divendres, de novembre 07, 2008

Ja ho he decidit

Camine pels carrers i pense en les paraules que deixaré escrites en aquest blog. Em venen al cap curiositats que em regala la vida i, també, de tant en tant, alguna píndola filosòfica vestida de passatge quotidià. Si, aquesta nit escriure, pensava fa unes hores.

Però, arriba la nit, i els silencis que m'envolten em fan callar. No puc cridar. Val la pena cridar quan no hi ha orelles que t'escolten?

Escric, esborre, escric, esborre, es...

Ja ho he decidit. No escriure més, ara no puc.

dimecres, d’octubre 22, 2008

Geometria aplicada

Entre els records dels anys d'escola queden restes d'axiomes que amb el pas dels anys s'han quedat entre nosaltres, també hi ha d'altres que han desaparegut en la desordenada memòria. Una d'aquestes màximes, que de tant en tant ressona en converses d'adults, és aquella que diu que "la distància més curta entre dos punts és la línia recta".


La línia recta, recta, recta... de vegades m'agrada pensar que viure no és més que un viatge entre dos punts indefugibles: nàixer i morir. Fins ací, ningú pot posar-ho en dubte, però els maldecaps vénen en el moment d'unir aquest dos punts, en el moment de viure.

M'agradaria donar l'enhorabona a aquells que creuen fer geometria aplicada en la seua vida, aquells dibuixen sobre la quotidianitat els teoremes d'Euclides.

Aquells que viuen la línia recta com tindre uns pares i uns germans perfectes; com estudiar i desprès accedir a una feina que t'agrada, cobrar molts diners i anar progressant dins l'empresa a mesura que passen els anys. Una línia on trobar l'amor de vida, tindre sexe apassionat, casar-se tindre fills. Una línia on apareix un pare o mare feliç que tindrà uns amics que se l'estimen i que l'entenen, i en la feina el cap li farà colpets d'esquena per dir-li que bé va tot. I fins i tot, un dia ell arribarà a ser cap, i tindrà treballadors sota les seues ordres... i mols altres somnis rectes, rectes, rectes...

Però, de vegades, la geometria deixa de ser aplicada. Perquè a la vida no hi ha només dues dimensions (una característica necessària per fer realitat aquest teorema bàsic). Però, la meua vida està plena de dimensions. És una línia plena de corbes vertiginoses, espirals que semblen inacabables i angles desconcertants.

Alguns encara creuen viure en un somni, i per això només dibuixen sobre el paper línies rectes, perquè així creuen que tot els anirà bé... però en la seua ignorància, obliden que els accidents geomètrics vitals (quasi tots inesperats) fan impossible traçar avorrides línes rectes.

dilluns, d’octubre 13, 2008

Escriptor i lector

L'escriptor és exhibicionista, notori, promiscu, neguitós, parcial, caòtic, egocèntric i ex-amant de la solitud.

El lector és anònim, privat, discret, fidel, confiat, silenciós, compromès i apassionat de la solitud.

Però, les paraules de vegades són la benedicció de les relacions impossibles, dels amors fatals i de les passions insospitades.

Un dia qualsevol, com hui mateix, encete una conversa telefònica amb una persona que crec no conèixer. "Hola, sóc Ricard Peris, voldria parlar amb tu...". I em responen: "A si, Ricard Peris, t'he llegit, m'agrada el que escrius al teu blog...". I en eixe precís instant s'entretalla la respiració... i en la pròxima alenada la vanitat m'ompli els pulmons. Hi ha algú a l'altra banda, algú que llig aquestes lletres.Un lector que fa seues aquestes paraules des de l'anonimat, des de la privacitat i la discreció, amb fidelitat i confiança però des del silenci i amb un cert compromís.
Hi ha algú que descobreix amb aquestes paraules la meua nuesa exhibicionista, la notorietat oblidada, la promiscuïtat desitjada, el neguit desaprofitat, la parcialitat sense arguments, el caos angoixant i l'egocentrisme de les misèries.

Però, ara ja no som dos estranys. Ara, el lector està escrivint, i l'escriptor està llegint. Ara, les paraules que hem compartit beneïxen aquesta trobada de solituds.

dimecres, d’octubre 08, 2008

Per què em passa açò a mi?

Una de les millors receptes que hi ha contra molts dels mals de l'ànima és xarrar amb la gent que t'estima. Jo he seguit aquesta recomanació i aquest matí he anat a complir una de les converses que des de fa alguns mesos tenia pendent.

No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.

Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.

Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.

Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".

dimarts, d’octubre 07, 2008

Requeriments

M'han enviat per correu electrònic els requeriments que cal tindre per accedir a un determinat lloc. Des de fa algunes dies esperava aquesta informació, i en aquest temps d'espera no he pogut evitar la temptació fer una previsió personal de quines podien les exigències. Ara que ja tinc el paper davant, repasse amb calma totes les demandes i les proves que cal passar, i arribe a una conclusió: massa exigències per al benefici que puc obtindre.

I pense que no és la primera vegada que això em passa en aquesta vida. Hi ha moltes ocasions que m'han demanat i exigit una sèrie de requeriments que no són conseqüents en els resultats que he obtingut. Com diuen al meu poble:"he fet la figuereta i m'he emportat una puntada al cul". I aquestes experiències acumulades en els anys fan que cada vegada siga més escèptic.

Perquè a realitat, per molt que alguns intenten vendre una altra imatge d'altruista, és que en aquesta vida tothom dóna amb l'esperança de rebre (en l'amor i en el sexe sobretot). I si us diuen que no és així aleshores cal aplicar la particular filosofia de House: "Tothom menteix."

Hi ha moltes formes de donar, i també hi ha moltes formes de rebre, però el que no pot fallar mai és la bidireccionalitat. Per això, a mesura que passen els anys vas entenent que quan fem alguna cosa per un altre, o per un altra, o per alguna causa tots sempre esperem alguna recompensa: carnal, moral, pública o privada, o tal vegada un colpet a l'esquena, ouna mirada de complicitat o un simple i genèric "Gràcies per tot".

dimarts, de setembre 30, 2008

El botxí

Quan hi ha una execució sempre hi ha un botxí que executa l'ordre. Sempre hi ha una mà que sosté la destral que tallarà el cap. La professió de botxí és una de les dedicacions que exigeixen molt d'estómac i gens d'implicació amb la víctima. Els botxins no escolten súpliques, ni volen penedir-se per la situació del condemnat i no tenen cap intenció per descobrir si amb la seua acció fan justícia o injustícia. El botxí executa ordres, no qüestiona i accepta amb pulcritud les decisions que li venen des de dalt.


Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.

"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.

El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?

El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.

dijous, de setembre 18, 2008

Les pèrdues

Fa alguns mesos vaig perdre el DNI. De fet, crec que me'l van furtar la darrera setmana de juliol. Ja he iniciat els tràmits per tornar a demanar-ne un de nou, però el temps de "crisi" que vivim afecta fins i tot al fet de tornar a tindre un nou document d'identitat. Ara tot sembla anar més lent i tothom està infectat per aquesta recessió que engarrota fins i tot l'ànima.

He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".

Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".

Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.

Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.

Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?

dijous, de setembre 11, 2008

Telefonada

Aquesta vesprada he rebut una telefonada que no m'esperava. Poc desprès de dinar ha sonat el mòbil, he mirat la pantalla i no coneixia el número. En altres moments de la vida tal vegada no hauria contestat, però actualment estic a l'espera d'algunes respostes laborals i per aquest motiu conteste a totes les telefonades, siguen a l'hora que siguen.
- Hola Ricard, com estàs? Vaig vore ahir les festes d'Algemesí la televisió i m'has vingut al cap- Ha encetat el meu interlocutor.
- Bé, per ací estic- Li he contestat en un to dubitatiu.
- No saps qui sóc. A que no?
- Home, doncs em pilles fora de joc. Disculpa, em pots dir qui eres?
- Que ja t'has oblidat de Carles? Del teu company de carrera?
- Clar que no m'he oblidat... quan de temps sense saber res de tu - Li he contestat. Però, realment no tenia ni idea qui era Carles el meu company de carrera. Mentalment anava repassant els noms dels meus amics a la Facultat i en cap moment em veia a la ment cap Carles. He de confessar que sóc un desastre en el tema de recordar a les persones, i moltes vegades em passa que vaig pel carrer i em creue amb algú i em sona la seua cara però no sé el seu nom, ni sé perquè em resulta familiar. El ben cert és que a la carrera de Periodisme vam fer molts treballs en grup i possiblement hi havia algun company que es deia Carles i que algun motiu ell em recordava a mi i jo a ell no.
Però, com em trobava enmig de la conversa i el to de les paraules de Carles era tan amistós, no he volgut quedar malament i he decidit seguir la conversa. Açò ja m'ha passat en alguna ocasió i al poc de començar a parlar les meuse neurones de la memòria fan connexió i puc accedir als records que compartisc amb l'interlocutor.
- I com et van les coses Carles? On estàs treballant? - En aquestos casos el millor és preguntar.
- Doncs ara estic a un diari gratuït d'Alacant. No em paguen gens bé i faig moltes hores. I ara porte una tremolor al cos que no é on acabarem amb açò de la crisi i tant d'acomiadament- M'ha respost.

