L'experiència viscuda és un bagatge que per molt que ho intentes no et pots deixar oblidat en cap racó. I a aquesta conclusió arribe quan, de tant en tant, decidisc aturar el rellotge que marca la meua vida i fer una reflexió, no necessàriament aclaridora, de totes aquelles històries viscudes.
Recorde la infantesa, recorde l'educació i la relació familiar. Recorde l'adolescència, els amors i desamors, les insensateses i les caselles que havia de marcar per decidir els estudis universitaris. Recorde la joventut, els viatges, les hores passades a fosques dins el cotxe, els llibres que em van engolir, les nits sense dormir, les desaforades lluites per les utopies, els descobriments insospitats que et capgiren la vida. Recorde la primera feina, el primer article publicat, les suades en bicicleta per anar al poble del costat a buscar notícies, aquell vol en ultralleuger, les entrevistes anònimes i els secrets oblidats.
Tot ho recorde. Perquè recordar, és com estendre la roba guardada en calaixos... i airejar-la un poc.Tot m'ho mire com si mirés unes samarretes velles esteses al sol. Imagine que tal vegada encara em les podré tornar posar, que tindré una segona oportunitat de lluir-les. I quan em vist amb elles, veig que ja no em queden igual, que ja no estan a la moda i, amés, la tela ha descolorit. Aleshores, assumisc que tal vegada és el moment de donar aquests records a algú que li vinguen realment ajustats, per què no estem en l'edat, i tot això i allò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada