Els records caminen 200 metres per davant

Aquesta nit mentre tornava a casa a uns 500 metres de mi, he vist com baixava del cotxe Montserrat: En un altre moment, ja fa prou anys tal vegada hauria cridat el seu nom per mantindre una conversa amb ella d’uns quants minuts i preguntar-li com li van les coses, on està treballant o fins i tot on està vivint. Pel tipus de qüestions que li plantejaria es fàcil esbrinar que fa anys que no en sé res d’ella.

No ho he fet. No he cridat el seu nom i per tant ha seguit el camí que portava. En el trajecte que em tornava de nou cap a aquest escrit he estat imaginat aquesta conversa que mai arribarà a produir-se. No em negue la possibilitat de tornar a escoltar la seua veu, però sé que aquesta nit no serà. I això resulta desesperant.

Torne a visualitzar la imatge que fa uns minuts ha passat pel meu cap.... Un cotxe gris s’atura a uns 100 metres de mi, s’obri la porta del copilot i Montserrat baixa del cotxe. Va tota vestida de negre, un suèter coll alt i uns pantalons que li defineixen el cul i les cuixes: perfecta. Al cabell porta un turbant de colors roig que trenca la foscor de la resta de roba i li ressalta el cabell ros que li cobreix el dolç bescoll que tantes vegades vaig besar. Porta una capsa de pizza a les mans, desprès de tancar la porta del vehicle, s’acomiada de la conductora i empren el camí. Aleshores caminarà uns quants metres davant meu. Es tard, quasi bé les 12 de la nit d’un mes d’hivern i no hi ha ningú al carrer. En aquest precís instant és quan es desperta la temptació, la cride? o no la cride?. Només he d’accelerar un poc més les passes, acostar-me a ella i dir el seu nom. S’aturarà i possiblement podré veure com els seus ulls em tornen a somriure. La conversa no sé cap on anirà. No sé quines seran les seues respostes a eixes curioses preguntes que li oferiré. En realitat poc m’importen, crec que en el precís instant que torne a veure de prop la suau línea que els seus llavis dibuixaven al somriure’m sentiré l’eriçó que em puja des del ventre fins les palmes de les mans.

Però no ha passat. No m’he sentit amb forces d’encetar aquesta conversa i he baixat el ritme de les meues passes per veure, des de la distància, com girava una cantonada més endavant i desapareixia per aquell carrer. És cert que al arribar a la cantonada, abans de continuar el meu camí, m’he aturat uns segons per observar-la caminar, per contemplar el cabell que colpia contra l’ esquena i com les galtes dansaven a un compàs metòdic dibuixant corbes en un espai de records.

En aquell mateix país de records on he viatjat aquesta nit, resideixen moltes persones que alguna vegada van ocupar una part de la nostra vida i que ara poc saben on estan.. Viure, sovint, sembla com veure una pel·lícula on van entrant i eixint personatges, alguns principals que es quedaran molt de temps sobre l’escenari, altres secundaris que després de fer el seu paper desapareixeran darrere de la cortina per no saber-ne res mai més d’ells. De vegades quan, al cap d’uns quants anys intentem tornar-los a fer aparèixer a l’escenari ja no són ells, ja no queda res d’aquells que una vegada vam crear. Aleshores ens trobem a la butaca del cinema sense saber si som personatges de la pel·lícula o espectadors, sense saber que hi ha de realitat i que hi ha de ficció en tot açò.