La conversa s'ha allargat alguns minuts i hem estat parlant de temes de feina: dels problemes per sobreviure del periodisme, de la manipulació política , dels enxufismes descarats als mitjans públics... També hem parlat dels desgavells urbanístics, especialment a la zona d'Alacant, de llibres i de la colpidora novel·la Les benignes de Jonathan Little, un llibre que resulta que hem llegit tots dos en els últims mesos i que ens ha impressionat.
- Quina casualitat! Sempre coincidíem en les lectures en els temps de facultat - ha apuntat Carles.

Ha sigut una conversa entretinguda i he notat que Carles i jo manteníem punts de vista semblants i que teníem preferències molts semblants en el tema de llibres. Però, he de confessar que tot i que hem estat prop de 20 minuts parlant per telèfon no he aconseguit recordar la seua cara.

Finalment, quan l'orella ja començava a bullir de tantes hores pegada al mòbil hem iniciat l'acomiadament reglamentari.
-Bé Carles, m'alegre molt de tornar a parlar amb tu. Ara em guardaré el teu mòbil i si pots envia'm un missatge amb el teu mail i així estem en contacte.
- Si, ara mateix t'ho envie. I a vore si ens trobem prompte. Mira, jo d'ací tres o quatre setmanes he d'anar a València. No t'ho creuràs, però des de fa 9 anys que vam acabar la carrera i no he tornat a la Facultat del Periodisme de Montcada, i es veu que tenen el títol oficial i em van telefonar l'altre dia per a que passe a arreplegar-lo. Així que quan sàpiga quin dia vaig et faig una telefonada. Val?
- Perfecte Carles, ja em dius alguna cosa. Adéu.

Quan he escoltat aquestes últimes paraules de Carles m'he quedat totalment descol·locat. No sé amb qui he estat parlant en els últims minuts per telèfon. Jo vaig estudiar la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

dissabte, de setembre 06, 2008

Per favor, el compte. (Converses imaginàries)

Repreníem la conversa davant de la taula, sense cafè, però atapeïda de plats buits del sopar:

- No sé que em passa?- vaig dir per encetar l'intercanvi.
- I jo crec que no et puc ajudar més, només puc estar al teu costat, posar la meua millor versió sobre el tauler i deixar que tries el que vols fer --em va respondre ella.
- Eixe és el problema que no sé el que vull fer. No sé ni el que vull, ni el que no vull. No m'entenc amb mi mateixa i això vol dir que no puc entendre a ningú.
- Ei! no ofusques el teu enteniment, deixa-lo fluir i decideix ara el que penses que es millor per a tu. No penses en nosaltres, no penses en el altres, pensa en tu mateix. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu mateix. Deixa la teua ment a fosques per uns instants, i ja voràs com poc a poc anirà entrant la llum. Això si, no esperes un sobtat focus potent que aparega com una àngel revelador i que et diga quin camí has de seguir. Aixòquasi mai passa; tal vegda només en els textos sagrats i en les pel·lícules. La realitat és una màquina que fa camins a poc a poc... i si els fa molt de pressa no acostumen a ser massa ferms.
- Estic soprès amb la teua actitud. De vegades crec que no eres conscient de les conseqüències que poden vindre si porte endavant totes les coses que em volte per el cap. Eres conscient? Saps que et farà mal?
- I tant que sé que em farà mal- em va respondre ella serenament.
- Aleshores? Com estàs tan tranquil·la? Vols que decidisca jo? Vols que en siga jo el responsable de tot el que vinga desprès? Si això el que estàs intentant, saps que em trobe dèbil i que tinc la sensació que tot el que he fet ho he pogut portar endavant gràcies a la gent que tinc al meu voltant, i en eixe grup tu ocupes un lloc destacat. Ho saps? Tinc la sensació de buidor interior, que si em deixen enmig del camí no sabré cap on tirar...
- Baixa'm del pedestal xicot, que estic ací davant teu, que estic a la teua alçada i no sóc ni més ni menys bona que tu. Mira. tots en la vida necessitem de mans amigues que ens facen una empenta en un moment determinat: els pares, els amics, la persona que estimes... Ningú, i qui ho diga ens enganya i s'enganya a ell mateix, és autosuficient... ens necessitem.
- Si, potser tens raó, però hi ha una diferència entre la necessitat i la dependència- li va respondre desprès de mastegar un poc la setència que m'havia regalat.
- Doncs, potser tens raó. La necessitat és el desig en general que tots sentim, i la dependència és quan li posem cara a eixa necessitat.
- De veres que em tens tant soprès. Continue sense entendre com pots mantindre la teua integritat. T'estic diguent que estic pensant en deixar-ho tot i fugir d'ací, i quan "d'ací" vull dir que també fugiré de tu. I tu només fas que aconsellar-me i dir que decidisca jo...
- De vegades aprens que a la vida hi ha decisions que no pots prendre tu, i que tampoc pots prendre per altres. Només pots aceptar-les i intentar viure millor. I només ha de mirar l'exemple del nostre amic Miquel, ell sap que està pateix una malaltia greu sense curació, i no per això se n'ha vingut cap a baix. Ell no va escollir estar malalt, però no pot passar la vida llepant-se les ferides de l'ànima. Ho ha assumit, lluita i no dóna la batalla per perduda. No podem anar de vençuts abans de la guerra... perquè aleshores ja tot està perdut, sempre cal vore la victòria.
- M'agrada escoltar-te... i envege el teu esperit de lluita. Però, crec que el que em passa és que tinc por a l'abisme.
- Abisme? No hi ha abismes per ací... estem en terra plana - va dir irònicament, mentre em dedicava un somriure de complicitat. Però, em vaig quedar callat i ella em va mirar. Tal vegada va intuir que els meus ulls començaven estar vidriosos...
- Si, crec que m'agrada tindre esperit de lluita- va rependre ella- M'agrada pensar que en la lluita mai hi ha vençedors definitius, ni vençuts totals. Hi ha molts tipus de victòries, no creus? Per exemple: quan una història d'amor acaba, tots ho veuen com una derrota, però no és sempre així, de vegades, pot ser una victòria, perquè les dues persones han guanyat alguna cosa en la seua vida. Oblida el que han perdut, i pensa el que han guanyat... creus que ho podries vore així?
- Crec que no ho podria vore de ninguna forma. Estic massa marejat per poder vore tot açò des de un punt de vista lògic i raonable. Ara per ara, les meues emocions estan guanyant la guerra al meu enteniment.
- Tens raó, les emocions de vegades són un tsunami que desfà qualsevol argument... ja baixarà el marejol i veure'm que hi ha al fons de tot aquest mar de dubtes.
- Vaig a demanar el compte que estic molt cansat.
- Si, jo també.
- Per favor, ens porta el compte?

dimecres, de setembre 03, 2008

Primers dies de setembre

Setembre és el retorn. Tornem a casa, tornem a la quotidianitat, però, al mateix temps tornem a l'inici d'un nou curs que s'obri davant nostre, a noves portes que s'obrin.

A les velles carpetes del meu disc dur mental queden alguns arxius que mantenen en actiu aquests primers dies del mes de setembre com un moment on deixàvem el pis de la platja i tornàvem al poble, desprès de tres intensos mesos de vacances. Era el moment de posar en una motxilla tots aquells pedaços de vivències que resumien aquelles setmanes que han quedat enregistrades com un dels millors moments de la vida. Els mesos de l'estiu de la infància són sempre moments singulars per a molts de nosaltres.

L'estiu era temps de carrer, de jocs, de platja. Era temps per agafar la bicicleta per recórrer prohibits camins entre els camps: el camí dels clots, el camí dels "patos".... Entre els records que m'emportava en aquella motxilla quasi sempre hi havia quedava alguna carta "mal-escrita" que mai vaig enviar, el llibre de deures de l'estiu (el mític "Vacaciones Santillana") que havia acabat feia unes poques hores. També guardava algun pal de colajet que no vaig poder canviar per un nou gelat i alguna cinta de casset amb algunes de les cançons de l'estiu que de tant escoltar-les havien afegit un estrany so de "fregir d'ous" al fons de tots els ritmes.

