Com si et conegués de tota la vida. Així m'he sentit aquesta vesprada mentre caminàvem pel terme aprofitant les últimes hores d'aquest calorós dia d'estiu.
Perquè hui també ha sigut un dia llarg que mereixia un final amb aquest premi: un passeig pel terme. Hem patit, de nou, una jornada de xafogor, agreujada per l'excessiva agenda de tasques que portes entre mans aquestes dies. "Quan tens una setmana amb tanta feina el temps passa volant", et vaig anunciar quan tot va començar. I tot s'ha confirmat fa unes hores, quan hem compartit la percepció que el constant pas del temps de vegades sembla que s'escurça precipitadament.
I aquesta mateixa precipitació temporal de vegades ens fa creure que en realitat estem abocats a precipicis que semblem complicats de superar. I no sé si vos ha passat, però quan jo em trobe davant un abisme no puc evitar a temptació d'abocar-me per mirar que hi ha al final. La curiositat em pot. I aquest afany intrèpid m'ha ajudat a descobrir que hi ha abismes de gran profunditat, però hi ha també de ben menuts que amb els temps i la distància arribes a dubtar si són realment un estimball.
Aquesta vesprada, mentre caminàvem pel terme, l'abisme més gran que hem trobat ha estat una sèquia que hem hagut de botat. Això ha sigut quan m'ha vingut el rampell de mascle explorador que busca la cacera en el bosc (en aquest cas eren camps de tarongers). I tot ha acabat botant eixa sèquia (que tenia poc d'abisme) i amb les sabatilles plens de fang perquè ens hem vist obligats a travessar alguns camps que acabaven de regar.
Quan per fi hem posat punt i final al meu desig explorador i hem aconseguit trobar un caminal per tornar a vies conegudes he sentit vergonya per la meua poca destresa per orientar-me pel terme. Malgrat això, tu m'has mirat comprensivament i he volgut entendre que des del moment que t'he proposat eixir a fer una volta pel terme ja eres conscient que tal vegada ens acabaríem perdent entre la terra mullada. Era com si ja hem conegueres de tota la vida.
Perquè hui també ha sigut un dia llarg que mereixia un final amb aquest premi: un passeig pel terme. Hem patit, de nou, una jornada de xafogor, agreujada per l'excessiva agenda de tasques que portes entre mans aquestes dies. "Quan tens una setmana amb tanta feina el temps passa volant", et vaig anunciar quan tot va començar. I tot s'ha confirmat fa unes hores, quan hem compartit la percepció que el constant pas del temps de vegades sembla que s'escurça precipitadament.
I aquesta mateixa precipitació temporal de vegades ens fa creure que en realitat estem abocats a precipicis que semblem complicats de superar. I no sé si vos ha passat, però quan jo em trobe davant un abisme no puc evitar a temptació d'abocar-me per mirar que hi ha al final. La curiositat em pot. I aquest afany intrèpid m'ha ajudat a descobrir que hi ha abismes de gran profunditat, però hi ha també de ben menuts que amb els temps i la distància arribes a dubtar si són realment un estimball.
Aquesta vesprada, mentre caminàvem pel terme, l'abisme més gran que hem trobat ha estat una sèquia que hem hagut de botat. Això ha sigut quan m'ha vingut el rampell de mascle explorador que busca la cacera en el bosc (en aquest cas eren camps de tarongers). I tot ha acabat botant eixa sèquia (que tenia poc d'abisme) i amb les sabatilles plens de fang perquè ens hem vist obligats a travessar alguns camps que acabaven de regar.
Quan per fi hem posat punt i final al meu desig explorador i hem aconseguit trobar un caminal per tornar a vies conegudes he sentit vergonya per la meua poca destresa per orientar-me pel terme. Malgrat això, tu m'has mirat comprensivament i he volgut entendre que des del moment que t'he proposat eixir a fer una volta pel terme ja eres conscient que tal vegada ens acabaríem perdent entre la terra mullada. Era com si ja hem conegueres de tota la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada