La por adormida

- Ja no escrius?

I en escoltar aquestes paraules em justifique amb algunes explicacions que fins i tot m'arriben a convèncer a mi mateix. Però, passen unes quantes hores i de nou sóc conscient que mentir és una afiliació de curta durada.

No em vull donar arguments poc convincents, així que escriuré, no amb voluntat de transcendir, ni de cercar la complicitat dels que ens llegim. Diré la meua, per contar allò primer que em passa pel cap, sense massa artificis, sense cap edulcorant i amb poques precisions. Només per compartir temps.

En aquest instant, quan de nou escric i deixe de costat els quefers urgents que des de fa unes setmanes atapeixen la meua agenda, en aquest moment és quan em mire a l'espill. I a la meua pell descobrisc el reflex de la por. És una por xicoteta, que viu arraconada per les preocupacions diàries que van omplint els meus pensaments, però, malgrat això sé que està allà. La meua por descansa arraulida en un racó. La meua por espera una telefonada per despertar-se. La meua por es nodreix de la incertesa d'uns resultats.

Jo tinc paciència i no la molestaré, l'acaronaré quan em demane estima, li cantaré cançons de bressol si es desperta enmig de la nit i li donaré de menjar quan escolte els seus plors. Així descansa la meua por.

Però, de sobte, en una conversa innocent sé que escoltaré la paraula "mort", i la meua por es despertarà i començarà a gemegar des del silenci... i per no escoltar els seus plors , l'abraçaré i em posaré la màscara de la ironia per sentir-me un poc menys mort. Seré irònic per fugir de la incertesa, sóc i seré irònic perquè així podré seguir adormint la meua estimada por.