relats, records i mentides

Hui em posaré davant el paper en blanc i no trobaré res que contar-vos. Aleshores sentiré, de nou, l’angoixa que habita en mi, com un ofidi llefiscós que es mou suament entre els budells. És el fatic que tantes nits em fa vindre ganes de plorar sense cap motiu aparent. Si fos dona, amb facilitat podria dir que patisc una alteració hormonal i refugiar-me dintre meu per gaudir i sofrir amb el meu afany particular. Però no puc i aquest desassossec ja no acceptarà excuses, només vol engolir relats, records i mentides que jo cada dia cuine i prepare amb enyor. Aquest el seu únic àpat. Té fam i crida, però no tinc res que contar-vos, no tinc res per donar-li de menjar, no tinc res, no sóc res hui. La desesperació creix a un ritme eixerit.

Aleshores, per esmortir tot patiment, em trauré la roba. Llançaré amb força la samarreta taronja i els pantalons vaquers al terra; sentiré com la fredor em puja pels peus i l’aspror de la cadira de fusta es marca a les galtes. Em quedaré nu davant el paper. Hui no tinc altra opció si vull escriure’m relats, records i mentides.