dimecres, de març 26, 2008

Històries de Londres II. Notting Hill


"El signe del Aleph, eixe mite borgià en el que tots els esdeveniments de l'univers ocorren simultàniament en un mateix lloc, concentra sobre el xicotet pujol de Notting Hill una tremenda tensió, una tram de forces oposades que generen vida, bullícia, creació, i ocasionalment, explosions de violència".

Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Un dels passeig preceptius per al visitant de Londres és el dels carrers de Notting Hill. L'obra de l'escriptor Martin Amis és una bona referència per apropar-se a la vida que es destil·la per les seues voreres. Unes precioses botigues d'antiguitats acompanyen la visita i anuncien el mercat que cada diumenge inunda el Portobello Road. En una de les vies perpendiculars a aquest emblemàtics carrer es troba Blenheim Crescent, un carrer on podem trobar una llibreria singular: Books for Coorks.

A la porta et trobes una menuda taula rodona blava amb uns quants llibres damunt i una cadira de fina estructura que no ofereiex seguretat però si hospitalitat. Si travessem la porta de la llibre emmarcada per una cridanera façana roja (les façanes de colors és un dels trets d'aquest barri) entrem en una estreta llibreria amb prestatgeries de fusta que acomoden milers de llibres de cuina de tots els països, de tots els estils, d'autor, receptaris, de postres, d'amanides...
Aquesta invitació culinària contrasta més en una país on la cultura gastronòmica no és precisament una de les seues fortaleses.

Els ulls fan un excitant viatge entre les apetitoses portades dels llibres conviden a deixar-se seduir pels sabors, especialment aquell on la xocolata banya els cossos nus d'una parella mentre el títol explica que la xocolata és millor que el sexe (de vegades no és necessari discutir per saber que és millor i fomentar la compatibilitat dels plaers, no?).

Però, aquesta llibreria no fa només olor a paper i cartró, des del fons de l'establiment sura per l'ambient un dolç i amable aroma a apetitosos menjars. Si caminen un poc descobrirem que una recollida cuina ompli la part final de la llibreria on un parell de cuineres vestides de blanc preparen plats i dolços extrets d'alguns dels llibres seleccionats de la llibreria. Quina gran campanya de promoció de la lectura, així és quasi inevitable emportar.se a casa alguns dels exemplars...

Compre un llibre, i deixe la llibreria amb amb el cap ple de paraules, el nas inundats d'olors i un dolç regust de xocolata en la llengua. Aquest seria un bon negoci per que em podria fer feliç: poder viure d'una llibreria de cuina, o d'una cuina de llibres, que és el mateix però no és igual.... Quins dos plaers!

dilluns, de març 24, 2008

Històries de Londres I


"Hi ha ciutats belles i cruels, com París. O elegants i escèptiques, com Roma. O denses i obsessives, com Nova York. Londres no pot ser reduïda a antropomorfismes. Segles de pau civil, de comerç pròsper, d'empirisme i cels grisos l'han fet indiferent com la mateixa natura. Tal vegada exagere. Tal vegada Londres siga una projecció del caràcter anglès. No hi ha sentimentalismes, ni balafiament de passió, ni veritats amb majúscules. Per una o per una altra raó, Londres reuneix les característiques òptimes per a que florisca la vida. És difícil no sentir-se lliure en eixa ciutat inabastable i al mateix temps recol·lecta, assossegada com la molsa dels seus racons ombrívols, on caben l'art i el seu revers tècnic, el kitsch, sense destorbar-se mútuament, on la Jústícia, eixe concepte perillós, metafísic i continental, pesa menys que la sensació d'escala humana del Fair play."


Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Després de passar una setmana a Londres, conscient de la visió ocasionalment fragmentària del viatger , no puc evitar fer meues totes aquestes paraules d'Enric Gonzàlez, que ha fet de bon guia per la capital londinenca.

divendres, de març 14, 2008

La cançó de les 21 mentides universals

Desprès de tindre que escoltar durant tantes setmanes de campanya electoral una tirallonga de mentides i promeses. Desprès dels resultats aclaparadors a terres valencianes. Desprès de tindre que suportar hui nous mitings electorals des del balcó de l'Ajuntament de València (amplificats per la televisió autonòmica del PP, Canal Nue, nóu). Desprès de tindre que suportar vore a Rajoy com "senyoret" que es passeja pells seus dominis i passa un dia de fallas del PP(de mascletà, dinarot i als bous). Desprès d'escoltar a Camps dir-li a Rajoy que "los valencianos" están con Rajoy, i oblidar que TOTS els valencians no han votat a Rajoy?

Desprès de tot açò hem queda indignació per descobrir que hem arribat a un punt on certs polítics no saben diferència que és ser un càrrec institucional representant d'un poble i que és ser el president d'un partit polític que es dedica a donar "noves glòries a Espanya"....