Aquells temps on l'acomiadament de l'estiu era el capítol tràgic d'una comèdia d'infants es van anar engrunant any rere any fins a quedar-se en menuts records que quan menys ho esperes apareixen en velles capses, velles capses que guarde en racons oblidats de la casa, i de la meua lleugera memòria.

dimarts, d’agost 26, 2008

Els punts de no retorn

La inundació informativa al voltant del món de l'aviació civil, provocat pel fatal accident de Barajas, ha tret a al llum pública la metodologia de treball dels aeroports. I d'aquest conceptes que mes m'ha cridat l'atenció és el "punt de retorn". Segons he pogut llegir en el moment d'enlairar-se els avions acceleren els motors al llarg de la pista fins que arriba un moment exacte on el pilot ha d'enlairar l'avió perquè si deixar aturar-se no queda suficient pista per poder aturar la nau i per tant l'accident seria imminent. Aquest instant de l'enlairament t es coneix com "punt de retorn" perquè només hi ha dues opcions: començara volar o tindre un acccident.

A la vida, les persones, crec que també ens tenim aque enfrontar a molts "punts de no retorn". En aquesta trajectòria lineal que és "viure" hi ha certa instants de la vida que cal prendre la decisió d'enlairar-se i encetar un nou vol. Són moments de molta tensió, i en eixe instant la nostra ment, com la del pilot que porta l'avió, ha de prendre una decisió: volar o acabar fora de la pista.
De vegades som nosaltres els que portem els comandaments de la nau vital i som nosaltres mateixa els què hem decidimtentrar la en la pista per encetar nous viatges. Però, en altres ocasions, les circumstàncies externes són les que en porten a aquesta pista d'enlairament... Siguen quines siguen les circumstàncies que ens han portat fins ací, allò que cal cal fer , com saben ben bé tots els pilots, és que en el punt de retorn sempe cal intentar tirar amunt.

dimarts, de juliol 29, 2008

Caòtica i xicoteta ignorància

Fa alguns mesos debatíem al voltant d'una sentència carregada de polèmica: "Només els ignorants poden ser feliços". Fa algunes dies (uff, sembla que ha passat molt de temps i només han passat unes dies) em vaig trobar en una situació que va certificar que realment en la ignorància es pot viure més feliç, però una vegada has passat la frontera ja no hi ha tornada enrere.

En més d'una ocasió ens hem trobat escoltant converses d'altres persones, que ells no saben que estem fent nostres. Doncs això mateix em va passar algunes dies. La culpa és per estar en zones obertes i amb diferents alçades, un fet que pot provocar aquesta situació: que la persona que està dalt creu que està sola però realment una orella perduda s'amaga a baix i escolta converses dedicades a l'espia involuntari.

Què fer en aquesta situació? Què fer quan et conten una història on tu eres el protagonista i no acabes ben parat? Per a la salut mental el millor seria no escoltar i deixar que t'assoten verbalment mentre tu apostes per la ignorància com a elixir de la felicitat. Però, la temptació d'escatinyar els pensaments dels altres és més forta; no vaig fugir i vaig permanèixer en silenci, escoltant com em regalaven sentències d'un judici improvisat on l'acusat era jo.

Quan abandones la ignorància en la qual has viscut els últims temps t'emportes una gran decepció i una forta càrrega de ràbia. Com pot ser a que es porten així amb mi? I precisament aquella a qui tantes vegades has ajudat? a qui has protegit? a qui has donat suport?

Però la realitat, per sort, està ara davant teu i prefereixes saber realment com són les persones enlloc d'emportar-te una concepció falsa de la seua personalitat. Un dels ensenyaments que sempre es pot traure de les situacions límit és que en eixe precís instant és on les persones trauen el millor i el pitjor que porten dins. I en eixos moments és quan veus que per alguns éssers poc escrupolosos la prioritat és "salvar-se el cul propi" i aquesta màxima està per damunt d'altres valors com la integritat, el compromís entre companys i fins i tot de l'amistat... És una decepció escoltar com et traeixen, però et fa més fort i millor perquè saps que tu mai faries això a ells. Eixe és el principal avantatge: ara saps que tu mai faràs el que han fet ells, la teua dignitat val més.
Però és així, i te'n vas amb la fe que algun dia els barrufets que viuen en un núvol cauran a terra i seguiran el mateix camí que tu ja has fet ... però, per sort, ja els hi portaràs alguns mesos d'avantatge. I vos assegure que no faré llenya de l'arbre caigut, com han fet ells.

PD: En el pròxim parlarem de "botxins" i desprès de "vampirs". Ufff , quina por!

dimarts, de juliol 22, 2008

El follet Amarganiversaris


El dia de l'aniversari és un dia molt especial per a tots. Els familiars i els amics et telefonen, t'envien sms o e-mails per felicitar-te i així et demostren que al darrere teu tens gent que t'aprecia i t'estima. Un costum que he instaurat des de fa anys és reunir a aquesta gent que t'importa al voltant d'una taula per celebrar l'aniversari. És un poc de mareig per l'organitzador perquè cal: avisar a tots, comprar, fer el dinar... però els amics corresponen fidels amb la seua presència i això és el millor regal del món. En el meu cas, ells que em coneixen bé des de fa anys, saben que sóc poc donat a demostracions públiques d'agraïment pels regals que em fan, però saben ben bé que me’ls estime molt i que aquesta colla d'amics que portem junts des de fa més de 20 anys (ufff, tants?) són molt importants per mi.

I aquests mateixos amics que ens trobem cada any, ja porten a aquetes reunions d'amics els primers xiquets i xiquetes de la colla, unes personetes humanes que porten una perspectiva diferent a la colla i que captiven l'atenció de tots nosaltres en aquestes trobades d'amics. Aprofitant la presència dels xiquets en aquesta festa d'aniversari els vaig contar un conte d'aniversari:

Una vegada, hi havia un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari, i els seus pares i els seus amics li estaven preparant una gran festa, amb jocs, amb un berenar ben bo i amb molta diversió. Però, encara que tots estaven molt il·lusionats per anar a aquesta festa, el xiquet es trobava trist. Els seus pares li preguntaven que li passava, però ell no responia. I els amics anaven a buscar-lo per a preparar els jocs de la festa, però ell no tenia ganes d'eixir de la seua habitació.

A mesura que s'acostava el dia de la festa d'aniversari els pares i els amics estaven més preocupats per l'estat del xiquet, així que la mare, mentre el fill estava dinant va entra a l'habitació per vore si podia trobar alguna pista del que li passava al seu xiquet. De sobte, sobre la taula va trobar un paper amb la signatura del follet Amarganiversaris. Quan va vore açò, la mare ho va entendre tot.


El follet amarganiversaris era un personatge molt dolent que estava amagat en un lloc llunyà i només venia a visitar als xiquets que anaven a fer aniversaris. Aquest follet era un personatge que tenia uns pensaments molts obscurs i vivia amargat i només pensava en el seu benefici i per això estava obsessionat en furtar-li la il·lusió als altres: per això, quan s'acostava l'aniversari d'un xiquet ell sabia que hi havia molta il·lusió i per això el follet es col·lava per les finestres, mentre el xiquet dormia, i se'ls apareixia en malsons per a furtar-los la il·lusió i endur-se-la al seu món llunyà. Però, el xiquet que rebia la visita d'aquest dolent follet no sabia el que li estava passava ja que l’únic símptoma que tenia era que estava trist i que quan es posava davant un paper en blanc només podia escriure el nom d'aquest dolent personatge: Amarganiversaris.

Quan va descobrir açò, a mare va cridar al pare i els dos es van posar a la cuina a preparar la festa d'aniversari. La mare coneixia l'antídot contra aquell dolent personatge ja que quan ella era menuda també va rebre la visita d’aquest follet i la seua àvia li va explicar el que calia fer davant aquella situació. Els pares van telefonar a tots els amics i amigues del xiquet per a recordar-los que al dia següent era la festa de l'aniversari i van preparar un gran pastís de xocolata i li van posar ciris de color roig.

Quan va arribar el dia de l'aniversari, tots estaven a la casa del xiquet i sobre la taula estava el gran pastís amb els ciris amb una flama ben gran. Aleshores, van cridar al xiquet que estava a la seua habitació ben trist baix els efectes de l'encanteri del follet Amarganiversaris. El xiquet no volia eixir però entre tots el van portar davant el pastís i li van dir que bufarà ben fort els ciris. Ell no tenia massa ganes, però entre tots el van animar: Una, dues i tres.... i va bufar ben fort per apagar els ciris. I en aquell moment, amb el fum que eixia del ciris apagats, el follet Amarganiversaris va eixir corrents i el xiquet de l'aniversari va tornar a somriure i a estar ben content per celebrar la festa amb els seus pares i els seus amics.


Aleshores, la mare del xiquet els va explicar a tots que quan detectaren que un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari estava molt trist el que havien de fer era preparar-li un pastís amb ciris per al dia de la seua festa per a que els apagués d'un bufit, ja que d'aquesta forma el follet Amargaaniversaris" eixiria corrents i li retornaria la il·lusió al xiquet.

