dimecres, de desembre 29, 2010

Propòsit

De tant en tant, ens trobem que comença un nou any al calendari. Som conscients des de fa unes dies, o fins i tot fa algunes setmanes que les quatre xifres que encapçalen molts documents van a sofrir alguna modificació. Però, fins que no ho tenim al davant no ho experimentem plenament.


No diré que jo sóc dels que creu en les excessives i recarregades celebracions d’aquesta data. De fet, crec que sóc poc partidari de les “excessives” celebracions de cap esdeveniment. Perquè tot i que el calendari va lent, al nostre voltant tot passa molt de presa.

No obstant això, tot i no fer celebracions, el que si que m’agrada (i prou) és fer avaluacions d’allò que hem passat els darrers mesos. Una activitat a la que m’aboque, inconscientment, i que em porta a fer algunes anotacions per intentar millorar.. si, intentar-ho. Aconseguir-ho és un altra història.

I en aquest quadern del 2010 que en breu tancarem deixe constància d’una anotació que tal vegada m’aprofiten per al futur: “Creure en els propòsits”.


He arribat a aquesta conclusió perquè sóc conscient que no som demiürgs propietaris del nostre destí, què massa sovint ens porta a llocs inesperats, però davant açò sempre ens queden els propòsits. Així m’ho va demostrar fa poc un bon amic que em contar el seu propòsit d’encetar un nou projecte per demostrar que allò on tots havien “fracassat” ell posaria en marxa un nou model. I així ho ha fet. A hores d’ara, encara no tenim els resultats d’aquest encoratjador propòsit que ha encetat. Però, he de confessar que poc m’importen ara els beneficis (que seran bons), allò que he aprés és que cal creure en el propòsits, deixant enrere les pors. Tinc enveja sana del seu coratge.


Finalment, per arrodonir aquesta voluntat de creure en els propòsits, fa unes dies a la vora d’un mar gelat he escoltat a la meua sirena que em deia a cau d’orella que cada any hem d’aprendre alguna cosa nova: tal vegada una llengua, tal vegada una habilitat, tal vegada una nova forma de viure... poc importa. I la idea m’ha enamorat: “Creure en els propòsits per no conformar-se mai, per no aferrar-se a la resignació de la felicitat”.

dimarts, de desembre 14, 2010

Escriure en la foscor

Quan l'escriptura esdevé una eina d'autodescobriment... ben poc importen els altres. I que em disculpe el lector submís que per uns instants em presta la seua mirada.

I és que aquesta escriptura nostra ha de ser una catarsi que ens obligue a mantindre'ns vius, a respirar cada alè com si fos l'últim... a reinventar-nos des de la innocència, des del caos més absolut on de vegades ens porta la desraó.

Personalment, ho tinc molt clar: el caos a tots ens arriba. Especialment als covards que vestixen de raó les seues pors emocionals; als enganyats que fan dels seus fills un antídot del propi fracàs; als que s'aferren a la feina per surar sobre les seues podrides misèries; als que viuen en grans despatxos sense adonar-se que són un parèntesi ocasional; als que s'emboliquen en revolucions virtuals però sense deixar anar el cordó umbilical; als visionaris que van creure que ja ho sabien tot... per a tots hi ha moments de caos.

I quan arriba eixe moment, només sobreviuen aquells que un dia van aprendre a escriure en l'obscuritat, aquells que escriuen per esbrinar les foscors que portem a dins.

divendres, de novembre 05, 2010

Espais fugissers

A la vida passem per molts espais. Hi ha espais de referència, com aquells llocs quotidians on estem un grapat d'hores cada dia (la casa, el lloc de feina...). Però, també hi ha espais de "passada", on la nostra estada no anirà més enllà d'unes hores, o tal vegada alguns dies... o fins i tot alguns mesos.

Aquest espais fugissers, habitualment són entorns que rellisquen pels racons de la nostra memòria. De fet, aquest llocs efímers queden marcats amb l'etiqueta: "ací he estat jo", que només recordarem si algun dia tornen a aparèixer al davant nostre.

Tal vegada, els espais passatgers per excel·lència són els aeroports, les estacions... i aquells llocs on només passem unes hores, on tantes i tantes històries comencen a bastir-se, i on també, tantes d'altres, aventures tenen el seu punt i final.
Però, de vegades, aquest llocs passatgers esdevenen escenaris d'inesperades experiències transcendentals que esmicolen la infrangible llei de la caducitat dels espais.

En el meu cas, tot va passar fa poc més d'un any, quan vaig pujar les escales cap a la porta d'una estació de metro, era tard, vora l'una de la matinada. Aleshores, vaig deixar la maleta apartada a un costat per fer una telefonada:

- Hola, sóc Ricard. Ja estic ací.

I aleshores, aquella estació de metro deixa de ser un espai fugisser.



dimarts, d’octubre 19, 2010

persona de costums

Quan la vida, per no dir la salut, no et tracta amb tota la seua benevolència, et veus obligat a agafar una llibreta per pautar els teus hàbits: Ara toca menjar açò, ara toca fer allò i després has d'anar fins allà, però, no oblides que abans hauries de vindre ací... una llarga llista que, amb el pas dels anys, vas assumint de forma tant natural que ni te n'adones que has esdevingut una persona d'hàbits.


Però tot açò pot canviar un bon matí. Com m'ha passat a mi. Un dia feiner, pocs minuts abans que sonés el despertador escolte el truc de la porta. Qui serà tan matí? Mire per l'espiera de la porta i no veig a ningú... així que no faig cas. Però, de sobte torna a sonar el timbre i en aquesta ocasió decidisc obrir la porta i davant meu em trobe un pingüí... si! un pingüí! L'animalet s'escolà entre les meues cames i entrà a casa... des d'aleshores està visquent amb mi, i, com ja podreu imaginar, és difícil fer entendre a un pingüí que jo sóc una persona de costums.

dimarts, d’octubre 12, 2010

Versions

Parlar de sirenes no és una tasca fàcil, però tal vegada siga més difícil esbrinar d'on venen.

