Una de les millors receptes que hi ha contra molts dels mals de l'ànima és xarrar amb la gent que t'estima. Jo he seguit aquesta recomanació i aquest matí he anat a complir una de les converses que des de fa alguns mesos tenia pendent.
No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.
Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.
Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.
Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".
No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.
Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.
Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.
Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada