La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:
En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.
No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.
En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.
No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.
1 comentari:
M'encanta el que has escrit. Un text com aquest compensa el no haver vist Candem. Encara que jo tinc un pot d'aquest dels teus on guarde l'esència d'aquell meravellos, unic i cosmopolita indret. I tu no.
Publica un comentari a l'entrada