Fa unes dies al Saler, quan el sol ja s'amagava darrere dels núvols temptats de pluja i els primers vents marins de la tardor raspaven les dunes de coure, passejava de la mà, ingràvida, d'una sirena.

Quan vas de la mà d'una dona tan especial és probable que molts desconeguts et miren bocabadats, i alguns fins i tot, perden la vergonya i et pregunten d'on ha vingut aquella singular companya. Com ella és molt discreta, baixa la mirada i amb el seu silenci em reclama que jo done respostes a aquelles impertinències. I aleshores, davant aquelles preguntes, jo explique que un dia de novembre estava assegut en un banc i ella va vindre de la mar i es va seure al meu costat. A altres els explique que en un passeig per la platja l'arena es va remoure i de sobte es va obrir un gran forat des d'on va eixir ella per acompanyar-me en el meu passeig. Fins i tot, hi ha algunes persones, sobretot aquelles que veig que tenen el gest de tindre molta fam d'imaginació, als quals els conte que a aquesta sirena la vaig conèixer per internet.

Veritablement, no sé quina de les tres explicacions és la certa, així que cada vegada que em pregunten em limite a relatar, amb goig, una versió diferent de com vaig conèixer a aquesta sirena que m'acompanya.

dimecres, de setembre 08, 2010

Amfitrió anònim a la Festa d'Algemesí

La nit del 7 de setembre el meu poble és desperta. Venim de passar un bon grapat de dies de silencis. Però, al voltant de les deu de la nit tot comença de nou.

M'he acostat a la plaça major atret per l'enrenou, en breus minuts anava a començar la primera de les processons de la la Mare de Déu de la Salut. I així ha sigut. Ha sonat la dolçaina i el tabal i la melodia de la muixeranga, engrescadora, senzilla, emocionant, ha donat a llum una nova festa. Una festa que naix i mor cada any en els carrers d'aquest racó de la Ribera.

He assistit, pacientment, , des d'una segona (o tal vegada tercera) fila l'inici de la festa. Des d'aquest perspectiva he vist passar davant meu unes persones que semblaven amics, familiars i estimats veïns. Aixecant les torres humanes de la Muixeranga semblava estar Vicent, Sergi, Gemma, Pere i Raül. Entre els tocs dels bastonets i les planxes he intuït els gestos de Salva i Vicent. També he albirat el rostre d'Alfredo ballant el bolero i tocant la dolçaina el meu cosí Xavi. Tal vegada hi havia més cares conegudes, però ni aquests ni els que abans he nomenat eren realment ells. Ho he descobert quan els he intentat saludar una o dues vegades i no em feies cas. He insistit i he cridat els seus nom, però no he rebut cap resposta. No m'han vist? Per què no feien cas de ningú?

Sobtadament, aquest desdeny m'ha fet reflexionar. I uns minuts després he arribat a la conclusió que cap de les persones que el 7 i 8 de setembre dansa pels carrers d'Algemesí és ell mateix. Si els mirem als ulls, si resseguim els moviments dels seus braços, si escoltem de ben a prop el rebufits de l'esforç es pot veure amb claredat l'absència de noms propis.

De nou, com cada any, des l'enveja ingrata que em provoca ser un amfitrió anònim de la festa, em pregunte per per què passa açò: quin és catalitzador que cada any provoca la dissolució d'un bon grapat de veïns i amics i familiars en les arrels d'aquesta festa datada des de l'any 1724. I la única resposta que ara per ara se m'ocorre és que davant meu no hi ha persones concretes, allà dansen i desfilen moltes generacions de pares, avis i molts altres avantpassats, que any rere any han bastit la festa, han bastit la tradició. Ho fan, tal vegada inconscientment, perquè han assumit el compromís d'un poble, i ho han fet, i ho faran, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del seu poble. Han eixit als carrers d'Algemesí en el moment just, cada 7 i 8 de setembre.

dimecres, de setembre 01, 2010

Torna setembre, escola i llibres

Si a alguna cosa fa olor el mes de setembre és a "inici". Deixant de banda les curtes, llargues o tal vegada inexistents vacances (cadascú que trie el seu cas) aquestes dies tot allò que fem, parlem o escoltem porta implícit una conjugació verbal de futur. He tornat a casa amb les maletes plenes de roba, però també amb algunes idees (descabellades diran alguns) i també, tot s'ha de dir, amb algun que altre quilet de més que la bàscula del bany (eixa confessora dels pecats de la gola) s'ha encarregat de xiuxiuejar-me discretament.

Aquest flaire a "novetat" que impregna aquest inici de curs tal vegada esdevinga una herència implícita de la nostra infantesa. Aquells anys d'escola on el mes de setembre era el sinònim de la tornada a les aules, de retrobament amb els companys, de la mítica redacció que portava per títol: "Què he fet aquest estiu" (per cert, algú recorda haver escrit una cosa així en els seus anys de formació, o és una llegenda docent?). I aquesta tornada a l'escola també ens portava en moltes ocasions sorpreses inesperades: nous mestres, diferent centre, tal vegada algun nou company, un nou pupitre i altres "grans" incerteses semblants que en aquells tendres anys semblaven que eren el reptes més difícils als quals ens enfrontaríem mai de la nostra vida.

Així passen els anys, i de nou arriba enguany un nou setembre i torna a intuir-se aquell olor a escola que sempre arribava en aquest mes. Però, enguany hi ha alguna cosa que fa goig... enguany també obriran les portes moltes escoles del meu país amb una comanda: és el moment de celebrar que fa 25 anys va encetar el seu curs una entitat fonamental en la història recent del valencià i dels valencians. Enguany, setembre també porta records i el regust d'escola, perquè de nou torne a les aules per contagiar-les amb l'esperit dels 25 anys d'Escola Valenciana.

