Estic cansat de les dèries, de les desesperacions, de les angoixes. Estic cansat de les baixades de sucre, de les anàlisis de sang, de les 5 punxades al dia. Estic cansat dels que riuen, dels que ploren, dels que s’estimen i dels que creuen que s’estimen. Estic cansat de lluitar per una feina digna, d’encetar projectes que no es fan realitat, de suportar caps que no saben més que jo i de no poder apagar el mòbil. Estic cansat de portar secrets al coll, de no saber controlar les situacions incontrolades i de no poder dormir totes les hores que vull. Estic cansat d’aspirar a coses que mai podré assolir, de no saber acceptar que el temps passa i d'oblidar els noms de les persones. Estic cansat de gemegar per les meues desgràcies, de sentir que l’eufòria em dura massa poc i de tindre pànic al compromís. Estic cansat d’escoltar als arrogants que recerquen el coneixement sense cap utilitat pràctica, estic cansat dels estudiants eterns, dels que prefereixen escoltar programes de divulgació científica abans que la veu dels que els estima, dels que obliden quins són els seus orígens i dels que diuen que són ciutadans del món. Estic cansat de llegir llibres que no m’omplin i d’intentar escriure històries que no em satisfan. Hui estic cansat, sobretot de mi.
divendres, de febrer 03, 2006
cansat
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Si te canses no tenim res mes que fer, o almenys res més important, que aturar-nos. Aturar-nos en sec. Aturar-nos molt. Aturar-nos un estona llarga, agafar aire, mirar-ho tot en perspectiva, relativitzar-ho tot, mirar el que t´envolta, mirar els que t´envolten, mirar el dia que fa (si plou és meravellos, i si fa sol també),... i finalment tens dues opcions: si creus, donar gràcies a Deu. I si no, plorar per donar importància a coses que no les tenen. I al moment, tornar a començar amb l´aturada d´abans en la memòria.
Publica un comentari a l'entrada