Per favor, el compte. (Converses imaginàries)

Repreníem la conversa davant de la taula, sense cafè, però atapeïda de plats buits del sopar:

- No sé que em passa?- vaig dir per encetar l'intercanvi.
- I jo crec que no et puc ajudar més, només puc estar al teu costat, posar la meua millor versió sobre el tauler i deixar que tries el que vols fer --em va respondre ella.
- Eixe és el problema que no sé el que vull fer. No sé ni el que vull, ni el que no vull. No m'entenc amb mi mateixa i això vol dir que no puc entendre a ningú.
- Ei! no ofusques el teu enteniment, deixa-lo fluir i decideix ara el que penses que es millor per a tu. No penses en nosaltres, no penses en el altres, pensa en tu mateix. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu mateix. Deixa la teua ment a fosques per uns instants, i ja voràs com poc a poc anirà entrant la llum. Això si, no esperes un sobtat focus potent que aparega com una àngel revelador i que et diga quin camí has de seguir. Aixòquasi mai passa; tal vegda només en els textos sagrats i en les pel·lícules. La realitat és una màquina que fa camins a poc a poc... i si els fa molt de pressa no acostumen a ser massa ferms.
- Estic soprès amb la teua actitud. De vegades crec que no eres conscient de les conseqüències que poden vindre si porte endavant totes les coses que em volte per el cap. Eres conscient? Saps que et farà mal?
- I tant que sé que em farà mal- em va respondre ella serenament.
- Aleshores? Com estàs tan tranquil·la? Vols que decidisca jo? Vols que en siga jo el responsable de tot el que vinga desprès? Si això el que estàs intentant, saps que em trobe dèbil i que tinc la sensació que tot el que he fet ho he pogut portar endavant gràcies a la gent que tinc al meu voltant, i en eixe grup tu ocupes un lloc destacat. Ho saps? Tinc la sensació de buidor interior, que si em deixen enmig del camí no sabré cap on tirar...
- Baixa'm del pedestal xicot, que estic ací davant teu, que estic a la teua alçada i no sóc ni més ni menys bona que tu. Mira. tots en la vida necessitem de mans amigues que ens facen una empenta en un moment determinat: els pares, els amics, la persona que estimes... Ningú, i qui ho diga ens enganya i s'enganya a ell mateix, és autosuficient... ens necessitem.
- Si, potser tens raó, però hi ha una diferència entre la necessitat i la dependència- li va respondre desprès de mastegar un poc la setència que m'havia regalat.
- Doncs, potser tens raó. La necessitat és el desig en general que tots sentim, i la dependència és quan li posem cara a eixa necessitat.
- De veres que em tens tant soprès. Continue sense entendre com pots mantindre la teua integritat. T'estic diguent que estic pensant en deixar-ho tot i fugir d'ací, i quan "d'ací" vull dir que també fugiré de tu. I tu només fas que aconsellar-me i dir que decidisca jo...
- De vegades aprens que a la vida hi ha decisions que no pots prendre tu, i que tampoc pots prendre per altres. Només pots aceptar-les i intentar viure millor. I només ha de mirar l'exemple del nostre amic Miquel, ell sap que està pateix una malaltia greu sense curació, i no per això se n'ha vingut cap a baix. Ell no va escollir estar malalt, però no pot passar la vida llepant-se les ferides de l'ànima. Ho ha assumit, lluita i no dóna la batalla per perduda. No podem anar de vençuts abans de la guerra... perquè aleshores ja tot està perdut, sempre cal vore la victòria.
- M'agrada escoltar-te... i envege el teu esperit de lluita. Però, crec que el que em passa és que tinc por a l'abisme.
- Abisme? No hi ha abismes per ací... estem en terra plana - va dir irònicament, mentre em dedicava un somriure de complicitat. Però, em vaig quedar callat i ella em va mirar. Tal vegada va intuir que els meus ulls començaven estar vidriosos...
- Si, crec que m'agrada tindre esperit de lluita- va rependre ella- M'agrada pensar que en la lluita mai hi ha vençedors definitius, ni vençuts totals. Hi ha molts tipus de victòries, no creus? Per exemple: quan una història d'amor acaba, tots ho veuen com una derrota, però no és sempre així, de vegades, pot ser una victòria, perquè les dues persones han guanyat alguna cosa en la seua vida. Oblida el que han perdut, i pensa el que han guanyat... creus que ho podries vore així?
- Crec que no ho podria vore de ninguna forma. Estic massa marejat per poder vore tot açò des de un punt de vista lògic i raonable. Ara per ara, les meues emocions estan guanyant la guerra al meu enteniment.
- Tens raó, les emocions de vegades són un tsunami que desfà qualsevol argument... ja baixarà el marejol i veure'm que hi ha al fons de tot aquest mar de dubtes.
- Vaig a demanar el compte que estic molt cansat.
- Si, jo també.
- Per favor, ens porta el compte?