Però, els meus records de setembre, a més de la tornada al pupitre, també estan ocupats per aquell màgic moment d'estrenar llibres. Per aquestes dates, des de la papereria de mon tio m'arribaven a casa un bon grapat de noves edicions amb les pàgines verges i quasi bé tancades per la pressió de l'enquadernador. Els nous llibres emetien un perfum encisador a paper i tinta, una d'eixes olors que et cala per sempre i ja no pots oblidar. Aquell moment d'obrir per primera vegada aquells llibres era un moment màgic que es va amarar a dins de mi.

I de nou em trobe encetant un nou setembre, però ara sóc jo qui està enllestint nous llibres que aquesta tardor Andana posarà a les llibreries. Són llibres per fer pinya, per creure en la cooperació, per anar cap amunt i tocar el cel amb les mans, per reivindicar un esport veritablement saludable, per escoltar músiques que arriben al cor. Tot serà realitat en breu, però ara, davant meu: originals, maquetes, impremtes, edicions electròniques....tot en marxa per aconseguir tindre nous llibres a les mans i poder gaudir d'aquell olor que m'aferra a la infantesa.

Han passat anys d'aquells instants dels primers aprenentatges, dels llibres de text nous... però tal vegada, mirant el present descobrisc que tot torna a repetir-se. Ha tornat la veritable essència de tots els setembre, torna la il·lusió.

divendres, d’agost 20, 2010

La llum de l'estiu

Tenia un espill ubicat a l'entrada de casa, un lloc amb poca llum. L'objectiu d'aquest objecte era fer una última comprovació del meu estat abans d'eixir al carrer. Però, la manca de llum de natural en aquest espai em provocava moltes dificultats per aconseguir el propòsit marcat. Quan em posava al davant em mirava i remirava però només veia ombres i amb molta dificultat podia distingir el meu semblant. Aquest fet em despertava dubtes i desassossecs: podria oferir així el millor de mi? podria jo així mostrar-me ferm i convençut?.... ara, amb el pas del temps he descobert que era impossible traure profit.

Però, un bon dia l'espill va canviar de lloc, i va abandonar el rebedor. No era el seu lloc. I el vaig ubicar en un altre espai de la casa amb més llum.. i com podeu imaginar el canvi va ser brutal. L'espill es va enlluernar per mostrar-me un reflex ple de detalls, de colors, de matisos ... en definitiva, ara fa goig mirar-se a cada moment en ell ja que em regala una imatge confiada i engrescadora que m'ajuda cada dia a eixir al carrer amb la suficient fermesa per creure que la vida és un repte ple de coses bones per fer.

Malauradament, en massa ocasions ens obstinem en quedar-nos en les parts grises de la vida i allò que aconseguim és enfosquir-ho tot, i renunciar a les llums que hi ha en altres espais al nostre abast.

dimecres, d’agost 18, 2010

¿?

Acabe d'entrar al bloc i he vist que alguna cosa ha canviat.. tu també ho has notat? He vist que hi ha una nova imatge de capçalera, que hi ha nous colors, i per un moment m'he sentit desconcertat. No tenia clar si aquest era el meu bloc o tal vegada havia escrit malament l'adreça i estava visitant un altra pàgina web.

La darrera entrada era la que jo vaig escriure, i sembla que els enllaços estan també tal i com jo els vaig deixar ( per cert, caldria actualitzar-los, no creus?) Però, he de confessar-vos que aquests constatacions inicials no m'han deixat tranquil, així que per comprovar que realment aquest era el bloc Parlant de Sirenes he decidit fer un repàs aleatori pels escrits dels anys anteriors: del 2005, 2006, 2007... i aquesta nova comprovació m'ha aprofitat per dues coses: la primera ha sigut confirmar que efectivament és el meu bloc, i la segona és que rellegir el passat de vegades et fa sentir-te estrany. Confesse que de vegades m'ha costat reconèixer alguns dels testimonis que han quedat escrits en la memòria d'aquest inconstant diari d'anotacions personals.

I després de totes aquestes comprovacions (necessàries desprès de l'ensurt inicial de pensar que hi havia un altre Ricard que també parlava de sirenes, ja seria casualitat!) he analitzat el nou aspecte del bloc, i crec que m'agrada... els colors taronges donen pas als blaus i al blanc. El desassossec de la gran ciutat s'ha enfonsat en un mitigant mar mediterrani... i el banc que em donava seient és ara la cova on es pot canviar el rumb de les històries.... i sembla que aquesta història ha canviat!

dimecres, de juliol 21, 2010

El viatge 33

Ma mare em conta que la vesprada del 20 de juliol del 1977 estava estenent la roba al terrat i va tindre la intuïció que havia arribat l'hora. Així que, com moltes dones fan, va encetar el procés de deixar-ho tot enllestit. Va baixar a casa dels meus avis a veure com estàvem i després es va preparar un necesser. Finalment, li va telefonar a mon pare per dir-li que era el moment. I unes quantes hores després, segons la versió de ma mare, al voltant de la una de matinada vaig començar a rodar per aquest món.

Aquesta mateixa vesprada de 20 de juliol, però de l'any 2010, he anat a comprar-me una maleta. No ha sigut un rampell ja, que des de feia algunes setmanes que em venia al cap la idea (o necessitat) d'adquirir-ne una. He anat a la botiga que hi ha a la plaça del Mercat d'Algemesí i he estat mirant-ne algunes. Necessitava una amb unes mesures concretes, en concret havia de ser de 20x40x55 com a màxim, ja que és el que marquen algunes companyies aèries. He estat meditant-ho i finalment he trobat una que complia els requisits, i a bon preu.

