"Ja no pots afegir res més, ni canviar cap cosa del text, està acabat i és el moment de publicar-lo". La sentència de l'editor va posar el punt i final a aquell plaent i tortuós procés de creació que havia portat a terme en els últims anys. "Espera, espera... deixa'm un moment més que no estic del tot satisfet amb el final d'aquest paràgraf. Necessita un toc més de il·lusió per motivar al lector". Exigia l'escriptor, mentre el seu editor acotava el cap concedint un últim desig a aquell narrador condemnat per l'hora de la impremta.
Finalment, l'escriptor va notar que ja s'havien esgotat les seues forces, i es va rendir."Vinga, va emporta-te-la ja" li va escridassar a l'editor mentre tancava el document i l'enregistrava en una memòria USB. La va extreure de l'ordinador i li la va donar a al pacient editor, que a canvi li regalà un somriure de complaença i felicitat interior.
L'editor ja tenia el que volia, així que va tardar ben poc en eixir corrents del pis cap a l'editorial. Dues o tres preguntes de cortesia per no semblar excessivament cínic. Un fort colp de porta i l'escriptor es quedà sol al seu pis. Aquesta inesperada sensació de soledat despertà en ell pensaments que havia deixat en silenci en els últims anys. Ha treballat molt de temps per enllestir el llibre. Ha passat tantes hores escrivint, llegint, pensant, esborrant, tonant a escriure, plorant, emocionant-se, enfurit, rient... creant.
I ara la seua obra ha marxat. Se sent feliç, lliure, complagut amb aquella minuciosa tasca de Pigmalió que ha assolit en els últims anys. Però, aquesta pau interior que deixa acabar una feina comença a tindre escletxes de dubtes. "Serà l'obra definitiva? Podré fer-ne alguna millor? Tindrà incoherències? Hauré sabut arribar al lector? La primera frase tenia prou força? Aquell era el millor final?"
Aleshores, la complaença va esvaint-se per donar entrada a l'angoixa, a la desesperació... no vol perdre la seua obra, "no està acabada, no està acabada!". I en aquell moment comença a telefonar-li al seu editor per exigir-li que li torne el seu llibre, que allò no es pot publicar, necessita una última revisió.... Recerca el nom de l'editor a l'agenda del mòbil i li telefona. Sona, sona, sona...però l'editor no respon. L'escriptor es desespera i torna a intentar-ho una i un altra vegada. No respon.
Esgotat i abatut, l'escriptor decideix prendre algun somnífer i anar a dormir. Les últimes dies abans de la data de lliurament del llibre no ha descansat més de tres hores seguides. En poc més de mig hora, quan li fa efecte el medicament, cau en un son profund conseqüència del cansament i de l'atac de nervis que acaba de patir.
Passen unes 12 hores, i es desperta atribolat i assedegat. Va cap a la nevera i s'empassa mitja botella d'aigua mineral. Sobre la taula de la cuina veu el seu mòbil amb més de 6 telefonades perdudes de l'editor. "Què et passa? Estàs bé? Ahir em vas deixar preocupat", li respon quan li l'escriptor li torna la telefonada. "No patisques, vaig passar un mal moment, però poc a poc ho aniré assumint. El llibre ja està acabat, ara ja no és meu, és del lector". Ho diu amb ganes de creure-s'ho, però sap que el fons li costarà un poc més de temps afirmar aquella sentència amb convicció.
Desprès de tranquil·litzar a a l'editor, l'escriptor es dutxa i es prepara un cafè amb llet. Seu davant de l'ordinador i revisa el correu electrònic. Quan acaba de respondre a tots el correus dels amics que omplien la bústia d'entrada es troba un poc desficiós i desorientat. Navega sense destinació fixa per la xarxa, i finalment se li ocorre actualitzar el seu blog que fa setmanes que manté en silenci. Escriu un llarg post sobre l'experiència que va viure anit desprès de lliurar la seua darrera novel·la. I quan acaba aquest breu relat, en el moment que prem al botó de publicar es pregunta a ell mateix: "I si açò és l'inici d'un nou llibre?"
Finalment, l'escriptor va notar que ja s'havien esgotat les seues forces, i es va rendir."Vinga, va emporta-te-la ja" li va escridassar a l'editor mentre tancava el document i l'enregistrava en una memòria USB. La va extreure de l'ordinador i li la va donar a al pacient editor, que a canvi li regalà un somriure de complaença i felicitat interior.
