dimecres, de setembre 08, 2010

Amfitrió anònim a la Festa d'Algemesí

La nit del 7 de setembre el meu poble és desperta. Venim de passar un bon grapat de dies de silencis. Però, al voltant de les deu de la nit tot comença de nou.

M'he acostat a la plaça major atret per l'enrenou, en breus minuts anava a començar la primera de les processons de la la Mare de Déu de la Salut. I així ha sigut. Ha sonat la dolçaina i el tabal i la melodia de la muixeranga, engrescadora, senzilla, emocionant, ha donat a llum una nova festa. Una festa que naix i mor cada any en els carrers d'aquest racó de la Ribera.

He assistit, pacientment, , des d'una segona (o tal vegada tercera) fila l'inici de la festa. Des d'aquest perspectiva he vist passar davant meu unes persones que semblaven amics, familiars i estimats veïns. Aixecant les torres humanes de la Muixeranga semblava estar Vicent, Sergi, Gemma, Pere i Raül. Entre els tocs dels bastonets i les planxes he intuït els gestos de Salva i Vicent. També he albirat el rostre d'Alfredo ballant el bolero i tocant la dolçaina el meu cosí Xavi. Tal vegada hi havia més cares conegudes, però ni aquests ni els que abans he nomenat eren realment ells. Ho he descobert quan els he intentat saludar una o dues vegades i no em feies cas. He insistit i he cridat els seus nom, però no he rebut cap resposta. No m'han vist? Per què no feien cas de ningú?

Sobtadament, aquest desdeny m'ha fet reflexionar. I uns minuts després he arribat a la conclusió que cap de les persones que el 7 i 8 de setembre dansa pels carrers d'Algemesí és ell mateix. Si els mirem als ulls, si resseguim els moviments dels seus braços, si escoltem de ben a prop el rebufits de l'esforç es pot veure amb claredat l'absència de noms propis.

De nou, com cada any, des l'enveja ingrata que em provoca ser un amfitrió anònim de la festa, em pregunte per per què passa açò: quin és catalitzador que cada any provoca la dissolució d'un bon grapat de veïns i amics i familiars en les arrels d'aquesta festa datada des de l'any 1724. I la única resposta que ara per ara se m'ocorre és que davant meu no hi ha persones concretes, allà dansen i desfilen moltes generacions de pares, avis i molts altres avantpassats, que any rere any han bastit la festa, han bastit la tradició. Ho fan, tal vegada inconscientment, perquè han assumit el compromís d'un poble, i ho han fet, i ho faran, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del seu poble. Han eixit als carrers d'Algemesí en el moment just, cada 7 i 8 de setembre.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

LA BRESQUILLA QUE ESTIC SABOREJANT ESTÀ QUASI TAN BONA COM EL TEU TEXT.
MOOOOOOOOLT XULO

Vicent N. ha dit...

Efectivament es així.. Recorde de més menut vore la processó des de fora i fixar-me detalladament en els balls, vestimentes, músics, anda, i tot allò que envolta l'acte. Ara ja fa prou anys que la visc des de dins i la veritat es que canvia molt, notes moltes mirades cap a tu però no veus a ningú, només veus als companys de ball o companys músics. Molta gent m'ha dit.. -t'he vist a la processó-.. i jo no els he vist. Son poques voltes les que em fixe en el que hi ha fora de la processó, i no es per-que vull, es per-que com be reflexes al teu post.. hi ha algo molt gran que et vincula i fa que passes de ser tu a ser cultura viva, història.
Et propose si algun any pots, a participar d'una de les processons.

Anònim ha dit...

Et vaig veure a la Procesoneta del Matí, però el cas és que si et parares a fer barret en tots/es els/les coneguts/des.. supose que a hores d'ara la Mare de Déu no haguera entrat.
Recorde, de molt menut, abans que participara activament de la Festa (i ja van 35 anys), esperava al mig del carrer de la Capella, a l'alçada del Patronat, que apareguera la Muixeranga en girar el carrer Molí, i corrent entrava a la casa per anunciar cridant a tots allò de "ja estan ací, ja han aplegat, la Muixeranga va davant!" També recorde que veia els grups com el que eren, es a dir amb cares anònimes, sense personalismes. El mateix que després veus als de fora, als espectadors, com un ent comú, com un ball més de la Festa. Perquè així és com considere jo els fidels espectadors que, any rere any, trauen les cadires, estenen cobertors o obrin les portes de casa seua. I molts d'ells repeteixen lloc, cadira i casa. Són part de la Festa. No dius res quan veus alguns d'ells, però els esperes al mateix lloc que el darrer any. Ho saps, en girar el proper cantó trobaré a mà dreta a la tia Paquita, o a mà esquerra la xicona que de jovenet tant t'agradava i ara ja, bén casada, et mira i la mires... I el proper any, de nou, estaran allí, tots/es ells/es, el públic, com un ball més de la Festa, amb algunes altes i baixes, de gent que ens deixà durant l'any, però tots fent poble, que d'això es tracta. Tots/es es servir l'lúnic senyor que triàrem: el nostre poble.
És extrany tindre aquesta certesa, però m'agrada, em fa sentir bé i, sobre tot, em plega amb els meus avantpassats, amb el meu besavi Baptiste "Mil homens" que a les darreries del segle XIX, feia el set en un peu.
També vosaltres, públic de la Festa, esteu nomenats per a Patrimoni de la Humanitat.

Raül