I per aquest motiu, quan celebrem els aniversaris fem un pastís i li posem ciris per a que el que compleix anys els apague d'un bufit i així espantar al maleït Amarganiversaris.

I conte contat, conte acabat.

divendres, de juliol 18, 2008

Dos capítols i una profecia

Primer capítol: una recomanació estiuenca
Amb la calor de l'estiu cal recordar que hi ha més possibilitats de patir males digestions. I quan una persona es menja un aliment en males condicions, el cos humà reacciona posant-se malalt i necessita expulsar allò que li fa estar malament, perquè si no fa així allò es pot acabar podrint al seu interior i provocar-li la mort. Per tant, si hi ha coses podrides a dins caldrà traure-les a fora.

Segon capítol: els assots indolors
Una cosa són les crítiques i un altra ben diferent són les calumnies. Dos dels principals filòsofs de la història, Aristòtil i Plató, rebien moltes calumnies inesperades. Però, una de les virtuts dels grans filòsofs és saber reaccionar a les imputacions greus i falses que reben. I així ho va demostrar Aristòtil. En una ocasió es van apropar a aquest filòsof grec per dir-li que estaven calumniant d'ell a les seues esquenes. Davant aquesta provocació el filòsof va respondre:
- Si jo no estic present, com si em volen assotar.

Una profecia:
Quan bufen mals vents i hi ha tempesta cal amagar les veles i esperar que passe el marejol. Però, en breu, vindrà el bon temps i ens ho passarem d'allò més bé.

dijous, de juliol 17, 2008

Dobles emocionals

Fa algunes dies, en la portada d'una revista local apareixia una fotografia d'arxiu per il·lustrar una notícia. Una de les tres persones d'aquesta imatge tenia una semblança amb el meu amic Pau. Alguns amics ho van detectar, i el mateix protagonista va reconèixer que ell també s'havia reconegut, tot i que ell posava alguns matisos, ("jo no em posaria mai una suèter de coll alt com el que porta el xicot eixe de la foto").

Ara la casualitat ha decidit que em passe a mi una cosa semblant. Tot va començar fa algunes dies quan em va caure a les mans el darrer treball musical del cantant valencià Pau Alabajos, que porta com a títol Teoria del Caos (un treball que porta el seu propi blog i que recomane comprar i escoltar amb calma. Ho mereix.. ací podeu escoltar una cançó d'aquest disc).


Doncs, a banda de la recomanació musical el que m'ha fet especial gràcia ha sigut que Pau i jo també tenim una certa semblança, almenys en la imatge de la portada del disc que he posat ací dalt. Quan vaig vore la portada jo ho vaig pensar, però vaig decidir no dir res per si era una paranoia meua. Però, poc a poc algunes persones properes a les que recomanava el disc i ensenyava la portada em deien el mateix. I hui al matí, definitivament, he estat amb el companys i amics del departament de correcció de l'editorial i els he comentat el fet per a qué em donaren la seua impressió i així contrastar un poc més les meues percepcions. I si: ells també pensen que ens semblem.

Investigant un poc més el cas he vist que a la xarxa hi ha altres fotos de Pau Alabajos i ja no ens semblem tant, però m'ha resultat molt curiós tot açò.

A partir d'aquesta anècdota, he pensat que tal vegada tots tenim un doble en algun lloc del món (tal i com ens planteja la novel·la L'home de Melbourne de l'amic Juli Capilla) Però, no només dobles de l'aparença física. Les experiències que anem vivint cada dia ens demostren que per tot arreu podem trobar dobles d'experiències vitals i d'emocions. I això ens passa quan pensem que allò que vivim només ens ha passat només a nosaltres, i que l'a nostra alegria o la pena porta etiqueta de singularitat i de soledat. Però, de sobte, gratament, descobreixes un doble que també ha viscut una història semblant a la teua i es solidaritza amb tu. I per una estranya raó et sents molt millor compartint amb l'altra persona aquesta vivència que fa uns instants pensaves que era només teua...

Què important és tindre dobles emocionals per compartir moments com aquests.

dimarts, de juliol 08, 2008

Lliçons de l'esport

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.


dimecres, de juliol 02, 2008

"Amor platònic" per Llucia Ramis

En el post anterior sobre el llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig deixar de comentar un altre dels fragments que apareixen al llibre i que també em va agradar. Es tracta d'un fragment que parla dels amors platònics... uns amors que omplin moltes pàgines de llibres. La protagonista de la novel·la ens explica la seua versió sobre els amors en el record i sobre el desig dels impossibles:


"L'amor és sempre més interessant al record, i tant en Lluís com jo ens hem convertit en un ideal mutú. Jo sóc la seua dona perfecta, perquè ja no ha de suportar les meues enrabiades, ni els meus histerismes, ni les discussions incomprensibles, ni les meves arrogàncies, ni que em passi tot el dia de morros sense que ell sàpiga per què; i ell és el meu home perfecte, perquè no he de suportar les seues presumptes infidelitats, ni que pixi sense apuntar, ni que em faci sentir que ell és més important i pot triar quan ens hem de veure i quan no. En canvi, sempre que ho vulgui, puc recordar els concerts que em dedicava, i les converses interminables que teníem fins la matinada, i la manera que em feia l'amor durant tota la nit i em deia que no sabia si preferia tenir-me a sobre o tenir-me a sota, però que en qualsevol cas volia tenir-me. I jo li contestava: "sóc teva", perquè aleshores ens sentíem així, l'una de l'altre i l'atre d'una. Però, ja no ens sentim així. Per tant, es tracta d'una qüestió pràctica: ni jo vull canviar aquesta situació, ni ell tampoc. És millor guardar-nos a la memòria així com estem: incorruptes. El desig és tenir l'impossible a l'abast de la mà. Però quan agafes l'impossible, ja no és impossible, i per tant, ja no el desitges. No sé si m'explic"
Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Llucia Ramis.

diumenge, de juny 29, 2008

Síndrome de Diògenes existencial

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, és un llibre que em va cridar l'atenció per diversos motius. En primer lloc per l'autora: una periodista mallorquina de la generació del 1977 que treballa a Barcelona. En segon lloc per la perspectiva de la protagonista de la novel·la: una periodista de 30 anys en els temps actuals, que s'enfronta a tots els reptes i obstacles dels que estem al voltant dels trenta.

Una de les coses que més ens agrada de la literatura és la capacitat per trobar-nos reflectits en els seus protagonistes. Sentir els enamoraments, la passió, la decepció, l'enfonsament, l'alegria, l'intriga... són moltes les emocions dels protagonistes que ens agrada compartir i fer nostres. Per aquest motiu, aquest llibre a primera vista tenia ja m'havia guanyat uns punts.

Desprès de llegir-lo, crec que hi ha aspectes que crec que l'autora ha treballat molt i és nota.Eel primer de tots és que és un llibre àgil. on el domini de l'estructura, dels personatges, dels diàlegs, un estil directe i, de vegades punyent, Tot açò connecta amb la tendència actual dels textos mediàtics i trobem molta acció i descripcions breus però encertades (recomanacions dignes d'un manual per escriure per a pàgines web)

Sobre el contingut hi ha alguns aspectes que són també resulten interessants: Les descripcions de la ciutat de Barcelona, les complicitats dels personatges, la dosificació d'episodis del passat per a donar-li una certa intriga al present. A més, com a altres autors de blogs també m'han agradat les píndoles de reflexió sociològica sobre la generació actual dels trenta. Com aquella que diu: "Som uns burgesos de low cost. Viatjem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat (...)". I també resulta interessant aquella que diu: "Per por de malgastar res ho agafem tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estem obligats a dur per poder tenir la que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial (...)". M'agrada molt aquesta expressió perquè realment patim una necessitat d'acumular experiències que de vegades ens porta al límit.

No obstant això, trobe que el llibre té alguns punts de contingut on grinyola una mica. Des del punt de vista de crònica social realista, hi ha un element com el de la carta "intraduïble" en anglès que no acaba de quallar. He de reconèixer que la trama que es munta al voltant de la troballa epistolar resulta intrigant, però crec que aquest efecte s'aconsegueix més per l'estil del la novel·la que per la versemblança de la situació.

Llevat d'aquest detalls millorables, compartisc amb la visió aportda per la ressenya de Sam Abrams (una veu autoritzada) publicada en el diari on treballa l'autora (tot s'ha de dir). Llucia Ramis ha fet una novel·la descreguda, fresca, plena d'ironies i amb uns continguts que s'apropen a moltes de les grans preocupacions de la societat actual inundada d'escepticisme (amb la feina, relacions personals, sexe, habitatge...), i no ho fa amb la vocació que tenen molts dels autors actuals de canviar el món i d'aportar amb la seua obra la "gran" obra a la lhistòria de la literatura universal. Ho fa per a parlar de les coses que l'interessen, i que a molts també ens interessen, i per passar una bona estona llegint.

