Han fet un estudi a més de 250.ooo joves per a contrastar aquesta teoria segons la qual la cosa seria així:
A grans trets, en el repartiment el primer es duu el conservadorisme, el respecte a les expectatives i els valors paterns i el perfeccionismo. El mitjà, en terreny de ningú, tarda a decidir què vol fer amb la seua vida -enfront del major, que l'encarrila molt prompte- i desenvolupa més relacions amb iguals que jeràrquiques. El benjamí, per la seua banda, és la bohèmia i el risc; divertit i encantador, pot ser també més feble que els altres.
La literatura ja fa molts segles que ha donat exemples d'aquesta teoria que ara, xifres en mà, sembla tindre més arguments per a ser afirmada. La realitat també ens ofereix moltes certificacions d'aquesta teoria, tan la realitat anònima de moltes famílies com la realitat pública. A l'article de El País on es parla d'aquesta teoria hi ha més exemples. Evident, tota teoria té les seues excepcions i estic segur que en moltes nissagues no es produirà aquesta situació estàndard descrita per la teoria.
I ara la meua pregunta: I que passa amb els fills únics? Tenim un poc dels tres? O som un cas perdut amb les nostres manies i la nostra forta càrrega d'egocentrisme?
1 comentari:
No estic d'acord amb aquesta teoria. Si més no, caldria dir que té tantes excepcions que la invaliden. Jo, per exemple, sóc el major i la meua vida laboral -sóc autònom, cobre poc i de manera irregular) no és cap exemple de seny. La germana que em segueix en edat -la segona- en canvi és directora d'un centre comercial, i l'altra, la menuda, és directora de Recursos Humans en una empresa de pintures químiques. Ah! Jo també sóc director, de dues revistes literàries, però la cultura no dóna diners...
Puc dir-te, però, que tot i ser el més humil -econòmicament- dels germans, trobe que sóc el més lliure de tots tres. I això em fa molt feliç.
Publica un comentari a l'entrada