He tornat a casa i l'he obert enmig de l'habitació. En principi he pensat que no em cabrien moltes coses, però mirant-ho més detingudament he pensat que hi havia suficient espai, perquè per a les coses importants no és necessiten gran maletes. Així que he repassat amb la mirada el vestidor per escollir el que voldria posar-hi a dins, i he descobert que els últims mesos m'han regalat roba excel·lent i que em fa sentir-me millor. I he anat dipositant-la acuradament a dins de la valisa.

I ara , quan ja ho tinc enllestit me'n vaig al llit aquesta nit del 20 de juliol amb la mateixa sensació d'emoció que vaig al al llit la nit prèvia a fer un viatge. Amb la roba enllestida a la maleta, el passaport, el dni i la resta de documentació preparada, la insulina necessària sobre la taula de la cuina i un parell de despertadors sobre la tauleta de nit per evitar adormir-me. Tot preparat per encetar un nou any particular, un viatge singular.

dissabte, de juliol 17, 2010

llibres i fets

La paraula escrita esdevé testimoni. I és aquesta voluntat de transcendir més enllà de la particular 'existència humana el que ens impulsa a deixar constància d'allò viscut (o imaginat)... Desprès, ja serà qüestió del pas del temps (i de l'atzar) el que decidirà si la paraula escrita mereix la categoria d'obra "fonamental".

A hores d'ara s'està preparant un llibre per explicar com va ser possible el naixement d'Escola Valenciana. Tot just fa ara 25 anys. Per una qüestió d'atzar tinc el privilegi d'anar, poc a poc, descobrint els passatges que conformaran aquesta obra. I no puc amagar la meua gran il·lusió per tindre la consciència que estic assistint a la creació d'un llibre que permetrà deixar testimoni a les posteriors generacions del naixement del principal moviment cívic de la història recent del meu país.

Però, i tal vegada algú pense que puc resultar agosarat, aquest testimoni escrit no és sols la narració del naixement d'Escola Valenciana, és el relat que dóna transcendència als fets i persones que van possibilitat la recuperació social i cívica del valencià, i per tant de la nostra cultura .

El testimoni oral és la principal font que abasteix aquest llibre, i aquest fet provoca que la seua singularitat siga encara més elevada. I també, la seua necessitat, ja que si no es fes l'esforç per traslladar aquesta història al paper probablement es perdria en l'oblit.

De la mateixa forma que fa poc més de 700 anys, algú va decidir escriure les cròniques de tot allò que passava al nostre territori. Amb aquest mateix esperit hem decidit deixar constància d'alguns dels fets rellevants que han passat a l'últim quart de segle a la nostra terra. A més de compartir aquest esperit, també compartim la incertesa sobre quin és el futur (un sentiment que probablement van viure aquelles persones que van decidir posar sobre el paper la crònica d'allò que va viure el nostre territori fa més de set segles).

Aquest mateix matí he intentat transmetre als meus companys, i entre ells molts dels protagonistes d'aquest llibre de 25 anys d'Escola Valenciana, que estem deixant constància d'uns fets molt importants per al present i futur. Però, sóc conscient que aquesta voluntat de transcendència actual només podrà ser confirmada d'ací a uns quant segles, quan algú reconega en les pàgines d'aquesta obra un llibre dels fets ocorreguts els primer 25 anys que han permès recuperar la nostra nostra llengua i de la nostra identitat com a poble.

dimarts, de juliol 06, 2010

Fang a les sabates

Com si et conegués de tota la vida. Així m'he sentit aquesta vesprada mentre caminàvem pel terme aprofitant les últimes hores d'aquest calorós dia d'estiu.

Perquè hui també ha sigut un dia llarg que mereixia un final amb aquest premi: un passeig pel terme. Hem patit, de nou, una jornada de xafogor, agreujada per l'excessiva agenda de tasques que portes entre mans aquestes dies. "Quan tens una setmana amb tanta feina el temps passa volant", et vaig anunciar quan tot va començar. I tot s'ha confirmat fa unes hores, quan hem compartit la percepció que el constant pas del temps de vegades sembla que s'escurça precipitadament.

I aquesta mateixa precipitació temporal de vegades ens fa creure que en realitat estem abocats a precipicis que semblem complicats de superar. I no sé si vos ha passat, però quan jo em trobe davant un abisme no puc evitar a temptació d'abocar-me per mirar que hi ha al final. La curiositat em pot. I aquest afany intrèpid m'ha ajudat a descobrir que hi ha abismes de gran profunditat, però hi ha també de ben menuts que amb els temps i la distància arribes a dubtar si són realment un estimball.

Aquesta vesprada, mentre caminàvem pel terme, l'abisme més gran que hem trobat ha estat una sèquia que hem hagut de botat. Això ha sigut quan m'ha vingut el rampell de mascle explorador que busca la cacera en el bosc (en aquest cas eren camps de tarongers). I tot ha acabat botant eixa sèquia (que tenia poc d'abisme) i amb les sabatilles plens de fang perquè ens hem vist obligats a travessar alguns camps que acabaven de regar.

Quan per fi hem posat punt i final al meu desig explorador i hem aconseguit trobar un caminal per tornar a vies conegudes he sentit vergonya per la meua poca destresa per orientar-me pel terme. Malgrat això, tu m'has mirat comprensivament i he volgut entendre que des del moment que t'he proposat eixir a fer una volta pel terme ja eres conscient que tal vegada ens acabaríem perdent entre la terra mullada. Era com si ja hem conegueres de tota la vida.

divendres, de juny 18, 2010

Regals d'aniversari

Arribes, amb presa, al nostre encontre. Tal vegada de camí has dubtat si jo encara estaria esperant-te. És tard. Però especialment un dia com hui, jo havia de ser-hi. En aquest temps d'espera he començat a escriure més d'una vegada aquest post, intentant trobar les paraules que provocaren l'esclat narratiu, però no ho encertava... i de sobte, un missatge al mòbil ha esdevingut suficient motiu per fer sonar l'alarma del deler: ja venies.


