria en l'oblit.

De la mateixa forma que fa poc més de 700 anys, algú va decidir escriure les cròniques de tot allò que passava al nostre territori. Amb aquest mateix esperit hem decidit deixar constància d'alguns dels fets rellevants que han passat a l'últim quart de segle a la nostra terra. A més de compartir aquest esperit, també compartim la incertesa sobre quin és el futur (un sentiment que probablement van viure aquelles persones que van decidir posar sobre el paper la crònica d'allò que va viure el nostre territori fa més de set segles).

Aquest mateix matí he intentat transmetre als meus companys, i entre ells molts dels protagonistes d'aquest llibre de 25 anys d'Escola Valenciana, que estem deixant constància d'uns fets molt importants per al present i futur. Però, sóc conscient que aquesta voluntat de transcendència actual només podrà ser confirmada d'ací a uns quant segles, quan algú reconega en les pàgines d'aquesta obra un llibre dels fets ocorreguts els primer 25 anys que han permès recuperar la nostra nostra llengua i de la nostra identitat com a poble.

dimarts, de juliol 06, 2010

Fang a les sabates

Com si et conegués de tota la vida. Així m'he sentit aquesta vesprada mentre caminàvem pel terme aprofitant les últimes hores d'aquest calorós dia d'estiu.

Perquè hui també ha sigut un dia llarg que mereixia un final amb aquest premi: un passeig pel terme. Hem patit, de nou, una jornada de xafogor, agreujada per l'excessiva agenda de tasques que portes entre mans aquestes dies. "Quan tens una setmana amb tanta feina el temps passa volant", et vaig anunciar quan tot va començar. I tot s'ha confirmat fa unes hores, quan hem compartit la percepció que el constant pas del temps de vegades sembla que s'escurça precipitadament.

I aquesta mateixa precipitació temporal de vegades ens fa creure que en realitat estem abocats a precipicis que semblem complicats de superar. I no sé si vos ha passat, però quan jo em trobe davant un abisme no puc evitar a temptació d'abocar-me per mirar que hi ha al final. La curiositat em pot. I aquest afany intrèpid m'ha ajudat a descobrir que hi ha abismes de gran profunditat, però hi ha també de ben menuts que amb els temps i la distància arribes a dubtar si són realment un estimball.

Aquesta vesprada, mentre caminàvem pel terme, l'abisme més gran que hem trobat ha estat una sèquia que hem hagut de botat. Això ha sigut quan m'ha vingut el rampell de mascle explorador que busca la cacera en el bosc (en aquest cas eren camps de tarongers). I tot ha acabat botant eixa sèquia (que tenia poc d'abisme) i amb les sabatilles plens de fang perquè ens hem vist obligats a travessar alguns camps que acabaven de regar.

Quan per fi hem posat punt i final al meu desig explorador i hem aconseguit trobar un caminal per tornar a vies conegudes he sentit vergonya per la meua poca destresa per orientar-me pel terme. Malgrat això, tu m'has mirat comprensivament i he volgut entendre que des del moment que t'he proposat eixir a fer una volta pel terme ja eres conscient que tal vegada ens acabaríem perdent entre la terra mullada. Era com si ja hem conegueres de tota la vida.