dimarts, de setembre 29, 2009

Les claus

Quasi sempre porte les claus de ma casa en els pantalons. De tant, em pose la mà a la butxaca i suaument els hi passe la molla dels dits per sentir la lleu fredor que transmet el contacte amb l'acer. Aleshores, tanque el puny i les empresone per rescatar-les de la foscor de les butxaques. Em pose la mà davant del pit i òbric el palmell per observar acuradament les meues claus.

Ja imaginaràs que no són unes claus especials, són com qualsevol altres. De fet, si ho mirem des d'un punt de vista material allà davant meu només veuríem un insignificant tros d'acer amb mosses i foradets minúsculs. Fins i tot, podem concloure que no es tracta de cap objecte singular perquè si bé ho pensem tots en tenim i de diferents llocs: les de casa, les del treball, les del cotxe, les de casa els pares, les de la caixa forta, les de casa d'un amic i fins i tot alguns en tenen d'una ciutat i altres diuen que tenen les del cel. Hi ha tantes!

Però, aquestes claus que tinc a la meu mà són diferents a totes les de la resta, són les claus de ma casa. Són les úniques que obrin el pany del meu refugi del món, les que em permeten amagar-me quan plou, les que m'oferiran la possibilitat de trobar calor quan fa fred, les que em regalaran silencis quan a fora hi brama el soroll, les que em donen el control de la meua vida. Aquest assaplanat fragment d'acer que descansa dins la meu mà comparteix amb mi secrets inconfessables.

Molt a sovint, no donem importància al fet de portar amb nosaltres les claus de casa. De fet, estem tan acostumats a que viatgen amb nosaltres, que durant el dia tots oblidem que les portem a la nostra butxaca o a la bossa de mà. Però, aquesta sensació de confiança s'esvaeix quan de sobte descobrim que no les tenim localitzades, les hem perdut o no sabem qui les té. Aquells que han experimentat alguna vegada aquesta situació compartiran amb mi la sensació que no tindre-les és com perdre el control de la nostra vida, és com no saber qui ens envairà aquell espai sagrat on cada dia deixem el nostre cos i la nostra ànima nua. Sense les nostres claus restem indefensos, atemorits, angoixats i perduts.

Però, totes aquestes sensacions s'esvaïxen quan tornem a recuperar les claus. De nou, tonem a riure, recuperem la confiança amb nosaltres mateixa, la seguretat de controlar el nostre racó en el món. Us he d'advertir que retrobar les claus no sempre és fàcil de vegades cal passar hores cercant, de vegades cal preguntar als amics i veïns ja que les hem pogut perdre o fins i tot hi haurà moments que caldrà pagar per tornar a tindre-les a les nostres mans. Però tot esforç és insignificant al costat de la felicitat que provoca tornar a sentir les claus a la mà i així recuperar el desig i la confiança per despullar en la intimitat el cos i l'ànima, sense por a ser ferit.

5 comentaris:

Begonya ha dit...

Ja sé que no té res a veure, però el teu post m'ha fet pensar en el Tio Canya: "No tens les claus de ta casa, posa-li un forrellat nou o et farà fum la teulada".

Ricard ha dit...

Com que no té res a veure?

Begonya ha dit...

Bé, pensant-ho millor, tens raó, sí que hi té a veure ;-)

Cristian ha dit...

Quan gires la clau i òbrigues la porta sempre tindràs la seguretat que entres al teu refugi personal.
Però també darrere de cada porta pot haver-hi una nova llum d'esperança i futur.

nico ha dit...

el millor de tot seria no haver de buscar mai un "refugi personal", no haver d'amagar-se o de refugiar-se mai de res, i trobar-se totalment segur i confiat a qualsevol lloc.

les claus són un objecte que crea inseguretats...