I per a acabar , cal recordar, que és tracta d'una novel·la de ficció i no és el llibre que ens rescatarà als joves de les nostres paranoies i ens donarà la recepta màgica per superar les nostres pors. Tal vegada per la necessitat, o per la publicitat del llibre, alguns volen trobar en aquest llibre una obra d'auto-ajuda per als desorientats joves de trenta anys. No és així.

Finalment, res millor per recomanar la lectura d'aquest llibre aquest caloròs estiu que reproduir la dedicatòria del llibre:
"Als vuitanta-set litres de cervesa que han estat font de la meua inspiració"


Salut!

dilluns, de juny 23, 2008

Martí Domínguez Barberà


El passat dissabte, 21 de juny de 2008, es va complir el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà, un "homenot" valencià que va nàixer a Algemesí. El fet de compartir lloc de naixença i la passió pel periodisme i la literatura ha estat un nexe d'unió indefugible amb la seua figura. L'any 2004, treballant a l'Ajuntament d'Algemesí, vam editar un llibre interessant per a aproximar-se a aquest emblemàtic algemesinenc. L'obra és Martí Domínguez i Barberà: La passió per la paraula, de Nelo Pelliser.




Però, no podem oblidar aquest centenari (com han fet l'Ajuntament del seu poble i l'Administració Autonòmica) del naixement d'un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX. Cal recordar un poc la seua trajectòria:

Martí Domínguez i Barberà és un dels noms destacats de la premsa i de la literatura dels valencians. La seua desaforada passió per la paraula, oral i escrita, ens han deixat una completa producció literària en tots els gèneres. Entre les obres completes destaca l’activitat periodística, per la qual és més conegut, però no podem oblidar que les obres d’assaig, narrativa, poesia i teatre. A més dels papers escrits, també va deixar constància d’una excel·lent vocació de conferenciant, que el van convertir en un home públic i polític de la postguerra. Ideològicament mantingué una posició conservadora, no obstant això, i contràriament a l’entorn franquista, va defensar públicament la llengua i els valors dels valencians. Aquesta militància no va ser massa ben considerada durant els anys de dictadura franquista on la dreta guanyadora de la guerra civil era l’encarregada d’arraconar la nostra llengua. L’obsessió per fomentar la identitat dels valencians li van suposar un càstig i un premi: Les autoritat franquistes el van defenestrar de la vida laboral i social, però per un altra banda una gran part dels valencians i valencianes el van convertir en un «model» a seguir.

Va nàixer el 21 de juny de 1908 a Algemesí (Ribera Alta) al si d’una família de la classe benestant local, un fet que li va permetre rebre una educació acurada, els primers anys a les Escoles Pies del seu poble i posteriorment a les de València. Quan va finalitzar el batxillerat, ingressà a la Universitat de València per estudiar Dret. I va ser a les aules universitàries on va tindre els primers contactes amb els cercles humanístics, i de caràcter catòlic, que van fer créixer la inquietud literària.

Desprès de llicenciar-se se’n va anar a Madrid, amb la intenció de ser de notari, però la passió pel periodisme el va seduir. En el món de la premsa Martí Domínguez va trobar una plataforma pròspera per deixar anar la seua vocació creativa. Durant més de cinquanta anys va publicar articles en diaris i revistes valencianes i de la resta de l’Estat espanyol com: ABC, La Vanguardia, El Español, El Alcàzar, Las Provincias, Levante, La Hoja del Lunes i Diario de Valencia, entre d’altres. A les redaccions dels diaris va desenvolupar tota la seua carrera professional ocupant tots els espais possibles: des de col·laborador fins a director del diari més influent de la premsa valenciana de la seua època: Las Provincias.

A més de l’activitat periodística, Martí Domínguez també va ser un actiu conferenciant. Dominava a la perfecció l’art de l’oratòria, un fet que el va ajudar a ser considerat un personatge públic apreciat tant per les elits culturals com pels sectors més populars. Els testimonis pròxims el defineixen com un conferenciant clàssic que sabia guanyar-se als auditoris amb el poder de la paraula. I va ser precisament en una intervenció pública on es va produir un dels fets més importants de la seua biografia. L’any 1958 pronunciava al teatre Principal de València el discurs Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los hombres... ¡Hablan las piedras!. Havien passat cinc mesos de la riuada d’octubre de 1957, i l’escriptor d’Algemesí es va “atrevir”, en aquells anys de dictadura franquista, a defensar públicament la llengua i la identitat dels valencians. Una gosadia que les autoritat franquistes no estaven disposades a deixar passar. El càstig va ser fer-lo dimitir del seu càrrec de director de Las Provincias, i la desaparició de l’activitat social, per ser considerat un element subversiu. Afortunadament, les capes més populars no li van girar l’esquena, i aquesta defensa de la identitat valenciana el van convertir en un exemple per al poble.

La trajectòria literària com a escriptor es va iniciar en la poesia, per passar desprès a la prosa, originàriament en castellà. De fet, la primera publicació van ser els poemes del llibre Versos de Juventud, l’any 1928. No obstant això, la creativitat literària de Martí Domínguez el va portar a conrear tots els gèneres. A la poesia no va dedicar la mateixa intensitat que als altres, però no l’abandonarà al llarg de la seua vida. El reconeixement més important a la seua obra poètica va arribar l’any 1955 quan va aconseguir el premi més important de l’època: Els Jocs Florals de València, amb el poema Arbres, una composició de 279 versos dedicada a Teodor Llorente on fa una reivindicació de la nostra llengua.

En el gènere teatral Martí Domínguez ens ha deixat 14 peces, huit en castellà i sis en valencià. L’autor era un dels grans defensors de la dramatúrgia en valencià, per aquest motiu va escriure Les Malaenes, una comèdia dramàtica que es va estrenar als anys 40. Desprès publicaria algunes en castellà, però la influència del seu amic Sanchis Guarner li va fer tornar a escriure teatre en la seua llengua. Entre 1959 i 1960 va compondre No n’eren 10? Apunt dramàtic inspirat en l’evangeli de Sant Lluc i l’any 1969 va publicar El miracle dels miracles, dedicat a Sant Vicent Ferrer. Finalment, en 1977 va vore la llum la darrera obra teatral, Els cignes fora de l’aigua.

Un altre dels gèneres que va conrear Martí Domínguez van ser els textos divulgatius, que en algunes ocasions s’acosten a l’assaig, i amb quals va aconseguir una elevada rellevància pública. El primer llibre d’aquestes característiques va ser Alma y tierra de València (1941). Es tracta d’una visió regionalista del poble valencià que va marcar un punt d’inflexió en la nostra història recent, ja que com apunta el mateix Joan Fuster, «inaugurava un camí», perquè un home que en aquell moment estava pròxim a les autoritats franquistes s’atrevia a reconèixer públicament l’existència d’un «fet diferencial dels valencians». Altres obres amb aquest caràcter divulgatiu van ser: Caminos de Portugal (1944), una mena de llibre de viatges; Don Jaime el conquistador, primer cèsar hispánico(1945); Valencia (1953), una guia clàssica amb fotografies i amb seccions de gastronomia, art, història i altres temes; El santo de los niños (1949), una recreació de la vida i obra de sant Josep de Calassanç; El tradicionalismo de un republicano (1962), tres volums al voltant de l’obra i el pensament de Vicent Blasco Ibáñez i Els nostres menjars (1978), un receptari de cuina tradicional valenciana molt personal però que va esdevindre un dels llibres més coneguts.

Finalment, l’obra narrativa, tot i que no és molt extensa, ocupa un espai destacat dins la nostra literatura. L’any 1972 va publicar, en l’editorial L’Estel, la novel·la Els Horts. Aquesta obra és una de les escasses aportacions dignes fetes en valencià en els primers anys 70 del segle XX. Després va reprendre la redacció del seu darrer llibre L’ullal. La narració comença amb la visita d’un xiquet a un ullal que es troba enmig dels arrossars, una aventura enceta un passeig costumista pels records d’infantessa de l’escriptor. El brollar d’aigua és també la naixença dels records, el retorn de les primeres experiències a un món rural valencià que amb el pas dels anys es va difuminant en l’oblit. Amb la lectura d’aquest llibre podrem descobrir o reviure les tradicions, les costums i les festes que formen un part del patrimoni nostres pobles. El narrador ens convida a fer aquest viatge a les nostres arrels mitjançant un estil àgil i detallista i amb un lèxic que recull el valencià que es parlava al poble, el que li parlaven els pares i els seus veïns.

El 1984, quan tenia mig llibre de L’ullal preparat per a impremta, Martí Domínguez Barberà morí a València el 10 d’agost, als 76 anys d’edat.