He de confessar-te que mentre t'esperava he anat embolicant aquest regal. I en aquest procés manual, de nou, he sigut conscient de la meua poca destresa a l'hora d'embolcallar paquets. Tal vegada, per aquest motiu, he aprés a valorar més l'interior que l'exterior, perquè a la fi, els farcells de paper sempre acostumen a acabar en algun poal anònim d'escombraires i el contingut sobreviu millor a tot a aquest ritus.


Però, ara que ja has arribat és el moment de celebrar el teu aniversari. Et done primer una capsa, i la mires de reüll, "Ja t'imagines el que és, no?" et pregunte poregós de la teua resposta. I tinc temor perquè si ho encertes em desmuntaràs la sorpresa. "No, no tinc ni idea", em respons mentre, poc a poc vas llevant el paper. Finalment descobreixes que el regal són unes sabates que fa algun temps vam veure en una botiga. "No m'ho esperava", em dius, "però m'agraden molt". Són del teu número, malgrat això mantinc la incertesa si et faran malbé els peus, com et passa amb moltes de les teues sabates noves. Examines amb deteniment el teu regal i pense que aquestes sabates són alguna cosa més que tela i goma encolades. Probablement siguen una inconscient invitació a fer camí, a emprendre viatges sense agència, a recórrer vials sense carrils, a marcar rutes inexplorades i tal vegada a perdres per algun caminal. Tant de bo aquestes sabates mai et feren mal als peus, però sóc conscient que fins i tot el millor calcer del món en algun moment et pot arribar a provocar alguna rascada en la pell. Són les conseqüències indefugibles de l'ús i de la desgastada quotidianitat. Només hi ha un calçat que mai et farà cap ferida: aquell que mai et posaràs. Però, no és aquest el cas, i per això et pregunte innocentment: "Et les vols provar per veure com et van?"


Ja amb la sabatilles posades seus enfront de mi, i agraeixes, de nou, el present. Però la meua delectança voldria anar més enllà, i fer-te un segon regal on posar la ferma actitud de voler progressar, la complaença engrescadora de veure't somriure, la felicitat de creure en les utopies, el goig dels minúsculs miracles diaris que s'emmirallen en els teus ulls. A tot això, hi afegiré una llibreta sense última pàgina per escriure la llista dels desitjos per complir . També voldria que em cabera en aquest regal l'enyor amarg de la terra, els secrets que mai et diré, els desassossecs que em desperten algunes nits i sobretot la tendresa que alimenta aquesta creença de sentir-nos eterns.


I per posar tot açò he trobat una caixa xicoteta, on crec que hi ha suficient espai. Tu camines per l'habitació per comprovar que les noves sabatilles no et fan mal als peus, i jo, mentre, embolcalle el segon regal amb aquest grapat paraules, de nou amb poca destresa.

dilluns, de juny 07, 2010

L'estreta frontera del paradís

seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
VAE


Des de fa algunes setmanes pateixes un mal de costella ben dolorós. Tu creus que la causa és un mal bac que et vas fer unes dies. Però, en realitat aquesta aflicció que t'acompanyava nit i dia és un presagi. Tal vegada no has volgut veure els senyals, has preferit mirar cap altres llocs, però, tard o d'hora el destí espera.

I aquest matí ha arribat el moment. Ja feia temps que no tet senties afora del paradís, però aquest matí, sobtadament, has estat expulsat per assaborir el regust amarg de la humiliació. A la nostra terra, la frontera entre el paradís i l'infern és tan estreta que tu l'has creuat hui sense adonar-te, i, inesperadament, has presenciat com et convidaven a redimir-te, com et menyspreaven amb el gest prepotent.

Tal vegada, no fa molt de temps, quan valies ben poc, hauries capitulat davant la prepotència. Tal vegada hauries oferit el bescoll com un animal abatut. Això era quan no tenies forces, quan les llargues travessies exhauriren els esperits més fornits. Però ara, tot és diferent.

Ara, quan vinguen a escopinyar els teus principis, a maleir el teu compromís, a riures de la coherència dels teus pensaments, a convidar-te a indefinir-te. Ara, tot serà diferent, perquè l'experiència viscuda t'ha portat a descobrir que tot això són banalitats. Perquè tu ja has decidit, fermament, que allò que val és la consciencia de no ser res si no s'és poble. Tu eres el poble dels teus pares, el poble dels teus avis, el poble que parla la teua llengua Tu saps ben bé que no es tracta només de paraules, sinó d'un patrimoni, inabastable, que és la més estimada herència que mai rebràs. I tu ho saps, eres conscient, i voldries que per uns moments aquells tempestuosos que tens al davant teu entengueren que allò no és qüestió d'insult, o d'una errada o d'uns quants milions d'euros. Es tracta de molt més, és tracta de la teua dignitat. "I tu, greument, has escollit".

divendres, de maig 28, 2010

Coses de mare

Desprès de dinar, he recollit els plats i els he portat a la cuina on ma mare endreçava els estris que encara omplien el banc de marbre. "Vine que et conte una cosa, però que no em senta ton pare". Jo pacientment i recolzat sobre una pared de la cuina l'he escoltat mentre feia les pertinents digressions que acompanyen a quasi totes les aventures que em conta ma mare.

I mentre xarrava i xarrava, m'he fet la promesa de no dir res fins que ella penses que ja havia acabat la seua exposició. I quan ha posat un aparent punt i final li he donat la meua sentència. He d'admetre, i més ara des de la distància temporal, que tal vegada he sigut un poc dur, però hi ha coses que em cansen... i que per sort he esborrat de la paperera.

