L'escriptor és exhibicionista, notori, promiscu, neguitós, parcial, caòtic, egocèntric i ex-amant de la solitud.
El lector és anònim, privat, discret, fidel, confiat, silenciós, compromès i apassionat de la solitud.
Però, les paraules de vegades són la benedicció de les relacions impossibles, dels amors fatals i de les passions insospitades.
Un dia qualsevol, com hui mateix, encete una conversa telefònica amb una persona que crec no conèixer. "Hola, sóc Ricard Peris, voldria parlar amb tu...". I em responen: "A si, Ricard Peris, t'he llegit, m'agrada el que escrius al teu blog...". I en eixe precís instant s'entretalla la respiració... i en la pròxima alenada la vanitat m'ompli els pulmons. Hi ha algú a l'altra banda, algú que llig aquestes lletres.Un lector que fa seues aquestes paraules des de l'anonimat, des de la privacitat i la discreció, amb fidelitat i confiança però des del silenci i amb un cert compromís.
Hi ha algú que descobreix amb aquestes paraules la meua nuesa exhibicionista, la notorietat oblidada, la promiscuïtat desitjada, el neguit desaprofitat, la parcialitat sense arguments, el caos angoixant i l'egocentrisme de les misèries.
Però, ara ja no som dos estranys. Ara, el lector està escrivint, i l'escriptor està llegint. Ara, les paraules que hem compartit beneïxen aquesta trobada de solituds.
3 comentaris:
Tots tenim una raconet per al nostre ego i per a la nostra satisfacció personal, en el cas dels que escrivim, i concretament, els que escrivim un blog, aquest raconet és la finestreta dels comntaris, a través de la qual comprovem que no estem sols, que som llegits, que algú s'apunta a les nostres reflexions :)
Va bé saber-se llegit per a seguir escrivint, i va bé llegir perquè altres escriguen també.
L'un sense l'altre no té raó de ser, encara que el lector siga el mateix escriptor, lectura i escriptura són indivisibles.
Efectivament... trobar algú que et llig deu d'omplir, com també ompli a eixe lector el fet de que un bon día sone el seu telèfon i a l'altra banda aparega una veu que li diu "Hola, sóc Ricard Peris, voldría parlar amb tu...". Per moments el lector es queda sorprés i pensa... "-jo a Ricard l'he llegit..!, a la premsa i al seu blog".
De quan en quan el lector disfruta passejant per ca Ricard, de vegades també va a ca Gamieta, encara que no te per costum fer sonar el timbre o deixar algún "recao". Pero hui crida, toc toc.. "-ei Ricard, com li va al escriptor llegit?".
Jo sempre he dit que això d'escriure és un exercici d'onanisme pur i dur, però amb altes dosis d'exhibicionisme.
A més, tothom qui escriu i sap que és llegit per una determinada persona anònima, no pot evitar una certa excitació, que fins i tot pot arribar a ser una excitació libidinosa i secreta, si fas volar la imaginació de pensar qui és que està a l'altre costat llegint.
M'han agradat molt sobretot les dues primeres línies del post.
Publica un comentari a l'entrada