Coses que et passen quan arriba l'estiu

Ja ha arribat l'estiu. El passat dissabte, avançant-nos en el calendari oficial, donàrem la benvinguda oficial de l'estació seguint el ritus de la nit de Sant Joan amb la foguera a vora mar.


L'estiu és el moment per reprendre xicotets plaers que et fan sentir un poc més viu. El primer dels plaers demana llum del dia, i és llegir a platja. Si és pel matí millor tindre un bona ombrel·la on amagar-se de l'escalfor del sol. Amb una dosi d'aigua fresca, una peça de fruita i un bon llibre es poden passar unes hores meravelloses vora mar.

Un altre dels xicotets plaers que em regala l'estiu és la nit. Desprès de la xafogor del dia, amb l'arribada de la nit, les finestres esdevenen fonts per on brolla eixa frescor nocturna embolcallada en silenci que ens regalen instants que esborronen la pell... Llegir, escriure, escoltar música...


En aquests primers instants de l'estiu és el moment d'encetar la tasca anual de posar al dia les lectures pendents de l'any. Comecem per un llibre fresc d'una companya de generació i de facultat de periodisme a la UAB: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de Llúcia Ramis. I al mateix temps L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery, premi des llibreters francesos del 2007. Dos lectures diferents però engrescadores per encetar la temporada.

dimecres, de juny 18, 2008

Una agenda amb més dates "a recordar"

El calendari és un pacte implícit per a mantindre la societat dins un paràmetres. Per un moments he imaginat viure sense calendari, on no importa si és dilluns o diumenge, si és 15 o 25 de juny...

Però, si deixem passar els factors negatius i encotilladors de calendari, també podem trobar-li aspectes positius com el fet que el calendari és també un recordatori de dies assenyalats, dedicats a una persona, a una organització o a recordar un fet passat. Fa anys no creia en aquest tipus de dies D, jornades dedicades a recordar fets passats. En aquells temps defensava que no era necessari dedicar cap dia a una persona en concret o a rememorar un esdeveniment. "Tots els dies són iguals d'importants, i cal recordar les coses important cada dia", argumentava en aquella època.

Però, ja ha plogut molt des d'aquells plantejaments i a cada any que passa descobrisc que li done més importània als dies D. Als aniversaris, a les celebracions.... Probablement siga perquè quan era més jove no m'havien tantes coses com ara i no tenia moltes fites importants matrcades en el diari personal. Però, a mesura que van passat els anys l'agenda personal es va emplenant de "dates a recordar. És evident que he viscut més, més coses bones i més coses dolentes. No obstant això, el meu inconscient només s'interessa per recordar-me els bon moments i per això cada any que passa tinc més dies "D" en la meua agenda.

dilluns, de juny 16, 2008

Si un dia em trobes, recorda...

Deixar una temporada d'escriure en el blog és com deixar una temporada de parlar amb algú amb qui mantens una relació especial però que per qüestions de temps i/o distància ja fa temps que no parles.
El primer que fas és alegrar-te pel retrobament. (Ei, quan de temps sense vore't, com estàs?). Desprès, arriba el moment de justificar tant de temps d'oblit (Tinc tanta feina. Estic saturat). La tercera part, és un intent per posar-se al dia (i que estàs fent ara? com et van les coses?). La conversa va avançant, i aleshores es plantegen tres possibles opcions:
- Si has superat la timidesa inicial, i de nou tornes a sentir un poc d'aquella complicitat que un dia vau mantenir la cosa pot acabar bé.
- Si has superat la timidesa inicial, però descobreixes que ja no queda cap rastre d'aquells complicitar podeu passar uns quants minuts parlant de temes superficials... En aquest punt sempre acabes per trobar-te amb una persona que el temps i la distància ha fet que ja no siga la mateixa que un dia vas tenir tan a prop. "I tal vegada, tu tampoc sigues el mateix", et pot contestar la teua consciència.
- Finalment, quan la timidesa inicial no es supera i el silenci es fa el protagonista de la conversa descobreixes que hi ha murs massa alts aixecats per una constructora temporal. Aleshores, per evitar les incomoditats el millor és deixar en bon lloc els records d'un temps passat.

Com deia al principi, amb el blog, em passa una cosa semblant. Hem compartit tantes coses que quan passem tantes dies en silenci em sent cada vegada més malament, i veig com va augmentant la vergonya que m'impedeix prendre la iniciativa per trencar aquest educat silenci on ens mantenim. I busque, trobe i cride alguna excusa inesperada per forçar el nostre retrobament I aleshores, amb un parell de paraules i un gest de complicitat en tenim prou per tornar a estar a prop.

dimarts, de maig 20, 2008

Jugar en equip

El pròxim diumenge acaba la lliga de futbol sala del meu poble. I ha estat una de les millors lligues dels últims anys. Principalment des del punt de vista d'amics hem fet un grup amb moltes complicitats, som amics de molts anys, però aprofitant el fet de jugar cada cap de setmana ens hem reunit un poc més. Si jugàvem dissabte per dinar o per fer una picadeta abans si jugàvem aviat. I si jugàvem diumenge, per a esmorzar. A més, durant la setmana, en moltes ocasions, m'intercanviàvem correus electrònics on relatàvem la crònica del darrer partit o ens animàvem per al proper.

Aquest bon rotllo s'ha traslladat al camp, i s'ha convertit en solidaritat. El passat dissabte ens jugàvem la lliga i desprès de fer el ritual de "picadeta" abans del partit (jugàvem a les 15 hores) vam jugar un partit on tots vam córrer de valent. No tenim grans figures, però tenim clar que tots tenim que treballar i si el que tens al teu costat ho deixa tot al terreny de joc no tens altre remei que lluitar al seu costat. Tots ens hem contagiat d'aquest esperit de lluita.

Tot açò no sempre és garantia de bons resultats però així dóna gust anar a jugar a futbol cada cap de setmana. A l'ambient es respira ganes de lluitar i optimisme. No importa si marca un o l'altre, hi ha equip i això és nota. Jugar a futbol, anar a treballar, conviure amb altres persones sempre és millor si la gent del teu voltant comparteix amb tu idees semblants i sobretot si notes que comparteixes el desig d'avançar. Podria suportar-ho tot però mai podria viure a prop d'una persona que no té ganes de lluitar , de caminar endavant, de superar-se dia a dia, i creure que demà serà un dia millor que hui... quan em trobe amb una persona o amb un grup de persones que està malalt d'optimisme el que faig és baixar les defenses i deixar-me contagiar.

Per cert, i per tancar el tema del futbet. En aquest cas (no sempre passa) l'esforç ha tingut recompensa i segons ens informa VK hem sigut l'equip menys golejat (per tant ell tindrà el trofeu al porter amb menys gols) però també el més golejador de totes les categories de la lliga. I a més d0aquets premi moral estic segur que ben aviat ens deixarem pels plaers mundanals i farem una merescuda paella d'equip campió, una forma molt valenciana de celebrar el triomf al voltant d'un bon arròs i millor companyia!

dijous, de maig 15, 2008

Ja no parlem de literatura

La nit del dimecres al canal 33 fan el programa (s)avis, un espai televisiu d'entrevistes en profunditat en què els periodistes de referència de Catalunya conversen amb els avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent.

El personatge entrevistat en aquest darrer programa era l'escriptora Rosa Regàs. L'escriptora recordava els temps difícils a la Universitat de Barcelona on es a llicenciar en Filosofia. Desprès de la formació acadèmica, l'any 1964 va entrar a treballar a l'editorial Seix Barral amb Carlos Barral. "Quan vaig entrar em van posar a fer albarans", recordava l'escriptora. Imagineu el canvi: desprès d'estudiar filosofia a la tasca d'omplir albarans. Però, poc a poc va anar progressant dins l'editorial i va tindre l'oportunitat de conèixer i dialogar amb d'autors com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías, entre molts d'altres. A l'editorial va tindre l'oportunitat de rebre una formació literària única.

En aquest punt de l'entrevista, Regàs, va deixar anar una sentència plena d'enyor que se m'ha quedat al cap: "En aquells anys es parlava de literatura en les editorials". És fàcil imaginar que en els temps actuals que estan de moda les grans concentracions empresarials i que l'èxit es mesura sumant eficiència i rendibilitat es parle de literatura en pocs llocs. Però, si la Regàs, que coneix bé aquest món de les lletres i de les grans editorials afirma, que ara ja no es parla de literatura ni a les editorials és per a que molts d'aquest grans grups editorials reflexionen sobre quina és la tasca que realment es fa al món de l'edició.

I aleshores, on es parla actualment de literatura?

És com si els metges ja no parlaren de medicina, o com si advocats no dialogaren sobre les lleis, o com si als professors ja no els importara l'educació... realment parlen de tot açò?

