Fa dies que pense en ell, de fet he de confessar-vos que és una preocupació que em corre al cap des de fa anys. Un dels records que tinc molt present és una conversa una matinada, una d’eixes llargues converses d’estiu d’adolescència que tant m’agradava mantindre... No recorde qui estava amb mi i suportava aquelles hores curtes conversant de mil i un temes o cantant amb eixa guitarra que tinc a l’habitació del costat i que de tant en tant rescate del silenci per fer-la sonar....( un dia us parlaré d’ella, mereix moltes paraules). Dons eixa nit vaig soltar el meu discurset sobre la mort i per primera vegada vaig deixar escrit en la consciència (el pitjor lloc per deixar escrita qualsevol cosa) que em preocupava saber com seien les meues darreres hores de vida, com afrontaria eixos moments on en plena consciència m’adones que açó s’acaba: Tal vegada, estic ací gastant anys, neurones i paraules intentant esbrinar com serà eixe moment i tal vegada siga tan ràpid i contundent que no me n’adone que arriba.... seria el millor per a mi.
De fet, fa poc més d’un any vaig estar a prop de rebre la visita inesperada d’ell. Jo no he volgut fer massa extrems ni preocupar-me més del compte i els que estan al meu voltant sé que, almenys davant de mi, recorden aquell dia amb una forçat somriure mentre es dediquen entre ells mirades de complicitat que em revelen que vaig estar a prop. Per diverses raons visc més prop del precipici que altres... ja ho sabeu. Però el que deia... aquell dia tot va ser tan ràpid que vaig perdre la consciència mentre sentia calfreds i tremolors... segons em contaren vaig caminar més de 200 i vaig acabar caient al terra i la cara plena de sang. Desconeguts em recolliren i avisaren a l’ambulància. Va ser ràpid i sense dolor. Jo vaig despertar a l’hospital unes quantes hores desprès. Aquesta no va ser la darrera visita de Thánatos, però si la més intensa ja que va arribar sense donar temps preparar-li res i vam passar unes quantes hores junts...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada