dilluns, de desembre 24, 2007

Cançó de Nadal

El fin de año huele a compras,
enhorabuenas y postales
con votos de renovación;
y yo que sé del otro mundo
que pide vida en los portales,
me doy a hacer una canción.

La gente luce estar de acuerdo,
maravillosamente todo
parece afín al celebrar.
Unos festejan sus millones,
otros la camisita limpia
y hay quien no sabe qué es brindar.

Tener no es signo de malvado
y no tener tampoco es prueba
de que acompañe la virtud;
pero el que nace bien parado,
en procurarse lo que anhela
no tiene que invertir salud.

Por eso canto a quien no escucha,
a quien no dejan escucharme,
a quien ya nunca me escuchó:
al que su cotidiana lucha
me da razones para amarle:
a aquel que nadie le cantó.

Mi canción no es del cielo,
las estrellas, la luna,
porque a ti te la entrego,
que no tienes ninguna.
Mi canción no es tan sólo
de quien pueda escucharla,
porque a veces el sordo
lleva más para amarla.

(S. Rodríguez)

dijous, de desembre 20, 2007

Albelda, el valencià

Supose que no m'havia de preocupar tant, però vore hui les llàgrimes d'Albelda m'ha fet sentir malament. Tal vegada el fet concret importa poc, perquè no serà ni el primer ni l'últim jugador de futbol que es retira... No vull entrar en debats futbolístics sobre si realment està en el moment de penjar les botes o no, o si ha sigut decisió del Koeman, o si ha sigut una operació de Juan Soler per netejar el vestidor de la gent que no pensa com ell... tot això li pot importar a molta gent, però, el realment preocupant per mi és el fet de com els valencians acomiadem a aquells que han fet alguna cosa important. No és el primer valencià que recull aquesta ingratitud.

David Albelda és un xicot de la Pobla Llarga que parla en valencià i es sent valencià. Amb molt de treball s'ha guanyat el lloc de capità d'un dels clubs més importants d'Europa, ha guanyat lligues, copes i ha jugat finals. És un "personatge " valencià. I en lloc d'emprar el seu treball i el seu esforç com un fet identificatiu per a tots els joves valencians, el que fa aquesta societat nostra és tirar-lo per la porta de darrere, i trencar un símbol més d'aquesta societat tan mancada de referents. Que menys que un mínim reconeixement i una eixida digna del club de la seua vida. Supose que molta gent pot opinar que no s'ha fet bé, el mateix, però la realitat és un altra. Com també pensa molta gent que l'explotació del territori valencià no és convenient, però les majories absolutes configuren un altra realitat.

A la política ja hem vist com van les coses, a la cultura més del mateix (amb els cantants, escriptors valencians que semblen ser invisibles...) i a l'esport, que la cosa semblava que, per sort, no estava així, ara ja va pel mateix camí. Ara, qui farà les rodes de premsa del València Cf parlant un valencià de la Pobla Llarga que feia goig d'escoltar?

dissabte, de desembre 15, 2007

Coses que no voran a Alacant

Aquest és l'espot que s'emetrà per TV3, gràcies el conveni entre l'Associació d'Editors i el Departament de Cultura. Canal 9 també fomenta la lectura en Valencià, és veritat, el passat mes de juliol va passar els spots que va fer la Fundació Bromera per a la campanya "Llegir en Valencià"





video

divendres, de desembre 14, 2007

Ipod, podcast i manies

Aquest títol de post fa uns 10 anys hauria semblat un joc de paraules sense aparent significat. Actualment, és un parella de termes que barrejats de forma adient m'ha seduït per complet.

Des de fa alguns dies, i per contagi pel post La genètica i l'atzar de Tirant al cap, estava recordant el moment en el que em vaig fer lector. Personalment, considere que un lector no és fa a la infantesa, és fa a l'adolescència, quan pot decidir per ell mateix. Amb això no vull dir que la infantessa no siga una etapa important per a fer lectors, és una base fonamental que condiciona molt el camí cap a la lectura. Però a la fi és una decisió personal i assumida. Però, un altre dia ja parlaré d'aquest moment de fer-se lector.

Allò que volia comentar hui és el gran descobriment que el meu Ipod ha fet amb els podcastings. Moltes emissores de ràdio comencen ja a posar els seus programes de ràdio a la xarxa, i amb un parell de clics des del programa Itunes pots tindre al teu Ipod de forma actualitzada aquells programes que t'agrada escoltar. La Ser ja ho té en quasi tots els programes i un altra que va per davant és Icat. Aquesta emissora de Catalunya Ràdio és altament recomanable, almenys a mi em sedueix molt el seu lema que és: "música i cultura". Perfecte!

Quantes vegades he pensat que seria ideal poder escollir el moment que vols per escoltar el programa de ràdio que t'agrada, aixòi és el podcast A la televisió també està arribant el podcast amb les pltaformes digitals (iplus o imagenio ja ho ofereixen).