Ara que ho compare amb els altres àmbits de la vida crec que aquest oblit dels pilars bàsics de les vocacions és una plaga que no sols afecta al món de la literatura. El problema és que ja no parlem... de literatura.

dilluns, de maig 12, 2008

Pescadors

En una ocasió, el filòsof grec Arístip va rebre una escopinada de Dionís en la seua cara. Un testimoni d'aquella escena es va acostar al filòsof i li va preguntar com podia suportar aquella ofensa sense respondre. I Arístip li respongué:
- No suporten els pescadors que la mar els mulle per a aconseguir emportar-se un peix? Doncs pel mateix motiu, jo que vaig a emportar-me una balena, em deixe esquitxar per un poc de saliva.

No hi ha bona pesca en les terres seques. La mar és plena de bons peixos i qui vulga, realment, pescar ja sap que ha de tastar la humitat de l'aigua.

dimarts, de maig 06, 2008

El futur es matricula en valencià

La vida, de vegades, és com una muntanya russa, hi ha dies que estàs de baixada i altres de pujada. Si a l'anterior post ens trobàvem amb una imatge desoladora sobre el present de la lectura en la nostra llengua.

Però, hui cal estar d'enhorabona:
Escola Valenciana-Federació 'Associacions per la Llengua ha presentat la campanya “Matricula en futur, Matricula en valencià”, dirigida principalment als pares i mares que han de matricular els seus fills en educació Infantil i Primària. La campanya coincideix amb l’obertura del període de matriculació del 7 al 15 de maig i compta de nou amb el suport comunicatiu de la presentadora valenciana Núria Roca i se sumen dos valencians més de renom: el porter de futbol Andreu Palop i el pilot de motos Hèctor Faubel.

Per diversos motius, en els últims mesos he tingut el l'oportunitat de conèixer personalment a la gent d'Escola Valenciana, i m'han contagiat l'esperança en el futur. No podem negar la realitat: no vivim el millor escenari per a la nostra llengua. Però, si a Rick Blaine sempre li quedarà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà un futur millor. I el futur de la llengua al País Valencià ha de passar necessàriament per l'escola en valencià.

Així ho entenen a Escola Valenciana, i així ens ho volen transmetre en la seua campanya per conscienciar als pares i mares per a que matriculen als seus fills en la nostra llengua. Aprendre en valencià és aprendre i estimar els nostres valors i el nostre patrimoni i la nostra forma de ser i d'entendre la vida (en aquesta mateixa intenció en breu tindrem l'oportunitat de gaudir d'una iniciativa molt interessant, però no avancem esdeveniments... això ja vindrà).

La campanya d'Escola Valenciana compta amb la participació de valencians famosos, com ja hem dit abans. Personalment, em fa molt de goig escoltar als nostres famosos parlar en valencià (serà per la falta de costum). En aquest cas a Núria Roca, a Hector Faubel, a Andreu Palop.... però també a Albelda, a Albiol, al nou entrenador del València Voro; a l'actor i dramaturg Carles Alberola.... i a molts altres que no s'amagen ni s'avergonyeixen de ser valencians. El fet que es demostre que es pot viure i triomfar en valencià és una de les millors formes d'animar a molta gent a apostar per la nostra llengua, que tants altres (sobretot molts polítics) maltracten i obliden de forma interessada. De fet, segons em comentaven alguns amics d'Escola Valenciana alguns dels personatges famosos que han participat en aquesta campanya han rebut en les últimes setmanes diversos anònims amb insults i amenaces per participar en aquesta iniciativa per animar a estudiar en la nostra llengua. Algú ho pot entendre? En quin país vivim? En quin lloc del món s'amenaça a algú que fomenta la llengua pròpia?


Però millor oblidar a aquests inconscients anònims i animar i donar difusió a la campanya d'Escola Valenciana, perquè el futur és valencià.

dijous, d’abril 24, 2008

El llibre, la rosa i la sang

Ahir vaig comprar una rosa per a celebrar el Sant Jordi, dia del Llibre. Pensava que no tenia punxes, i la vaig agafar amb entre els dits, i mentre una amagada punxa em travessava la pell vaig sentir un intens dolor. De la minúscula ferida brollà un gota de sang, el seu color vermell i cridaner em va servir per recordar que mentre celebràvem el dia del llibre, la lectura en valencià s'està dessagnant... necessita transfusions urgents!

dimecres, d’abril 23, 2008

Felicitat de llibres i roses

Aquesta vesprada tornava a casa en cotxe, desprès de treballar, i he baixat la finestra del cotxe, he canviat l'emissora de la ràdio on cada vesprada escolte les notícies i he posat una cadena que emetia cançons ben animades. He pujat el volum de la ràdio a un nivell elevat i he començat a intentar portar el ritme de la cançó colpejant amb les mants sobre el volant. No tinc sentit del ritme, ho reconec, però aquest gest denota que estic content. Portava un somriure contagiós a la cara,.

I per què aquesta inesperada felicitat? Primer perquè vinc de dies complicats. I segon motiu, i més important, hui és Sant Jordi. Alguns amics m'han preguntat quin llibre regalar, he preguntat a altres si ja tenien el llibre comprat, he encomanat roses...i he recordat els santjordis passats: els llibres que em van regalar i que ocupen un lloc privilegiat a la prestatgeria i la memòria, els llibre que he regalat i que no sé on descansaran , les roses que vaig regalar i que mai es marciran perquè continuen ben vermelles en els records. El dia de Sant Jordi és un dia de festa, i cal celebrar-ho. Regaleu llibres i roses (en plural) a tots aquells que estimeu. Feliç Sant Jordi!

divendres, d’abril 18, 2008

Foc

Ens reunírem uns quants amics en una casa de camp per a passar unes hores junts. Era un dia de pluja i feia un poc fred així que vam decidir encendre foc a la llar. La llenya estava a l'aire lliure i va costar una bona estona prendre-li foc perquè estava humida. Però, amb paciència finalment aconseguirem encendre una bona foguera. Ens va calfar tot el dia, però quan el dia començava a acomiadar-se i tots pensàvem en tornar a casa, vam tindre que escollir entre deixar de tirar llenya i que el poc s'apagués poc a poc o tirar-li aigua per a extingir-la ràpidament. La primera opció suposava passar els últims moments compartint converses i també un poc de fred. La segona opció seria molt més dràstica, però ens permetria tindre calentor fins al darrer moment, no obstant això, ens deixaria tota la casa plena de fum, perquè quan aboques aigua al foc provoca aquesta reacció. Alguns eren partidaris de la primera opció i altres, amb més preses, volien acabar allò per la via ràpida.

Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?


"Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou."
MMP.

dimarts, d’abril 15, 2008

Els pots de la memòria

La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:

En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.

No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.

divendres, d’abril 11, 2008

Brain Training particular

Exercici mental per a dies avorrits:

Durant un dia comptar les dones (o homes) amb les que et creues i/o parles amb les quals podries follar (sexe per sexe).


Els resultats finals (qualitatius i quantitatius) poden ser molt profitosos per a reflexionar.

dijous, d’abril 10, 2008

Líders i marejadors

El paper d’un líder és bàsic per a poder avançar I com a mostra només teniu que mirar el Partit Socialista Valencià, que porta uns quants anys en el desert a la recerca d’un vertader líder que porte l’organització cap a la dignitat. Però, a banda del món de la política, l’existència d’un líder és fonamental en quasi tots els aspectes de la vida: en la vida familiar, en la colla d’amics, en l’equip esportiu i evidentment també en el món laboral.

Per ser un líder és necessari complir una sèrie de requisits, que quasi sempre resten implícits. En un lloc de treball o en un equip de futbol sempre és fàcil detectar qui és el que porta la veu cantant i qui fa funcionar l’engranatge a la perfecció. Perquè una de les característiques fonamentals d’un líder és fer treballar al grup de persones que tenen al seu voltant, o fer-los que s’il·lusionen, i fer-los que avancen en les seues aspiracions personals... és a dir, saber treballar el grup per fer que les organitzacions, i les persones, cresquen.

