Jo també tinc una Mort

Torne al llit, i com ja esperava, note la teua absència. No encerte a posar-me d'acord amb mi mateix si aquesta nit puc dormir cap a la finestra o deixant la mirada perduda en la porta del vestidor. Em costarà adormir-me, ho sé. El primer pas serà cercar el silenci, engolir-me el desig i intentar tornar als somnis que ahir vaig oblidar.

Intente apaivagar la respiració i relaxar els músculs arraulits pel fred, però ràpidament descobrisc que aquest no és el camí cap al món de Morfeu. Els pensaments brollen del meu cap com una cadena que mitiga els meu desig de dormir. Pense en els xiquets que a hores d'ara descansen agafats al coixí de la il·lusió, i enyore aquest sentiment d'innocència. I la cadena es mou... i em porta ara pels canals on es van escórrer les meues il·lusions. Endinse la mà en les fredes aigües dels temps passat per prémer amb els dits algunes d'aquelles nits que per uns instants vaig creure que tot allò seria etern. Però la cadena no s'atura, i en aquesta incerta cadència d'emocions és el torn dels naufragis.I ara les aigües del pensaments fracassats m'ofeguen, i jo intente salvar-me recitant-te els versos que alguns no sabran llegir... però me n'adone que no hi ha rima, no hi ha poesia que em salve de la mort. I de nou la cadena dels pensaments torna a girar....

Però, de sobte, el meu cos gronxa suaument sobre el matalaf. Què ha passat? Algú s'ha assegut als peus del meu llit. Em desperte corglaçat davant aquesta presència inesperada. I el veig a ell al peus del meu llit, assegut i amb la seua mirada assossegada. "No tingues por", em diu, "només vinc a cantar-te una cançó de bressol, a llegir-te versos per a salvar-te"...i em recita:

Jo tinc una Mort petita
meua i ben meua només

Com jo la nodresc a ella
ella em nodreix igualment

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

I respire el versos del poeta que descansa sobre els peus del meu llit, i compense de nou l'alè necessari per seguir viu. M'empasse les seues paraules, evoque les experiències que hem viscut És el moment de fondre els records per bastir una cuirassa emparadora. "Gràcies Estellés, ja pots marxar, amb el teu exemple bonhomiós has aconseguit temperar el meu esperit". I mentre el poeta s'esvaeix, jo pense que també tinc una Mort petita, i és d'allò meu, el més meu. I que també és molt més meua que la vida, i que amb mi va, i aquesta nit, amb mi se'n ve.