En el meu cas la ràdio juga un paper molt important en la meua vida. El procés de fer-me oient va començar quan era ben menut i tenia por per les nits. Aleshores vaig descobrir la ràdio, un mitjà que m'oferia una veu que em parlava tota la nit i no em deixava sol. En aquells primers anys la meua hora d'anar a dormir era l'hora dels programes esportius (el gran moment de José Maria Garcia i el naixement de El Larguero), i em vaif enganxar a ells. Però quan em vaig fer més major l'hora de dormir també es va allargar i desprès d'escoltar els esports vaig passar a programes de matinada (sempre recordaré a Gemma Nierga en Hablar por hablar, quantes nits junts em passat). Aquesta afició personal va crèixier amb la deformació universitària, on no només escoltava molta ràdio, fins i tot la feia. Però vaig descobrir que el meu veritable lloc no estava davant del micròfon, sinó darrere del transistor.

Una confessió final: Amb els anys, han vingut noves ràdios, mp3, ipods i també altres programes i altres veus a omplir la buidor de les nits. Però allò que és manté ben viu és la meua necessitat d'escoltar un xiuxiueig a l'orella abans d'anar a dormir. Manies.

dimarts, de desembre 11, 2007

La hipoteca de ser catalans, valencians i balears

Si els catalans han de pagar un elevat preu per mantindre la seua cultura al seu país, als valencians ens costa un ronyó sobreviure en la cultura pròpia. Patrícia Gabancho, una argentina que va arribar fa 30 anys a Barcelona ha escrit t diversos llibres sobre la cultura catalana, i en el seu últim, El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, analitza la realitat i els reptes de la cultura catalana des d’un punt de vista actual i sense complexos.

Aquest llibre parteix d’una veritat incòmoda , especialment per a molts polítics espanyols: els territoris que tenim dues llengües tenim dues cultures. El raonament és senzill: Una llengua és comunicació i et relaciona amb el teu entorn i per tant no és el mateix créixer en castellà que créixer en català, “desenganyem-nos d'una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, però dues cultures”. I amb aquesta convicció cal bastir el futur de la cultura i desmuntar els discursos culturals de molts polítics que ens han intentat vendre la idea que “tota la cultura que es fa al nostre territori és cultura catalana” (o valenciana).

El preu de ser catalans, un llibre fresc i amanit amb moltes anècdotes amb noms i cognoms, posa en evidència aquesta biculturalitat dels catalans, que el valencians i els balears també viuen. Enmig d’aquest pacífic enfrontament, la cultura pròpia sempre resulta perdedora. És un problema d’actitud ja que la renúncia permanent a expressar-nos en la nostra llengua davant un interlocutor que només parla en castellà fa forts als altres. Reflexionem: A quin lloc del món entres a qualsevol botiga i no pots parlar en la llengua del país? Ací ens passa i nosaltres tant contents. Una realitat que denuncia aquest llibre i que ens fa vore que el complex de vençut ens ha calat massa endins.

Però l’assaig de Gabancho no s’atura en analitzar aquest desastrós present de la nostra cultura a Catalunya. També fa un profecia de quin serà el futur en dues generacions: l’extinció. I una de les raons cal buscar-la en el fracàs del model pujolista que alguns socialistes també van intentar seguir a terres valencianes, però amb molta menys convicció. Es va posar l’esforç en l’educació en la llengua pròpia de les futures generacions, però alguna cosa no ha funcionat quan hi ha milers i milers de nois nascuts i criats a Catalunya que són tan espanyols que no saben ni on està el país que els ha obert possibilitats al seu futur.

A la cultura que domina el mercat, la espanyola, ja li va bé que els polítics aposten en aquesta situació de conflicte per deixar que siga el mercat qui decidisca, “no cal influir en la població que ella trie lliurement” ens diuen alguns consellers. Lliurement? Quan tots els mitjans de comunicació, inclosa la televisió autonòmica valenciana, les comunicacions oficials, la música, els discursos dels dirigents i moltes altres aspectes són en castellà, no hi ha llibertat. Estem davant una elecció manipulada on només cal donar-li una almoina a la nostra cultura, per a seguir rient-se, en castellà, de nosaltres.

Però les raons no sempre venen de fora. Gabancho apunta que una de les errades de la indústria catalana ha sigut intentar lluitar cos a cos amb la cultura espanyola. Alguns catalans, valencians i balears han cregut que ens calia una cultura populista feta en català per a la gran massa, però la gran massa no consumeix aquests productes culturals en català i els resultants són quasi sempre decebedors. I quan el mercat ens dóna l’esquena apareixen les xifres negatives que alguns empren per justificar la seua aposta pel castellà i per deixar morir la nostra cultura amb un argument que la societat capitalista ha convertit en incontestable: No és rentable.

La realitat és que la cultura catalana sempre demana un punt més d'exigència al consumidor, no hi ha cultura “fàcil” en català i d’aquest obstacle cal fer una virtut. Cal apostar per l’elitisme per a bastir una cultura de prestigi que ens done la força suficient per suportar les escomeses que ens fa la nostra enemiga íntima, la cultura espanyola amb el seu predomini en el mercat

I amb tot açò, amb un territori cultural no massa extens com el nostre no podem deixar de banda totes les realitats que el conformen. I en aquest llibre la realitat valenciana, i balear han quedat massa de banda. Però aquest fet no lleva que siga una obra necessària que serveix com a despertador de consciències adormides i com antídot als hipòcrites discursos dels nostres polítics que baix la falsa convivència cultural continuen alimentant el creixement de la cultura dominant i el sotmetiment de la nostra identitat.

Ressenya del llibre El preu de ser catalans de Patrícia Gabancho, Editorial Meteora, 244 pàgines, preu 18 euros.

Publicada a la revista Caràcters, 41. Resum dels continguts al bloc de Juli Capilla

dilluns, de desembre 10, 2007

Alacant, més lluny

Aquesta és una nit trista per a la llibertat d'expressió. Finalment, el govern valencià del Partit Popular ha fet efectiva la seua amenaça, i ho fa com ho fan els depredadors, atacant a la víctima més débil. Aquesta nit el el govern valencià ha tancat les emissions de TV3 a Alacant, de nit i sense avisar.

divendres, de desembre 07, 2007

Compartiu com a germans

He trobat una teoria que em resulta molt interessant: La teoria de l'ordre de naixement, segons la qual, a banda de la càrrega genètica de cada individu,el lloc que s'ocupa dins la nissaga familiar, és a dir, ser el major o el menut de la casa suposa una influència en la personalitat de l'individu.

Han fet un estudi a més de 250.ooo joves per a contrastar aquesta teoria segons la qual la cosa seria així:

A grans trets, en el repartiment el primer es duu el conservadorisme, el respecte a les expectatives i els valors paterns i el perfeccionismo. El mitjà, en terreny de ningú, tarda a decidir què vol fer amb la seua vida -enfront del major, que l'encarrila molt prompte- i desenvolupa més relacions amb iguals que jeràrquiques. El benjamí, per la seua banda, és la bohèmia i el risc; divertit i encantador, pot ser també més feble que els altres.


La literatura ja fa molts segles que ha donat exemples d'aquesta teoria que ara, xifres en mà, sembla tindre més arguments per a ser afirmada. La realitat també ens ofereix moltes certificacions d'aquesta teoria, tan la realitat anònima de moltes famílies com la realitat pública. A l'article de El País on es parla d'aquesta teoria hi ha més exemples. Evident, tota teoria té les seues excepcions i estic segur que en moltes nissagues no es produirà aquesta situació estàndard descrita per la teoria.
I ara la meua pregunta: I que passa amb els fills únics? Tenim un poc dels tres? O som un cas perdut amb les nostres manies i la nostra forta càrrega d'egocentrisme?

dijous, de desembre 06, 2007

Estèrils


La paraula naix de la paraula, com l'ésser humà naix de l'ésser humà. (Jerzy Lec)

Aquest dies s'ha fet públic el ja famós informe Pisa sobre l'educació a l'Estat Espanyol. Per deformació professional em mire amb preocupació l'índex de comprensió lectora dels joves de 15 anys, que ens situa per baix de la mitjana, i baixant.
No només és llig poc sinó que a més el què llegim ho entenem cada vegada menys.

Em sent apocalíptic, i davant meu veig un camp de sal on les llavors no troben terra per créixer. Sé que sempre hi ha racons plens de terra abonada on creixen arbres forts i plens de fruits que espere que ningú intente tallar. Però, la majories absolutes ens pressionen i la humitat de la vida fàcil, sense complicacions i sense pensar pot acabar podrint moltes arrels.

Ens quedarem en silenci, sense paraules. Ens quedarem mentalment estèrils?

dilluns, de desembre 03, 2007

Encara no ha plogut prou

El cantautor Ismael Serrano va presentar el passat cap de setmana el seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" a València. Tres hores de concert (al final la veu ja no li donava per a més), on va cantar les noves cançons del disc i també va fer un repàs per algunes de les més emblemàtiques de la seua trajectòria musical.

Em va resultar curiós el comentari que va fer abans de cantar la cançó que el va llançar a la popularitat, "Papá cuéntame otra vez"... una mena de retret a aquella generació de maig del 68 que apostaren per un canvi social i uns anys desprès quan tenien el poder no van fer realitat tots els projectes, és la generació dels nostres pares. Doncs abans de fer sonar les primeres notes de la cançó, Serrano va avançar que el mateix retret que ell havia fet a la generació anterior ben aviat el podrem sentir dels nostres fills. Perquè ara que l'adolescència és un passat llunyà, ara és el nostre torn per posar en marxa la "nostra revolució", i si mirem el que estem fent sembla que encara ha de ploure molt per a netejar aquesta platja.

I de vegades, tot açò provoca cançons i cansament...