L'editor ja tenia el que volia, així que va tardar ben poc en eixir corrents del pis cap a l'editorial. Dues o tres preguntes de cortesia per no semblar excessivament cínic. Un fort colp de porta i l'escriptor es quedà sol al seu pis. Aquesta inesperada sensació de soledat despertà en ell pensaments que havia deixat en silenci en els últims anys. Ha treballat molt de temps per enllestir el llibre. Ha passat tantes hores escrivint, llegint, pensant, esborrant, tonant a escriure, plorant, emocionant-se, enfurit, rient... creant.
I ara la seua obra ha marxat. Se sent feliç, lliure, complagut amb aquella minuciosa tasca de Pigmalió que ha assolit en els últims anys. Però, aquesta pau interior que deixa acabar una feina comença a tindre escletxes de dubtes. "Serà l'obra definitiva? Podré fer-ne alguna millor? Tindrà incoherències? Hauré sabut arribar al lector? La primera frase tenia prou força? Aquell era el millor final?"
Aleshores, la complaença va esvaint-se per donar entrada a l'angoixa, a la desesperació... no vol perdre la seua obra, "no està acabada, no està acabada!". I en aquell moment comença a telefonar-li al seu editor per exigir-li que li torne el seu llibre, que allò no es pot publicar, necessita una última revisió.... Recerca el nom de l'editor a l'agenda del mòbil i li telefona. Sona, sona, sona...però l'editor no respon. L'escriptor es desespera i torna a intentar-ho una i un altra vegada. No respon.
Esgotat i abatut, l'escriptor decideix prendre algun somnífer i anar a dormir. Les últimes dies abans de la data de lliurament del llibre no ha descansat més de tres hores seguides. En poc més de mig hora, quan li fa efecte el medicament, cau en un son profund conseqüència del cansament i de l'atac de nervis que acaba de patir.
Passen unes 12 hores, i es desperta atribolat i assedegat. Va cap a la nevera i s'empassa mitja botella d'aigua mineral. Sobre la taula de la cuina veu el seu mòbil amb més de 6 telefonades perdudes de l'editor. "Què et passa? Estàs bé? Ahir em vas deixar preocupat", li respon quan li l'escriptor li torna la telefonada. "No patisques, vaig passar un mal moment, però poc a poc ho aniré assumint. El llibre ja està acabat, ara ja no és meu, és del lector". Ho diu amb ganes de creure-s'ho, però sap que el fons li costarà un poc més de temps afirmar aquella sentència amb convicció.
Desprès de tranquil·litzar a a l'editor, l'escriptor es dutxa i es prepara un cafè amb llet. Seu davant de l'ordinador i revisa el correu electrònic. Quan acaba de respondre a tots el correus dels amics que omplien la bústia d'entrada es troba un poc desficiós i desorientat. Navega sense destinació fixa per la xarxa, i finalment se li ocorre actualitzar el seu blog que fa setmanes que manté en silenci. Escriu un llarg post sobre l'experiència que va viure anit desprès de lliurar la seua darrera novel·la. I quan acaba aquest breu relat, en el moment que prem al botó de publicar es pregunta a ell mateix: "I si açò és l'inici d'un nou llibre?"
2 comentaris:
Feia uns quans dies que anava buscant algo interesant per la xarxa, i fa un moment m'he dit,-vinga obrim el blog de Ricard a vore que hi ha. I m'he trobat amb esta grata sorpresa. Jo mai no he escrit un llibre (encara que en tinc un a mitges desde fa 10 anys lo menos jeje), pero de vegades escric algun article o nota que posteriorment envie a algun mitjà de comunicació amb la il.lusió de que es publique i... efectivament eixe moment en el que la teua obra comença a fer el camí fins a un altre ordinador, una redacció o fins la xarxa es indescriptible, mescla entre nerviosisme, esperança, arrepentiment i convoi. Amb la tecla "enter" sempre descarregue una mica de tensió en els últims moments, apretar-la amb enegía sempre reafirma el que has escrit abans.
Ara mateixa et tinc un poquet d'enveja, enveja sana que potser faça que continue amb aquell llibre que vaig deixar a mitjes fa 10 anys o potser que prove a començar-ne un de nou.
Si, probablement per la qual cosa es
Publica un comentari a l'entrada