Des de fa algunes setmanes l'activitat laboral em deixa poc d'espai per deixar per escrit les coses que em passen pel cap (com em pregunta el facebook).
I és que les activitats són nombroses... i quasi no em deixen pensar en com han canviat les coses de fa un any a ara.
Fa un any, just abans de setmana santa, començava el camí de davallada del 2008. A mesura que passaven els mesos veia com poc a poc anava perdent la motivació i el control per seguir endavant. A tots ens passa de tant en tant aquesta sensació. Un exemple pràctic és al volant... quan vas accelerant el cotxe en una llarga recta i de sobte venen un quantes corbes tancades i sinuoses que per un segons et fan perdre el control del vehicle. Intentes reduir la velocitat, i al mateix temps un formigueig et recorre tot el cos... aquesta sensació és tan perillosa com excitant i addictiva.
Han passat els mesos i poc a poc he anat recuperant el control. Aquest és un també dels senyals que ens fem majors... cada vegada anem prenent més el control. Els dies estan plens de novetats i d'il·lusió: l'engrescadora feina d'Escola Valenciana, i els preparatius per la Trobada d'Almussafes (les comparacions ja sé que resulten fastigoses... però hi ha tanta diferència de fa un any a ara en el dia a dia, que ara fins i tot fa goig aixecar-se cada matí). A banda, altres coses que poc a poc vaig enllestint.
Tot i aquestes múltiples novetats diàries, la sensació de portar el control està cada dia més assumida... com diu una cançó que posen molt a la ràdio totes les vesprades: "serà que m'hauré fet major, i que alguna cosa haurà pres aquest botó... i tal vegada ara visca més feliç amb el meu interior".
3 comentaris:
que campanilla et cuide, i et guarde........
Que ens fem majors és inevitable... que prenem el control també... (encara que no tots ho saven fer). Pero arriba un dia en el que trobes o crees eixes novetats i ilusions,que vas cultivant dia a dia. Potser la sol.lució es viure il.lusionat, amb la gent que t'envolta, amb les aficions, amb la teua qüalitat de vida i amb la feina (aquesta última és la més difícil jeje). Fa uns anys vaig conéixer una persona que d'una xicoteta anécdota o event llauraba una il.lusió. Vaig intentar seguir eixe camí i la veritat es que funciona.
bon comencament
Publica un comentari a l'entrada