He oblidat preocupar-me pel que diuen o diran persones que no em coneixen. He aprés a preocupar-me només per aquells que formen part del meu íntim entorn. He oblidat fer inapropiats pronòstics sobre les vides alienes. He aprés a desitjar sort, i a creure que jo n'he tingut molta per trobar i retrobar a certes persones. Però, sobretot he après que no es pot oblidar, i que no s'ha d'oblidar el que he aprés.

"Mare, deixa-ho córrer". I davant l'esterilitat de les cabòries alienes, que tantes vegades alimenten els insuportables entorns localistes, li he contraatacat contant-li el nombrosos projectes editorials que porte al cap. I, sobretot, un que per sort ha vingut fa poques dies al meu correu i que em fa molta il·lusió. Hi tinc moltes esperances dipositades (en breu sabré si va endavant). Finalment, ma mare, davant la comparativa entre els projectes de futur de les meues paraules i el culdesac de les cabòries que ella em relatava, ha admès que no paga la pena malbaratar esforços quan hi ha tantes i tantes coses per fer... Ja veure'm quan li dura... coses de mare.

dimarts, de maig 25, 2010

Senyals

Aquest migdia tornava a casa per la carretera comarcal de sempre. La finestreta baixada per apaivagar el calor que anuncia la imminent arribada de l'estiu i alguna cosa semblant a aquesta sonava a la ràdio. Era dilluns i començar la setmana sempre arrossega alguna que altra dificultat.

La carretera que cada matí em porta i em torna a la feina és una via comarcal amb algunes rodones, i amb determinats llocs que permeten l'avançament. El camí transcorre enmig d'horts, principalment de tarongers, i algun que altre polígon industrial. Aquest fet provoca que de forma prou usual tinga que adaptar la meua velocitat a la d'algun camió o tractor agrícola. I un d'aquests últims era el que m'ha tocat aquest migdia portar al davant. Com és normal el skilòmetres per hora que jo volia portar eren prou més elevats dels que podia aconseguir aquell humil vehicle agrícola, aixi que he decidit començar la maniobra d'avançament. He mirat que hi hagués línia discontinua i desprès he girat un poc el volant cap a l'esquerra per ubicar-me més enmig i poder veure si veia algun altre cotxe de cara. Però, l'amplària i el volum del tractor que m'impedia la meua veloç marxa dificultaven la visibilitat del carril contrari. Quan he avortat en un parell d'ocasions la maniobra davant la manca de visibilitat que em donés seguretat he vist que el tractor posava en marxa l'intermitent de la dreta, i amb una bona dosi de bona voluntat per la meua banda, he interpretat que el conductor del tractor havia visualitzat els meus fracassats intents, i aleshores, conscient, que el seu volum em dificultava la visibilitat em volia ajudar indicant-me que el podia avançar sense cap perill. Aquesta ha sigut la meua interpretació del seu senyal i amb celeritat, i confiança, he mamprès la maniobra d'avançament que ha resultat efectiva. Pel carril d'enfront venia un camió però estava ben lluny. Finalment, quan ja havia superat al tractor he mirat per l'espill retrovisor i he vist que el vehicle agrícola estava girant a la dreta de la carretera per endinsar-se per un caminàs de terra i anar a treballar algú camp.

Davant aquest descobriment inesperat he entès que el senyal que m'havia fet el conductor del tractor no volia ajudar-me a avançar-lo, en realitat, era molt més simple i evident. El seu senyal indicava que anava a girar a la dreta. No obstant això, el meu desig d'avançar-lo m'ha fet veure més enllà de l'evidència, i m'he omplert de confiança per emprendre una iniciativa que portava camí del fracàs. I és que de vegades no importa els senyals que ens trobem al davant nostre, sinó com volem (o desitgem) interpretar-les.

diumenge, d’abril 25, 2010

El gerro blanc

Apagues la televisió i et quedes mirant la pantalla negra. No és la primera vegada que ho fas. Però en altres ocasions has decidit obrir un llibre o posar-te el portàtil al davant. Però, en aquesta ocasió et quedes mirant el moble de la televisió i te n'adones que sobre aquell aparador negre d'Ikea descansa un gerro un blanc de cos ample i coll estret i allargat. No et sorprèn la seua presència, saps que està al pis des de fa temps, però en aquest instant prens consciència d'aquest objecte decoratiu que està al davant teu.

L'observació s'allarga uns pocs minuts i desprès et venen les reflexions. La primera és un gest de desaprovació: "No m'agrada aquest gerro ací". No et desagrada l'essència d'aquest element decoratiu, sinó la seua col·locació al teu pis, i gires el cap a un costat i l'altre cercant un lloc millor per reubicar-lo. Però no ho tens gens clar. Aleshores, tornes el teu objectiu ocular cap al gerro blanc que descansa des de fa temps sobre el moble de la televisió, i comences a fer-te preguntes.... Com va arribar a ma casa? Per què vaig decidir col·locar-lo allí? Ha estat allí sempre? El vaig comprar? Me'l van regalar? Has perdut la memòria, i no saps les respostes.

I tornes a mirar el gerro blanc que descansa sobre el moble de la televisió, i penses en les hores i hores que hi ha estat davant teu. Malgrat això, fins aquest instant mai havies reflexionat sobre la seua presència. Tal vegada culparàs de tot açò a la quotidianitat que provoca la manca d'atenció sobre les coses que tenim al nostre voltant. Ho saps perquè aquesta idea no és nova per tu, ja que en les ocasions que has arribat a un lloc nou, en els primers moments, ho has mirat tot amb els ulls ben oberts per resseguir i descobrir els detalls. Però, saps ben bé que a mesura que repeteixes les visites vas aclucant els ulls i convertint aquest inicial esbalaïment pueril en mansa indiferència. Efectes secundaris de la quotidianitat.