Però, tan necessaris per a una organització són els líders com perillosos són els aspirants a líders que no ho són. Estic segur que quasi tots ens hem trobat en la nostra vida esportiva, laboral, personal... amb persones que creuen que són líders i en realitat són marejadors. Com quasi sempre, al futbol tenim sempre bons exemples de tots açò. L’actual entrenador del valencià era un aspirant a líder que li van donar tot el poder per fer i desfer I en lloc de triar el primer camí va escollir el segon. No ha sabut entendre la realitat de l’entorn, s’ha encabotinat en alguns temes que no són els punts claus per fer funcionar l’equip, no ha sabut traure el millor de cada persona, ha mirat més pels seus interessos personals que els de l’equip... i alguna que altra errada que acabarà pagant. En definitiva, que ha cregut que era líder i en realitat ha acabat com a “marejador” de l’equip. Per desgràcia, aquesta situació d’aspirant a líders que en realitat acaben en “marejadors” no només passa al món del futbol. Quan hi ha un líder que: té les coses clares al cap, que entén on estan les claus, que sap motivar a l’equip; aleshores tot sembla fàcil i tots estan contents. Però, quan hi ha un “marejador” els problemes creixen per tots els racons i aleshores cal tindre paciència.

dimarts, d’abril 08, 2008

Històries de Londres III. La torre de Londres

La literatura de vegades reescriu la història, i no deixa espai per la realitat. La visita a la Torre de Londres és un retrobament amb el passat de monarquia anglesa. Al costat del Tàmesis s'aixeca aquest complexe emmurallat on s'han viscut alguns dels episodis més obscurs de la història de Londres. Un monument força reconstruït que intenta mantindre viu per als visitants l'esperit de de l'edat mitjana anglesa. Va ser edificat en 1078, i és un dels tres monuments de Londres que formen part del Patrimoni Mundial (els altres dos són l'Abadia de Westminster i el Martime Greenwich).


Tot i que originalment va ser residència reial, poc a poc va passar a ser emprada més com a presó, sobretot a partir de què Enric VIII es traslladés al palau de Whitehall en 1529. Però, abans d'anar-se'n es va deixar allí a la seua dóna, Ana Bolena, que va estar tancada en un edifici conegut com la Queen's House, i desprès li van tallar el cap enmig del patí, just enfront de la finestra que ella veia cada matí al aixecar-se.






Un altres dels episodis negres que van passar en aquest emblemàtic lloc va ser la desaparició de Eduard V i del seu germà. Al principi d'aquest post, quan apuntava que la literatura escriu la història amb més credibilitat que la pròpia realitat em referia aquest episodi. Shakespeare relata en una de les seues tragèdies, Ricard III, la vida d'aquest monarca que apareix descrit com un home cruel i sense pietat. De fet, un dels episodis més durs és el suposat assassinat dels seus dos nebots per aconseguir el regnat. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV el 9 d'abril de 1483, Ricard quedà a càrrec dels seus dos nebots: el nou rei Eduard V, de 12 anys, i Ricard de Shrewsbury, de 9. Al cap d'uns mesos va fa arrestar i executar alguns consellers acusant-los de planejar l'assassinat d'Eduard V, i poc després feu traslladar a Eduard i Ricard a la Torre de Londres justificant-ho com una mesura per garantir la seguretat dels dos nens. Els escrits de l'època diuen que els primers dies es veien al dos xiquets per les finestres d'un dels edificis de la Torre de Londres conegut com la Bloody Tower. Però cada dia es veia menys als dos hereus de la corona anglesa. Finalment ni Eduard ni Ricard van ser mai més vistos. Diuen que anys més tard van aparèixer al voltant de la Torre dues capses amb els ossos de dos adolescents.

El 22 de juny de 1483 davant de la Catedral de Sant Pau es llegí una declaració de Ricard en la que assumia el tron d'Anglaterra basant-se en que el matrimoni d'Eduard IV havia estat il·legítim i que, en conseqüència, els dos nens eren bastards i ell era l'hereu a la corona. El 6 de juliol de 1483 Ricard fou coronat a l'Abadia de Westminster com a Ricard III.



La literatura es passeja per les estretes escales de la Bloody Tower per sentir l'angoixa dels joves hereus que mai tornarien a caminar fora d'aquells recinte. I també, per reviure la malenconia de la darrera mirada d'Anna Bolena, des de la finestra de la Queen's House, mentre escoltava com els soldats entraven en la cela per portar-la enmig d'aquella explanada on la sang regalimaria per la destral del botxí.

dimecres, de març 26, 2008

Històries de Londres II. Notting Hill


"El signe del Aleph, eixe mite borgià en el que tots els esdeveniments de l'univers ocorren simultàniament en un mateix lloc, concentra sobre el xicotet pujol de Notting Hill una tremenda tensió, una tram de forces oposades que generen vida, bullícia, creació, i ocasionalment, explosions de violència".

Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Un dels passeig preceptius per al visitant de Londres és el dels carrers de Notting Hill. L'obra de l'escriptor Martin Amis és una bona referència per apropar-se a la vida que es destil·la per les seues voreres. Unes precioses botigues d'antiguitats acompanyen la visita i anuncien el mercat que cada diumenge inunda el Portobello Road. En una de les vies perpendiculars a aquest emblemàtics carrer es troba Blenheim Crescent, un carrer on podem trobar una llibreria singular: Books for Coorks.

A la porta et trobes una menuda taula rodona blava amb uns quants llibres damunt i una cadira de fina estructura que no ofereiex seguretat però si hospitalitat. Si travessem la porta de la llibre emmarcada per una cridanera façana roja (les façanes de colors és un dels trets d'aquest barri) entrem en una estreta llibreria amb prestatgeries de fusta que acomoden milers de llibres de cuina de tots els països, de tots els estils, d'autor, receptaris, de postres, d'amanides...
Aquesta invitació culinària contrasta més en una país on la cultura gastronòmica no és precisament una de les seues fortaleses.

Els ulls fan un excitant viatge entre les apetitoses portades dels llibres conviden a deixar-se seduir pels sabors, especialment aquell on la xocolata banya els cossos nus d'una parella mentre el títol explica que la xocolata és millor que el sexe (de vegades no és necessari discutir per saber que és millor i fomentar la compatibilitat dels plaers, no?).

Però, aquesta llibreria no fa només olor a paper i cartró, des del fons de l'establiment sura per l'ambient un dolç i amable aroma a apetitosos menjars. Si caminen un poc descobrirem que una recollida cuina ompli la part final de la llibreria on un parell de cuineres vestides de blanc preparen plats i dolços extrets d'alguns dels llibres seleccionats de la llibreria. Quina gran campanya de promoció de la lectura, així és quasi inevitable emportar.se a casa alguns dels exemplars...

Compre un llibre, i deixe la llibreria amb amb el cap ple de paraules, el nas inundats d'olors i un dolç regust de xocolata en la llengua. Aquest seria un bon negoci per que em podria fer feliç: poder viure d'una llibreria de cuina, o d'una cuina de llibres, que és el mateix però no és igual.... Quins dos plaers!

dilluns, de març 24, 2008

Històries de Londres I


"Hi ha ciutats belles i cruels, com París. O elegants i escèptiques, com Roma. O denses i obsessives, com Nova York. Londres no pot ser reduïda a antropomorfismes. Segles de pau civil, de comerç pròsper, d'empirisme i cels grisos l'han fet indiferent com la mateixa natura. Tal vegada exagere. Tal vegada Londres siga una projecció del caràcter anglès. No hi ha sentimentalismes, ni balafiament de passió, ni veritats amb majúscules. Per una o per una altra raó, Londres reuneix les característiques òptimes per a que florisca la vida. És difícil no sentir-se lliure en eixa ciutat inabastable i al mateix temps recol·lecta, assossegada com la molsa dels seus racons ombrívols, on caben l'art i el seu revers tècnic, el kitsch, sense destorbar-se mútuament, on la Jústícia, eixe concepte perillós, metafísic i continental, pesa menys que la sensació d'escala humana del Fair play."


Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Després de passar una setmana a Londres, conscient de la visió ocasionalment fragmentària del viatger , no puc evitar fer meues totes aquestes paraules d'Enric Gonzàlez, que ha fet de bon guia per la capital londinenca.

divendres, de març 14, 2008

La cançó de les 21 mentides universals

Desprès de tindre que escoltar durant tantes setmanes de campanya electoral una tirallonga de mentides i promeses. Desprès dels resultats aclaparadors a terres valencianes. Desprès de tindre que suportar hui nous mitings electorals des del balcó de l'Ajuntament de València (amplificats per la televisió autonòmica del PP, Canal Nue, nóu). Desprès de tindre que suportar vore a Rajoy com "senyoret" que es passeja pells seus dominis i passa un dia de fallas del PP(de mascletà, dinarot i als bous). Desprès d'escoltar a Camps dir-li a Rajoy que "los valencianos" están con Rajoy, i oblidar que TOTS els valencians no han votat a Rajoy?

Desprès de tot açò hem queda indignació per descobrir que hem arribat a un punt on certs polítics no saben diferència que és ser un càrrec institucional representant d'un poble i que és ser el president d'un partit polític que es dedica a donar "noves glòries a Espanya"....

Per a no caure en la desesperació i l'angoixa el millor és buscar vies d'eixida per riure i sobreviure. I descobrir que dir mentides també pot tindre el seu toc d'humor... i si no mireu aquest intent de cançó (que mal toca la guitarra). Mentre escolteu la cançó podeu fer un test semblant al de les revistes d'adolescent per vore quantes mentides d'aquestes hem dit en algun moment de la nostra vida... riure´s de les pròpies misèries sempre és un esport sa... (és nota que és dijous i he vist Polònia).