Diari del tercer miracle

Hui encete una tasca que m’esperona molt. No sé com ha caigut exactament a les meues mans aquest encàrrec. Atzar. O com bé diu el meu company Martí: “les casualitats tenen molt a dir en aquestes situacions que altres anomenen destí”. Però millor anem a pams. El cas que m’ocupa és explorar el procediment que s’ha obert per certificar que una bona dona va fer un miracle a mitjans del segle XIX. L’arquebisbat ha fet públic aquesta setmana que enceta un procés diocesà per corroborar que aquesta beata va fer un tercer miracle que la portaria als altars, es a dir, a ser santa. Si, el tercer. Perquè ja hi ha dos d’abans que han estat plenament certificats des de Roma.

En aquest punt s’obrin molts interrogants i algunes reflexions.

El primer interrogant és esbrinar com es fa aquest procés d’investigació que marca la Santa Seu per a poder confirmar que el què aquesta bona dona va fer pot ser qualificat com a miracle. Quines seran les seues hipòtesis que formularan? Amb quines metodologies treballaran? Quines proves consideraran com a vàlides?

Els únics fets que ha deixat córrer l’església fins ara és que es va produir, segons ells, una curació, científicament inexplicable,d’un jove greument malalt quan la seua família és va encomanar a aquesta beata, a la què tenien molta devoció. Poca cosa més sabem ara per ara, ja que l’arquebisbat prefereix no donar més pistes per no entorpir la investigació, un fet que trobe bastant comprensible si tenim en compte que en tota escena que s’investiga no s’ha de tocar mai res per no alterar les proves, i clar en aquest cas podria ser que provocarem greus alteracions com descobrir que no s’hagués encomanat a aquesta beata que ens ocupa sinó a un altre sant i aleshores ja no quadrarien les coses. Així, millor que no ens donen més informació, ja la buscarem, i més emoció.

En aquest punt inicial de la investigació que no sabem on ens portaran em plantege algunes reflexions prèvies. Millor que siguen prèvies que no fan mal i ajuden a escalfar l’ambient. La primera reflexió em la provoca el rebombori que aixeca quan es fa pública la notícia del procés d’investigació diocesà. Aleshores em pregunte quin titular hauria despertat més aldarull social: si aquest de la recerca del tercer miracle o un que demostrés que s’ha fet un frau de més de 60.0000 euros als comptes municipals. La realitat dóna resposta als meus dubtes: la primera opció és la correcta. La notícia de la investigació del miracle s’ha estès de forma trepidant i en poc més d’un parell de dies ha estat motiu de comentari per enlloc. Des dels corredors universitats a les barres de qualsevol bar de barri; dos llocs que tal vegada estan més a prop del que puga semblar.

Aquesta reacció social em provoca un altra reflexió sobre la societat de principis del segle XXI, la societat de les noves tecnologies, de la comunicació global, de la investigació genètica.... però també, la societat que vol saber si aquesta bona dona va fer un miracle fa poc menys de 200 anys. Resulta curiós, ara que la ciència està a punt de donar explicació a l’origen de la vida i que considerem l’escepticisme una devoció de comunió diària... ara encara mantenim viva la necessitat de miracles.

Però, no vull semblar narrador omniscient. Jo no estic lliure de pecat i no puc tirar cap pedra. Sóc part de l’entorn i per tant també sent aquesta inexplicable atracció per endinsar-me i descobrir que hi ha darrer del tercer miracle.

Al mateix temps, i com a darrera reflexió d’aquesta primera anotació al diari em quede amb un amarg regust angoixant que demostra que encara queden molts forats en aquets sistema accidental basat en la raó. La xarxa d’hipòtesis controlades del segle XXI ha d’assumir que encara s’escapen com llefiscoses anguiles que esdevenen miracles que somien silencis.