dijous, de febrer 11, 2010

Prioritats

Quasi tots passem etapes de l'any amb més feina. Hi ha algunes ocupacions que tenen un ritme de treball més elevat que d'altres, no obstant això, a totes les feines hi ha cicles i mai vivim una línia recta, l sempre hi ha oscil·lacions (per sort).

Quan estem enmig d'una aquestes etapes de molta feina les tasques es van acumulant a un ritme frenètic, ja que per una estranya raó les feines inacabades atrauen a altres tasques. I aquest fet provoca la saturació de l'agenda. I davant d'aquesta situació, la recomanació que sempre m'han fet és: prioritzar. Agafar totes les tasques pendents i ordenar-les per establir un ordre i així poder completar-les sense caure en la desesperació.

Aquest mateix consell el vaig donar jo a una persona que vivia uns mesos de la seua vida on pensava que no donava coll a tot allò que li estava passant. Prioritza, prioritza, li deia jo, posa-li valor a les coses que has de fer i així podràs seguir endavant sense caure en l'angoixa.

Amb bona voluntat va acceptar els meu consell, i va comprar-se un bloc de post-it per apuntar totes aquelles coses que havia de fer. Aleshores va omplir els paperets i es va inundar la la taula de taques grogues, desprès va començar la segona fase: ordenar.

Des d'un segon plànol jo observava amb admiració aquella posada en pràctica del meu consell, i per uns moments em vaig sentir plenament satisfet. Em sentia com un mestre content amb el seu deixeble. Però de sobte, vaig intuir que hi havia un problema. Semblava que un dels post-its no tenia una ubicació clara en l'ordre de prioritats. Tant anava dalt, com baix, i de vegades es movia per quedar-se enmig. Vaig deduir que no ho tenia tenia gens clar, fins que definitivament es va girar cap a mi i em preguntà:

- Tinc un dubte, no sé en quin ordre de prioritat he de posar aquesta tasca?
- Quina tasca és?
- Estimar - em respongué amb aparent solvència.

Aleshores vaig pensar que havia dipositat excessives confiances en el meu consell ja que aquesta persona havia aprés que les tasques que es poden prioritzar, però havia oblidat que a la vida hi ha necessitats que estan per damunt de qualsevol jerarquia.

dissabte, de febrer 06, 2010

La compra del divendres

Aquesta vesprada he anat a fer la compra de la setmana i tenia pressa. A casa m'esperaven algunes feines per acabar i desprès, havia de fer la necessària desconnexió de divendres per la nit, una exigència desprès d'una atrafegada setmana. Per aquest motiu m'havia proposat fer la compra a corre-cuita.

He passat pel final del corredor de les pastes, els olis i caldos diversos, sense posar massa atenció, ja que en aquesta ocasió no necessitava carregar-ne res d'aquell apartat del supermercat. Però, per una estranya raó els meus ulls s'han quedat capficats en una parella que entre les prestatgeries del pots de llegums en conserva i la sal havien decidit acurtar les distàncies entre els seus cosos per enllaçar-se en una apassionada abraçada. Per un segons he aturat la mirada en ells, i me n'he adonat que allò era una mostra fefaent d'aquella recomanació que diu que no és bo anar a comprar abans de les menjades, ja que carregues més del que realment necessites. I efectivament, en aquell corredor hi havia molta fam. Però, com la pressa em coacciona, i no vull pecar de tafaner, he decidit seguir la meua marxa adquisitiva.

No obstant això, m'he quedat amb el regust de saber quin era el final d'aquella desfermada abraçada, així que he enfilat pel corredor paral·lel amb l'objectiu d'abocar-me de nou al passadís dels enamorats, però en aquesta ocasió des de l'altre costat. I quan ja estava a punt de tornar a mirar cap aquell lloc del supermercat, m'he trobat davant meu amb la xicota que fa uns segons era la protagonista d'aquella escena apassionada. He tingut la sensació que m'havien enxampat, i instintivament he baixat la mirada cap a una de les prestatgeries de condiments que tenia la meua dreta. Per una estranya raó he sentit una compulsiva vergonya per la meua tafaneria. Aleshores, he sigut conscient que no està bé això d'anar espiant la vida dels altres i que ja tinc prou preocupacions al cap com per fer de voyeur provisional.

Així que he fet mitja volta per seguir fent la compra del divendres per la vesprada. He tornat enrere per a la prestatgeria refrigerada dels formatges per agafar un d'aquells de cabra que tant m'agrada per a les amanides. De sobte, just al davant dels formatges he vist que s'havia aturat, de nou, la xicota de l'escena de passió. M'he quedat per uns segons aturat pensant-hi en tot el que ha passat, i just en eixe moment m'ha avançat per la dreta el mateix xic que abraçava a aquella xica davant dels pots de llentilles i cigrons. Per uns moments he pensat que l'escena de passió tindria una segona part, en aquesta ocasió amb els formatges com a testimoni. Però, inexplicablement, han passat un al costat de l'altre i no ha succeït res. Semblaven dos perfectes estranys vestits d'anonimat. Un creuament fugisser, i això és tot.

M'he quedat totalment sorprès i he pensat que tal vegada era un joc sexual que havien escenificat aquesta parella per recuperar la morbositat amb suposats encontres anònims. No obstant això, un altra de les possibilitats que m'ha passat pel cap ha sigut que la meua imaginació s'ha posat a a jugar i el meu cap ha creat aquella fictícia escena passional entre sal, ous i pastes.

Finalment, he decidit seguir amb la compra i deixar per altres moments aquestes cabòries,. Aleshores, he continuat el meu camí cap al formatge de cabra i quan m'he apropat al prestatge dels refrigerats. La anònima xica s'ha quedat al meu costat , i inesperadament, quan s'adonat que jo estava allà, s'ha girat i m'ha dit:

- Hola, m'ha encantat com m'abraçaves davant de les llentilles i les cigrons.