Aquesta nit, però, has tornat a obrir els ulls per veure davant teu el gerro blanc de cos ample i coll estret. Tal vegada és l'avorriment d'una nit de dissabte, o tal vegada és aquest vici inconfessable teu per qüestionar-te el fonament de les conveccions. Què es açò? Una virtut o un defecte? Saps ben bé que no es pot viure en el perpetu qüestionament de tot, però també saps que no t'han parit per ser esclau d'absurds dictats. Eres persona famolenca de raons, alenes arguments per poder sobreviure enmig d'aquesta desconcertant existència.

Passen els minuts, i et ve el son, però abans d'anar a dormir has pres una decisió sobre el futur del gerro blanc que descansa sobre el moble de la televisió. No saps on el posaràs, ni si el lloc on estarà t'agradarà més o menys que on està ara, però, indefugiblement, has decidit que ha de canviar de lloc.

dimecres, de març 17, 2010

Guillem i la tassa de xocolata

He fugit per unes dies de les terres valencianes, d'unes terres que en aquestes hores ffan soroll de foc. No ho faig amb la intenció de reivindicar cap posició alternativa a les nostres festes. De fet, i així ho deixat anar en més d'una ocasió, crec que és una errada deixar aquesta festa del foc, un ritualisme de l'entrada de la primavera, en mans d'un determinat sector de la població que davant l'absència de propostes dignes festa l'ha convertit en una senyera del secessionisme i de la "coentor". Hi ha possibilitats dignes... però he de reconèixer que és ben difícil oblidar la buidors dels ninots o el fatal destí de foc. És difícil, però no impossible, pensar que el meu poble és alguna cosa més que combustible per a falles.

Però, deixant de banda les reflexions sobre les festes i la identitat, a hores d'ara, em deture a un cafè d'aquesta gran ciutat on està estic per menjar alguna cosa. Enfront meu, un avi i el seu nét, probablement, raonem davant un tassa de xocolata calenta. El jove gaudeix amb deler d'aquest aliment, mentre l'home gran aprofita per contar-li una d'aquelles històries que ja feia anys que no escoltava contar. L'avi, que crec que es diu Joan, explica que fa molts anys un amic seu ,que es deia Guillem, es va enamorar d'una xicota que es deia Felicitat, però resulta que ell no podia estar amb ella ja que aquella dona pertanyia una una classe social molt més elevada. Per aquest motiu, Guillem va tindre que demostrar el seu amor i la seua valentia, i per això va emprendre un llarg viatge per moltes terres on va lluitar contra guerrers, contra mostres i contra molts altres éssers ben cruels. La lluita i la supervivència van anar canviant a aquell home, i amb el pas dels anys va anar oblidant el vertader motiu que l'havia fet començar aquell viatge. Finalment, quan va arribar el moment de tornar a la seua terra va ser conscient de tot açò, i ple de remordiment pel seu violent passat va decidir abandonar a la seu dona Felicitat i emprendre de nou un viatge del qual mai tornaria.

La darrera paraula d'aquesta història coincideix amb la darrera cullerada que el jove espectador fa a la seua tassa de xocolata. L'avi mira al seu nét, i somriu satisfet per la seua inconscient influència en aquell xiquet que es rellepa els llavis assaborint la dolçor del berenar. Tal vegada, d'ací uns quants anys, el xiquet escriurà una història com aquesta en el seu blog, i no sabrà per quin motiu li ha vingut aquest relat al cap mentre es prenia una tassa de xocolata.

divendres, de març 12, 2010

La por adormida

- Ja no escrius?

I en escoltar aquestes paraules em justifique amb algunes explicacions que fins i tot m'arriben a convèncer a mi mateix. Però, passen unes quantes hores i de nou sóc conscient que mentir és una afiliació de curta durada.

No em vull donar arguments poc convincents, així que escriuré, no amb voluntat de transcendir, ni de cercar la complicitat dels que ens llegim. Diré la meua, per contar allò primer que em passa pel cap, sense massa artificis, sense cap edulcorant i amb poques precisions. Només per compartir temps.

En aquest instant, quan de nou escric i deixe de costat els quefers urgents que des de fa unes setmanes atapeixen la meua agenda, en aquest moment és quan em mire a l'espill. I a la meua pell descobrisc el reflex de la por. És una por xicoteta, que viu arraconada per les preocupacions diàries que van omplint els meus pensaments, però, malgrat això sé que està allà. La meua por descansa arraulida en un racó. La meua por espera una telefonada per despertar-se. La meua por es nodreix de la incertesa d'uns resultats.

Jo tinc paciència i no la molestaré, l'acaronaré quan em demane estima, li cantaré cançons de bressol si es desperta enmig de la nit i li donaré de menjar quan escolte els seus plors. Així descansa la meua por.

Però, de sobte, en una conversa innocent sé que escoltaré la paraula "mort", i la meua por es despertarà i començarà a gemegar des del silenci... i per no escoltar els seus plors , l'abraçaré i em posaré la màscara de la ironia per sentir-me un poc menys mort. Seré irònic per fugir de la incertesa, sóc i seré irònic perquè així podré seguir adormint la meua estimada por.

dijous, de febrer 11, 2010

Prioritats

Quasi tots passem etapes de l'any amb més feina. Hi ha algunes ocupacions que tenen un ritme de treball més elevat que d'altres, no obstant això, a totes les feines hi ha cicles i mai vivim una línia recta, l sempre hi ha oscil·lacions (per sort).

Quan estem enmig d'una aquestes etapes de molta feina les tasques es van acumulant a un ritme frenètic, ja que per una estranya raó les feines inacabades atrauen a altres tasques. I aquest fet provoca la saturació de l'agenda. I davant d'aquesta situació, la recomanació que sempre m'han fet és: prioritzar. Agafar totes les tasques pendents i ordenar-les per establir un ordre i així poder completar-les sense caure en la desesperació.

