Entre els records dels anys d'escola queden restes d'axiomes que amb el pas dels anys s'han quedat entre nosaltres, també hi ha d'altres que han desaparegut en la desordenada memòria. Una d'aquestes màximes, que de tant en tant ressona en converses d'adults, és aquella que diu que "la distància més curta entre dos punts és la línia recta".
La línia recta, recta, recta... de vegades m'agrada pensar que viure no és més que un viatge entre dos punts indefugibles: nàixer i morir. Fins ací, ningú pot posar-ho en dubte, però els maldecaps vénen en el moment d'unir aquest dos punts, en el moment de viure.
M'agradaria donar l'enhorabona a aquells que creuen fer geometria aplicada en la seua vida, aquells dibuixen sobre la quotidianitat els teoremes d'Euclides.
Aquells que viuen la línia recta com tindre uns pares i uns germans perfectes; com estudiar i desprès accedir a una feina que t'agrada, cobrar molts diners i anar progressant dins l'empresa a mesura que passen els anys. Una línia on trobar l'amor de vida, tindre sexe apassionat, casar-se tindre fills. Una línia on apareix un pare o mare feliç que tindrà uns amics que se l'estimen i que l'entenen, i en la feina el cap li farà colpets d'esquena per dir-li que bé va tot. I fins i tot, un dia ell arribarà a ser cap, i tindrà treballadors sota les seues ordres... i mols altres somnis rectes, rectes, rectes...
Però, de vegades, la geometria deixa de ser aplicada. Perquè a la vida no hi ha només dues dimensions (una característica necessària per fer realitat aquest teorema bàsic). Però, la meua vida està plena de dimensions. És una línia plena de corbes vertiginoses, espirals que semblen inacabables i angles desconcertants.
Alguns encara creuen viure en un somni, i per això només dibuixen sobre el paper línies rectes, perquè així creuen que tot els anirà bé... però en la seua ignorància, obliden que els accidents geomètrics vitals (quasi tots inesperats) fan impossible traçar avorrides línes rectes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada