divendres, de març 11, 2005

FINIS CORONAT OPUS

Fins ara l'excusa per no escriure era molta feina i poques idees... hui tenia coses a escriure. Però s'ha creuat en el meu objectiu: una carta, moltes llàgrimes i unes paraules que resonen aquesta nit: FINIS CORONAT OPUS

divendres, de març 04, 2005

Diari del tercer miracle

Hui encete una tasca que m’esperona molt. No sé com ha caigut exactament a les meues mans aquest encàrrec. Atzar. O com bé diu el meu company Martí: “les casualitats tenen molt a dir en aquestes situacions que altres anomenen destí”. Però millor anem a pams. El cas que m’ocupa és explorar el procediment que s’ha obert per certificar que una bona dona va fer un miracle a mitjans del segle XIX. L’arquebisbat ha fet públic aquesta setmana que enceta un procés diocesà per corroborar que aquesta beata va fer un tercer miracle que la portaria als altars, es a dir, a ser santa. Si, el tercer. Perquè ja hi ha dos d’abans que han estat plenament certificats des de Roma.

En aquest punt s’obrin molts interrogants i algunes reflexions.

El primer interrogant és esbrinar com es fa aquest procés d’investigació que marca la Santa Seu per a poder confirmar que el què aquesta bona dona va fer pot ser qualificat com a miracle. Quines seran les seues hipòtesis que formularan? Amb quines metodologies treballaran? Quines proves consideraran com a vàlides?

Els únics fets que ha deixat córrer l’església fins ara és que es va produir, segons ells, una curació, científicament inexplicable,d’un jove greument malalt quan la seua família és va encomanar a aquesta beata, a la què tenien molta devoció. Poca cosa més sabem ara per ara, ja que l’arquebisbat prefereix no donar més pistes per no entorpir la investigació, un fet que trobe bastant comprensible si tenim en compte que en tota escena que s’investiga no s’ha de tocar mai res per no alterar les proves, i clar en aquest cas podria ser que provocarem greus alteracions com descobrir que no s’hagués encomanat a aquesta beata que ens ocupa sinó a un altre sant i aleshores ja no quadrarien les coses. Així, millor que no ens donen més informació, ja la buscarem, i més emoció.

En aquest punt inicial de la investigació que no sabem on ens portaran em plantege algunes reflexions prèvies. Millor que siguen prèvies que no fan mal i ajuden a escalfar l’ambient. La primera reflexió em la provoca el rebombori que aixeca quan es fa pública la notícia del procés d’investigació diocesà. Aleshores em pregunte quin titular hauria despertat més aldarull social: si aquest de la recerca del tercer miracle o un que demostrés que s’ha fet un frau de més de 60.0000 euros als comptes municipals. La realitat dóna resposta als meus dubtes: la primera opció és la correcta. La notícia de la investigació del miracle s’ha estès de forma trepidant i en poc més d’un parell de dies ha estat motiu de comentari per enlloc. Des dels corredors universitats a les barres de qualsevol bar de barri; dos llocs que tal vegada estan més a prop del que puga semblar.

Aquesta reacció social em provoca un altra reflexió sobre la societat de principis del segle XXI, la societat de les noves tecnologies, de la comunicació global, de la investigació genètica.... però també, la societat que vol saber si aquesta bona dona va fer un miracle fa poc menys de 200 anys. Resulta curiós, ara que la ciència està a punt de donar explicació a l’origen de la vida i que considerem l’escepticisme una devoció de comunió diària... ara encara mantenim viva la necessitat de miracles.

Però, no vull semblar narrador omniscient. Jo no estic lliure de pecat i no puc tirar cap pedra. Sóc part de l’entorn i per tant també sent aquesta inexplicable atracció per endinsar-me i descobrir que hi ha darrer del tercer miracle.

Al mateix temps, i com a darrera reflexió d’aquesta primera anotació al diari em quede amb un amarg regust angoixant que demostra que encara queden molts forats en aquets sistema accidental basat en la raó. La xarxa d’hipòtesis controlades del segle XXI ha d’assumir que encara s’escapen com llefiscoses anguiles que esdevenen miracles que somien silencis.

dimarts, de març 01, 2005

Els records caminen 200 metres per davant

Aquesta nit mentre tornava a casa a uns 500 metres de mi, he vist com baixava del cotxe Montserrat: En un altre moment, ja fa prou anys tal vegada hauria cridat el seu nom per mantindre una conversa amb ella d’uns quants minuts i preguntar-li com li van les coses, on està treballant o fins i tot on està vivint. Pel tipus de qüestions que li plantejaria es fàcil esbrinar que fa anys que no en sé res d’ella.

No ho he fet. No he cridat el seu nom i per tant ha seguit el camí que portava. En el trajecte que em tornava de nou cap a aquest escrit he estat imaginat aquesta conversa que mai arribarà a produir-se. No em negue la possibilitat de tornar a escoltar la seua veu, però sé que aquesta nit no serà. I això resulta desesperant.

Torne a visualitzar la imatge que fa uns minuts ha passat pel meu cap.... Un cotxe gris s’atura a uns 100 metres de mi, s’obri la porta del copilot i Montserrat baixa del cotxe. Va tota vestida de negre, un suèter coll alt i uns pantalons que li defineixen el cul i les cuixes: perfecta. Al cabell porta un turbant de colors roig que trenca la foscor de la resta de roba i li ressalta el cabell ros que li cobreix el dolç bescoll que tantes vegades vaig besar. Porta una capsa de pizza a les mans, desprès de tancar la porta del vehicle, s’acomiada de la conductora i empren el camí. Aleshores caminarà uns quants metres davant meu. Es tard, quasi bé les 12 de la nit d’un mes d’hivern i no hi ha ningú al carrer. En aquest precís instant és quan es desperta la temptació, la cride? o no la cride?. Només he d’accelerar un poc més les passes, acostar-me a ella i dir el seu nom. S’aturarà i possiblement podré veure com els seus ulls em tornen a somriure. La conversa no sé cap on anirà. No sé quines seran les seues respostes a eixes curioses preguntes que li oferiré. En realitat poc m’importen, crec que en el precís instant que torne a veure de prop la suau línea que els seus llavis dibuixaven al somriure’m sentiré l’eriçó que em puja des del ventre fins les palmes de les mans.

Però no ha passat. No m’he sentit amb forces d’encetar aquesta conversa i he baixat el ritme de les meues passes per veure, des de la distància, com girava una cantonada més endavant i desapareixia per aquell carrer. És cert que al arribar a la cantonada, abans de continuar el meu camí, m’he aturat uns segons per observar-la caminar, per contemplar el cabell que colpia contra l’ esquena i com les galtes dansaven a un compàs metòdic dibuixant corbes en un espai de records.

En aquell mateix país de records on he viatjat aquesta nit, resideixen moltes persones que alguna vegada van ocupar una part de la nostra vida i que ara poc saben on estan.. Viure, sovint, sembla com veure una pel·lícula on van entrant i eixint personatges, alguns principals que es quedaran molt de temps sobre l’escenari, altres secundaris que després de fer el seu paper desapareixeran darrere de la cortina per no saber-ne res mai més d’ells. De vegades quan, al cap d’uns quants anys intentem tornar-los a fer aparèixer a l’escenari ja no són ells, ja no queda res d’aquells que una vegada vam crear. Aleshores ens trobem a la butaca del cinema sense saber si som personatges de la pel·lícula o espectadors, sense saber que hi ha de realitat i que hi ha de ficció en tot açò.