Aquest mateix consell el vaig donar jo a una persona que vivia uns mesos de la seua vida on pensava que no donava coll a tot allò que li estava passant. Prioritza, prioritza, li deia jo, posa-li valor a les coses que has de fer i així podràs seguir endavant sense caure en l'angoixa.

Amb bona voluntat va acceptar els meu consell, i va comprar-se un bloc de post-it per apuntar totes aquelles coses que havia de fer. Aleshores va omplir els paperets i es va inundar la la taula de taques grogues, desprès va començar la segona fase: ordenar.

Des d'un segon plànol jo observava amb admiració aquella posada en pràctica del meu consell, i per uns moments em vaig sentir plenament satisfet. Em sentia com un mestre content amb el seu deixeble. Però de sobte, vaig intuir que hi havia un problema. Semblava que un dels post-its no tenia una ubicació clara en l'ordre de prioritats. Tant anava dalt, com baix, i de vegades es movia per quedar-se enmig. Vaig deduir que no ho tenia tenia gens clar, fins que definitivament es va girar cap a mi i em preguntà:

- Tinc un dubte, no sé en quin ordre de prioritat he de posar aquesta tasca?
- Quina tasca és?
- Estimar - em respongué amb aparent solvència.

Aleshores vaig pensar que havia dipositat excessives confiances en el meu consell ja que aquesta persona havia aprés que les tasques que es poden prioritzar, però havia oblidat que a la vida hi ha necessitats que estan per damunt de qualsevol jerarquia.

dissabte, de febrer 06, 2010

La compra del divendres

Aquesta vesprada he anat a fer la compra de la setmana i tenia pressa. A casa m'esperaven algunes feines per acabar i desprès, havia de fer la necessària desconnexió de divendres per la nit, una exigència desprès d'una atrafegada setmana. Per aquest motiu m'havia proposat fer la compra a corre-cuita.

He passat pel final del corredor de les pastes, els olis i caldos diversos, sense posar massa atenció, ja que en aquesta ocasió no necessitava carregar-ne res d'aquell apartat del supermercat. Però, per una estranya raó els meus ulls s'han quedat capficats en una parella que entre les prestatgeries del pots de llegums en conserva i la sal havien decidit acurtar les distàncies entre els seus cosos per enllaçar-se en una apassionada abraçada. Per un segons he aturat la mirada en ells, i me n'he adonat que allò era una mostra fefaent d'aquella recomanació que diu que no és bo anar a comprar abans de les menjades, ja que carregues més del que realment necessites. I efectivament, en aquell corredor hi havia molta fam. Però, com la pressa em coacciona, i no vull pecar de tafaner, he decidit seguir la meua marxa adquisitiva.

No obstant això, m'he quedat amb el regust de saber quin era el final d'aquella desfermada abraçada, així que he enfilat pel corredor paral·lel amb l'objectiu d'abocar-me de nou al passadís dels enamorats, però en aquesta ocasió des de l'altre costat. I quan ja estava a punt de tornar a mirar cap aquell lloc del supermercat, m'he trobat davant meu amb la xicota que fa uns segons era la protagonista d'aquella escena apassionada. He tingut la sensació que m'havien enxampat, i instintivament he baixat la mirada cap a una de les prestatgeries de condiments que tenia la meua dreta. Per una estranya raó he sentit una compulsiva vergonya per la meua tafaneria. Aleshores, he sigut conscient que no està bé això d'anar espiant la vida dels altres i que ja tinc prou preocupacions al cap com per fer de voyeur provisional.

Així que he fet mitja volta per seguir fent la compra del divendres per la vesprada. He tornat enrere per a la prestatgeria refrigerada dels formatges per agafar un d'aquells de cabra que tant m'agrada per a les amanides. De sobte, just al davant dels formatges he vist que s'havia aturat, de nou, la xicota de l'escena de passió. M'he quedat per uns segons aturat pensant-hi en tot el que ha passat, i just en eixe moment m'ha avançat per la dreta el mateix xic que abraçava a aquella xica davant dels pots de llentilles i cigrons. Per uns moments he pensat que l'escena de passió tindria una segona part, en aquesta ocasió amb els formatges com a testimoni. Però, inexplicablement, han passat un al costat de l'altre i no ha succeït res. Semblaven dos perfectes estranys vestits d'anonimat. Un creuament fugisser, i això és tot.

M'he quedat totalment sorprès i he pensat que tal vegada era un joc sexual que havien escenificat aquesta parella per recuperar la morbositat amb suposats encontres anònims. No obstant això, un altra de les possibilitats que m'ha passat pel cap ha sigut que la meua imaginació s'ha posat a a jugar i el meu cap ha creat aquella fictícia escena passional entre sal, ous i pastes.

Finalment, he decidit seguir amb la compra i deixar per altres moments aquestes cabòries,. Aleshores, he continuat el meu camí cap al formatge de cabra i quan m'he apropat al prestatge dels refrigerats. La anònima xica s'ha quedat al meu costat , i inesperadament, quan s'adonat que jo estava allà, s'ha girat i m'ha dit:

- Hola, m'ha encantat com m'abraçaves davant de les llentilles i les cigrons.

diumenge, de gener 10, 2010

L'últim alé del dia

Et dedique l'últim alè del dia... estic esgotat desprès del llarg viatge que he patit en les últimes hores. Però aquest cansament no apaivaga el desig de deixar-te unes quantes paraules que tard o d'hora sé que llegiràs. Ha sigut un dia estrany, i ara m'envaeix una inexplicable sensació desconcertant. Hauria de desfer la maleta, però estic exhaurit. Les hores d'espera i els trasllats fan que les jornades com la de hui semblen que duren més de 24 hores.

Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.

En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.

I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.

Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.

Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.