Per a no caure en la desesperació i l'angoixa el millor és buscar vies d'eixida per riure i sobreviure. I descobrir que dir mentides també pot tindre el seu toc d'humor... i si no mireu aquest intent de cançó (que mal toca la guitarra). Mentre escolteu la cançó podeu fer un test semblant al de les revistes d'adolescent per vore quantes mentides d'aquestes hem dit en algun moment de la nostra vida... riure´s de les pròpies misèries sempre és un esport sa... (és nota que és dijous i he vist Polònia).

dimecres, de març 12, 2008

El derby avorrit

Viure victòries i patir derrotes diuen que és una experiència que sempre aporta alguna positiva. De fet, he escoltat més d'una vegada que d'on s'aprèn més és de les derrotes. Però cansa tant perdre i tornar a perdre...

El diumenge vam viure un nou derby electoral, perquè les eleccions al meu país i a l'estat espanyol sembla que s'ha convertit en els últims anys en un partit entre dos grans on no hi ha espai per a ningú més. Açò és com el Barça-Madrid que cada any ens volen vendre com el partit que decideix la lliga. Però, i que passa quan un València, o un Depor o un At. de Madrid es cola i s'emporta el títol? És una sensació especial per els aficionats dels equips més modestos, perquè sabem valorar molt més cada victòria ja que entenem l'esforç i el treball que implica cada efímer triomf.

Açò de la política es molt semblant al futbol ja que l'encontre electoral per la lliga del govern s'ha guanyat en un ajustat marcador. Mentre que en altres lligues autonòmiques, com la que es va jugar al País Valencià, el Partit Popular es va tornar a emportar el triomf per golejada.I ja són molts anys de superioritat aplanadora. En la política, i en el futbol, m'agraden més els patits disputats on hi ha possibilitats de triomf per als dos equips. Hi ha més emoció. Però, en la lliga valenciana hi ha un equip que porta molts anys emportant-se la victòria. Les raons? Perquè saben fer bé el seu joc, net o brut, legal o il·legal, en ètica o sense ètica, però el que compta és el resultat final. Perquè els rivals no saben a que juguen: al 4-4-2, al 4-3-3 o crec que juguen a que cadascú es col·loque on puga i a córrer. Perquè la sort sempre afavoreix al guanyadors. O tal vegada perquè de tant en tant als que sempre guanyen els xiulen un penal a favor inexistent...

Deprès de tanta derrota el que sembla evident és que no hi ha una única raó per explicar els nefastos resultats. I en moment de crisi esportiva ja sabeu que la solució sempre acostuma a ser fer l'entrenador fora, però i si l'equip de l'esquerra no té ni entrenador? a qui tiren al carrer?

dijous, de març 06, 2008

Paraules, paraules, paraules

Des de fa unes setmanes, les promeses , els debats, les "bajanades" inunden les mitjans de comunicació. Estem en campanya electoral.

Tot açò ja ho vam, viure fa uns mesos a les eleccions locals i autonòmiques. Els darrers resultats electorals a casa nostra van donar de nou majories absolutes, i això mai acaba massa bé. El fet de no tindre que negociar i dialogar amb altres acaba fent de les persones que tenen el poder una espècies d'éssers que creuen que caminen per dalt de la resta i només fan que mirar per damunt del muscle al món (siguen de dretes, esquerres o centre...). Mols polítics obliden que el poder i la fama són fruites de temporada, i que tard o d'hora sempre acaben podrint-se, i aleshores voldran tornar al camp a collir-les i s'adonaran que han estat tant de temps gaudint del seu regal que han oblidat anar a regar, a abonar i passar compte dels arbres, i ara ja no hi ha collita.

El que realment volia dir, és que aquestes setmanes de tanta campanya electoral el preu de la paraula és devalua molt, Tot s'hi val. I amb les mateixes eines que empra la literatura ara molts ens volen manipular i fer-nos creure que els hi donem la nostra confiança i ells ens salvaran del tot. I tot són paraules, paraules, paraules...

dissabte, de març 01, 2008

Que ens enamora

El tòpic diu que a un home se'l pot conquerir per l'estomac.

Si la frase la agafem al peu de la lletra podem caure en l'errada de considerar que l'art de la cuina es l'única matèria que una dona ha de controlar per assegurar-se l'èxit en els seus propòsits sentimentals. No obstant això, cal dir que som ja molts els homes que ens hem reivindicat en l'espai gastronòmic i hem assumit el paper de motor culinari de la casa (creació, mesura, precisió, composició, lectura -de receptes- i altres ingredients semblants fan de la cuina una activitat força engrescadora, almenys per mi).

Però també podem entendre la frase des del punt de vista més conceptual, i concloure que els homes tenim un estructura cerebral més elemental que les dones i per tant ens deixem dur més fàcilment pels estímuls bàsics, com el bon menjar. Això, a banda d'una realitat, és un fet de vegades positiu, però moltes vegades també resulta farragós.

Però tot açò venia per un dubte: Quines són les armes que pot emprar una dona per seduir a un home: el físic, una mirada, un gest... com ens han seduït a nosaltres? I amb paraules? Us han seduït amb paraules belles? Ens podem enamorar d'una dona que escriu textos que ens enganxen i que ens conquereixen? Estem enamorats d'ella o del seu geni literari? I si descobrim que el que ens ompli de plaer és poder gaudir de la seua genial capacitat per generar escrits que envaeixen tots els nostres sentits. Es pot conquerir a un home amb belles paraules? Jo no tinc dubtes.