Coses de mare

Desprès de dinar, he recollit els plats i els he portat a la cuina on ma mare endreçava els estris que encara omplien el banc de marbre. "Vine que et conte una cosa, però que no em senta ton pare". Jo pacientment i recolzat sobre una pared de la cuina l'he escoltat mentre feia les pertinents digressions que acompanyen a quasi totes les aventures que em conta ma mare.

I mentre xarrava i xarrava, m'he fet la promesa de no dir res fins que ella penses que ja havia acabat la seua exposició. I quan ha posat un aparent punt i final li he donat la meua sentència. He d'admetre, i més ara des de la distància temporal, que tal vegada he sigut un poc dur, però hi ha coses que em cansen... i que per sort he esborrat de la paperera.

He oblidat preocupar-me pel que diuen o diran persones que no em coneixen. He aprés a preocupar-me només per aquells que formen part del meu íntim entorn. He oblidat fer inapropiats pronòstics sobre les vides alienes. He aprés a desitjar sort, i a creure que jo n'he tingut molta per trobar i retrobar a certes persones. Però, sobretot he après que no es pot oblidar, i que no s'ha d'oblidar el que he aprés.

"Mare, deixa-ho córrer". I davant l'esterilitat de les cabòries alienes, que tantes vegades alimenten els insuportables entorns localistes, li he contraatacat contant-li el nombrosos projectes editorials que porte al cap. I, sobretot, un que per sort ha vingut fa poques dies al meu correu i que em fa molta il·lusió. Hi tinc moltes esperances dipositades (en breu sabré si va endavant). Finalment, ma mare, davant la comparativa entre els projectes de futur de les meues paraules i el culdesac de les cabòries que ella em relatava, ha admès que no paga la pena malbaratar esforços quan hi ha tantes i tantes coses per fer... Ja veure'm quan li dura... coses de mare.