This day and age we're living in...

Es veia vindre. El cap de setmana següent a la xerrada sobre la generació atrapada per la realitat, Paula i Martí es van embolicar. Quan existeix aquesta química entre dues persones només és qüestió d’aportar una bona dosi d’alcohol i un entorn òptim (és a dir, un piset, un cotxe o alguna cosa semblant) per aconseguir una gustosa nit de passió. En el temps que els conec (estem parlant d’anys) m’obliga a dir que per a arribar aquest punt ha sigut necessari seguir un llarg tractament de converses, jo he sigut testimoni de moltes. Sé que Paula i Martí , no són d’eixos que es posen al llit amb el primer individu que aquella nit passa per la barra del pub. Ells han necessitat tot un camí de descobriment mutu per donar el vistiplau al descobriment de noves vies.

He de reconèixer que en aquesta història que el passat cap de setmana es va culminar, o que es va encetar, això ho sabrem a les pròximes setmanes, em puc considerar tot una “Celestina”. Jo vaig ser l’estació d’enllaç entre aquests dos. De fet, dic que vaig ser estació perquè va ser allà on va començat tot aquest rotllo, a l’estació del tren. Anava cap a València, i com sempre, vaig arribar un segons abans que el tren fes aclaparen xiulets insistents i repetitius que aclaparen tant. Aleshores, al pujar corrents al darrer vagó em vaig trobar al meu amic Martí obrint el llibre Manhattan Tranfer del Dos Passos.

-- Eii, Martí, vas cap a València a fer alguna maldat, segur... – li vaig esperonar, i mentre tancava el llibre per obrir la conversa i contar els motius que l’havien portat a agafar el tren de rodalies cap a València vaig girar el cap i vaig vore que als quatre seients estava asseguda Paula.
--Paula, tu també cap a València—ella sostenia a les mans el diari i també es disposava a obrir-lo per encetar la lectura. Evidentment, també el va tancar ui es va unir a la conversa. La lectura sempre ajuda a encetar noves amistats. Aleshores, Martí i jo escoltarem els motius que la portaven a ella cap a València.—seu ací amb nosaltres , si vols—li vaig oferir. Com és lògic imaginar ho va fer, es va asseure al costa de Martí, els dos enfront meu.

Paula i jo ens coneixíem de l’adolescència, quan vam coincidir en alguna d’aquelles acampades d’estiu que organitzaven els scouts. Ens vam conèixer bastant bé perquè manteníem una singular sintonia. Però Martí ei ella es coneixien només de vista i de dedicar-se alguna salutació protocol·lària en moments determinats. Allò va ser el principi d’una bonica amistat. . D’aquesta forma es va dibuixar el triangle que fa uns dies ha esdevingut cercle.

Després dels fets que estan passant en aquestes darreres setmanes em visita una singular angoixa que no m’acaba de deixar dormir bé. De sobte sóc el Rick Blaine, que està a punt de fer la representació teatral de Casablanca. El director de l’obra, el mateix que el del film, el Michael Curtiz, em recorda que em queden pocs minuts per a entrar a fer l’escena del retrobament amb la Ilsa Laszlo al “Rick’s café”, al costat del piano del Sam que està tocant la mítica cançó “As times go by”.

Aleshores, escolte la Ilsa parlar amb el Sam, i la música comença a sonar... és el meu torn, he d’entrar en escena i a retrobar-me amb ella... però de sobte comence a sentir angoixa i calor. He oblidat el text, he oblidat el que de dir-li..... la música va sonant a l’escenari. Ilsa i Sam esperen la meua entrada la meua frase... i jo corrent entre bastidors cercant el guió per recordar què he de dir... Intente recordar, ja que aquesta no és al primera vegada que interprete el paper de Rick Blaine... mentrestant, la música va sonant... “This day and age we're living in...” i jo no recorde el que he de dir...