Sense deixar-se res pel camí

Arribarà el dia, i serà un matí quan anuncien per altaveu el moment just. I eixirè a l'escala a corre-cuita, i entropessaré amb els graons. I mentre vaig baixant, dubtaré si m'he deixat la porta del pis oberta, o el foc encès, o si la pica s'inundarà d'aigua calenta. Ja vaig pel tercer. En la cursa cap a baix intentaré recordar allò que havia de dir-te, però oblidaré que no sabré com desdir-me. He arribat al primer pis. Ja quasi estaré davant de la porta i no sabré com rebre't: amb dos besos o una abraçada o un educat "com estàs?". Mai t'esperat.

No vull saber on porta açò, no vull perdre temps jugant a endevinaire. Aquesta titella ja no porta cordes, aquest espectador ja s'ha cansat de seure en el pati de butaques. I aleshores s'obrirà la porta i ens trobarem, em vindrà un perfum de misteris i goig.... estic nerviós, ho sabràs només veure'm.

Passats uns minuts, quan te n'adones que ja he recuperat l'alè, subtilment t'acostaràs per mussitar-me a l'orella: "No tingues pressa, que no ens de perdre res d'aquest camí". I així ha de ser, pujarem al cotxe, i en el trajecte ens vindrà de gust aturar-nos en una cafeteria. Jo demanaré un cafè sol amb sacarina i no vull saber el que tu demanaràs (això és cosa teua)....i aleshores et diré: "Hola, sóc Ricard, com et diuen?"