Cerque a la xarxa la definició de l'addicció. I em trobe a mi mateix.
Portava el tema al cap feia dies i el dilluns a la nit el programa Entre Línies de Tv3 tractava el problema d'una addicció de moda, l'addicció a la cocaïna. Els productes psicotròpics sempre han estat presents en la història de la humanitat. I ara toca la cocaïna, una realitat que quasi tots sentim a prop. Actualment és fàcil aconseguir-ne, i ha entrat dins els hàbits socials de consum d'una desmesurada quantitat de persones. En quantes sales de festes de dinars o sopars heu vist (o patit) taules amb nàufrags solitaris que escriuen silenciosos missatges d'auxili. I mentre, als serveis es fan continus immersions als blancs fons marins. Una poètica descripció d'una escena massa vegades viscuda.
La realitat és aquesta: Tots controlen i saben dir prou. Però, i quan no ho poden dir. No vull fer cap al·legat del Projecte Home, ni em plantege cap voluntat de rescat. Ja s'ho farà cadascú en les seues neurones.
El meu caràcter em porta a delinquir, i em converteix en lladre dels pensaments d'aquests "enganxats" a les drogues. Als que estan capficats en aquest món (i pels quals puc sentit algun tipus d'estima) els puc dir que no siguen uns inconscients, que miren la vida amb altres expectatives... però les addicions no en saben de paraules com "voluntat" i "control". L'addicció és una situació entre la fisiologia i la psicologia que des de fa anys és objecte d'estudis científics. I quan ja m'he fet amb els seus sentiments d'addicte em veig a mi com un "addicte": He sentit (sent!) la necessitat: de fer esport, de prendre cafeïna, d'escoltar la ràdio per la nit, de sentir a prop a algunes persones (encara que siga la seua veu). I quan no ho tinc em trobe malament des del punt de vista psicològic i fisiològic. Sóc addicte a aquesta enumuració de coses, i sóc "depenent" de la insulina i del sucre. Quan l'adicció crea dependència us assegure que no hi ha "control" ni "voluntat" que valga, ho he viscut. I aleshores, quan recorde aquesta experiència trobe més difícil aconsellar a aquells que estan "enganxats" perquè arribe a la conclusió que les persones tenim unes dependències que són "impossibles" de traure de damunt. No podem deixar de ser dependents d'alguna cosa, el què cal fer és escollir millor quines són les nostres addicions.
Portava el tema al cap feia dies i el dilluns a la nit el programa Entre Línies de Tv3 tractava el problema d'una addicció de moda, l'addicció a la cocaïna. Els productes psicotròpics sempre han estat presents en la història de la humanitat. I ara toca la cocaïna, una realitat que quasi tots sentim a prop. Actualment és fàcil aconseguir-ne, i ha entrat dins els hàbits socials de consum d'una desmesurada quantitat de persones. En quantes sales de festes de dinars o sopars heu vist (o patit) taules amb nàufrags solitaris que escriuen silenciosos missatges d'auxili. I mentre, als serveis es fan continus immersions als blancs fons marins. Una poètica descripció d'una escena massa vegades viscuda.
La realitat és aquesta: Tots controlen i saben dir prou. Però, i quan no ho poden dir. No vull fer cap al·legat del Projecte Home, ni em plantege cap voluntat de rescat. Ja s'ho farà cadascú en les seues neurones.
El meu caràcter em porta a delinquir, i em converteix en lladre dels pensaments d'aquests "enganxats" a les drogues. Als que estan capficats en aquest món (i pels quals puc sentit algun tipus d'estima) els puc dir que no siguen uns inconscients, que miren la vida amb altres expectatives... però les addicions no en saben de paraules com "voluntat" i "control". L'addicció és una situació entre la fisiologia i la psicologia que des de fa anys és objecte d'estudis científics. I quan ja m'he fet amb els seus sentiments d'addicte em veig a mi com un "addicte": He sentit (sent!) la necessitat: de fer esport, de prendre cafeïna, d'escoltar la ràdio per la nit, de sentir a prop a algunes persones (encara que siga la seua veu). I quan no ho tinc em trobe malament des del punt de vista psicològic i fisiològic. Sóc addicte a aquesta enumuració de coses, i sóc "depenent" de la insulina i del sucre. Quan l'adicció crea dependència us assegure que no hi ha "control" ni "voluntat" que valga, ho he viscut. I aleshores, quan recorde aquesta experiència trobe més difícil aconsellar a aquells que estan "enganxats" perquè arribe a la conclusió que les persones tenim unes dependències que són "impossibles" de traure de damunt. No podem deixar de ser dependents d'alguna cosa, el què cal fer és escollir millor quines són les nostres addicions.
2 comentaris:
Tinc la mateixa sensació que tu: pel meu caràcter sóc obsessiu i d'escassa força de voluntat per a segons quines coses. Només done gràcies que els vicis en què caic i de què no sé escapar no siguen tan autodestructius com els de les drogues o l'alcohol: si ho foren, no estic segur si me'n sortiria...
De les contínues visites al bany (i per parelles) d'alguns companys de taula jo mateix hauria de fer un dia un post divertit. Ho afegisc a la llista de "pendents".
És curiós que arran d'aquest post alguns lectors anònims (coneguts en persona) han confessat que també comparteixen amb mi i amb Emili (en el seu permís)aquest caràcter obsessiu. Serem més dels que pensem? És un mal endèmic? Serà genètic?
Publica un comentari a l'entrada