Aquesta és la darrera nit. La darrera vegada que estic ací a aquestes hores. Almenys eixa és la meua sensació ara. Tantes dies esperant el moment i ara he de confessar que tinc por, molta por. Tinc la mateixa angoixa que el dia abans de fer un viatge amb cotxe, la sensació que aquesta és tal vegada la darrera vegada que dormiré en aquest llit.
Sobre aquest moment em venen al cap dues reflexions:
Què ens passa quan som conscients que estem fent alguna cosa per darrera vegada? En el meu cas la sensació que m’envaeix és sempre la mateixa: angoixa, por a perdre el punt de referència i quedar totalment fora de lloc.
Mantinc per costum una sèrie de punts cardinals que em guien i també tinc alguns racons on sé que en cas d’emergència sempre puc amagar-me i esperar temps millor. Però ara tinc la sensació que vaig a perdre un ‘deixos punts, demà m’aixecaré er darrera vegada en aquest lloc. És llei de vida, ho sé, però el meu acusat, i amagat, síndrome de Peter Pan no em deixarà dormir aquesta nit.
La segona de les reflexions és sobre aquest procés d’eixida. Pensava que el més complicat seria traure la roba, comprar menjar... però no, el més complicat de tot aquets procés és carregar tots els meus llibres. Cada portada és un record, un moment, un instant de la meua vida que o bé carrega el meu muscle o bé es posa sobre els meus peus per fer-me créixer uns centímetres. Per a rematar aquest, de vegades, dolorós procés he de confessar que tinc el costum de deixar entre les pàgines de llibres, cartes, notetes, fotos, entrades de cinema, de teatre, i altres rècords que aquest dies estan brollant davant meu... i aleshores em recorde a mi mateix que sóc un nacionalista utòpic.... i la meua pàtria és el passat.
