El tema d'aquesta setmana en molts blocs és fer públics els desitjos per als pròxims 12 mesos. I per unes hores he tingut la temptació de deixar-me dur i seguir el mateix camí. Però, m'he aturat a temps per culpa de dos obstacles que m'han rescatat d'aquest espiral d'autoexigències a llarg termini:
1) No crec en el finals d'any convencionals: en el 31 de desembre. Per a Hisenda i per a la resta de la burocràcia està molt bé, però crec que el cap d'any particular és la nit abans de l'aniversari. Fa uns mesos ja vaig patir (?!) aquesta sensació, i allò si que va ser una nit de cap d'any, a més, agreujada pel canvi de dècada que em va vindre damunt, que voleu que hi faça? Per tant, ara tot el rotllo aquest del nou any ja em sona a "llibre rellegit". Les comparacions són odioses.
2) La penosa entrada en el nou any. Una anècdota personal.
El nostre sopar de cap d'any (jo i els meus amics) va ser tan kafkià que ens provoca un fart de riure. No acostume a viure una nit de cap d'any de grans celebracions, però tampoc esperava açò: L'entorn era hostil ja que la nit del 31 quasi tots els restaurants de van decidir tancar les seues portes o be posar uns preus per sopar prohibitius. Davant aquestes circumstàncies, contra les que vam lluitar, ens van vore abocats a reservar taula per sopar la nit de cap d'any en un restaurant asiàtic "wok directo". El panoram,a ja pintava mal d'eixida, però era això o res. Desprès de telefonar 4 o 5 vegades per fer la reserva quan arribem a les 22:34 de la nit del 31 de desembre el propietari oriental del restaurant (al que li costava molt fer-se entendre) no ens havia reservat taula. L'enfrontament no entra dins la
seua filosofia de vida dels orientals i finalment va optar per una nova estratègia per fer complir la seua paraula. El propietari va subornar i extorsionar a 4 o 5 taules per a que canviaren de lloc o per a que ens feren el cafè a la barra. La cosa ja començava mal, però sempre pot anar a pitjor. Finalment, ens va col·locar en un corredor del restaurant. Un mal lloc perquè es veu que el local no tenia porta posterior i es els "xinets" es passaren tot el sopar passant-nos contenidors de deixalles pel costat de la taula. I Així és dificil menjar qualsevol cosa, i menys menjar oriental... Alguns no s'ho podien creure que el sopar fos així, ("si almenys tinguérem alcohol la cosa es podria portar millor", apuntava algú, però no ens havia donat temps a beure el suficient per assimilar la situació). Per a rematar la nit (sempre hi ha un remat), quan s'acosta l'hora de les campanades el propietari del bar puja el volum de la ràdio per prendre el raïm amb les campanades(jo no acostume a menjar-lo però per solidaritat em vaig afegir en una quantitat inferior). "Va, va que queden 3 minuts" va dir un amic. I de sobte, el comentarista de la ràdio diu: "quedan 20 minutos para la una"... tots ens quedàrem descol·locats, però la il·lusió superava la realitat i esperàrem amb cara de tonyines a certificar que passaven les 12 de la nit i la ràdio seguia posant música...."Ja passen dos minuts de les 12", va certificar l'amic Marcos amb precisió horària. Hauríem de posar molta cara de llàstima perquè la única cambrera del bar xines que no era oriental, en vore la nostra taula on alguns ja s'havien preparat el raïm peladet i sense pinyols, es va acostar i amb una botella de coca-cola buida i una forqueta va començar a tocar les campanades..."Primero los cuartos..." va dir... Per no fer-li el lleig tots començaren a menjar-se el raïm, però les rialles davant aquella situació kafkiana no deixaven engolir... Finalment, amb la tercera campanada l'amic Pep va dir la frase que resumeix la nit: "Jo així no puc..." i va deixar de menjar raïm.
En resum, per aquestes dues raons és mes fàcil entendre perquè, per a mi, aquesta entrada en el nou any no ha suposat cap fet especial.
Bon any a tots...
1) No crec en el finals d'any convencionals: en el 31 de desembre. Per a Hisenda i per a la resta de la burocràcia està molt bé, però crec que el cap d'any particular és la nit abans de l'aniversari. Fa uns mesos ja vaig patir (?!) aquesta sensació, i allò si que va ser una nit de cap d'any, a més, agreujada pel canvi de dècada que em va vindre damunt, que voleu que hi faça? Per tant, ara tot el rotllo aquest del nou any ja em sona a "llibre rellegit". Les comparacions són odioses.
2) La penosa entrada en el nou any. Una anècdota personal.
El nostre sopar de cap d'any (jo i els meus amics) va ser tan kafkià que ens provoca un fart de riure. No acostume a viure una nit de cap d'any de grans celebracions, però tampoc esperava açò: L'entorn era hostil ja que la nit del 31 quasi tots els restaurants de van decidir tancar les seues portes o be posar uns preus per sopar prohibitius. Davant aquestes circumstàncies, contra les que vam lluitar, ens van vore abocats a reservar taula per sopar la nit de cap d'any en un restaurant asiàtic "wok directo". El panoram,a ja pintava mal d'eixida, però era això o res. Desprès de telefonar 4 o 5 vegades per fer la reserva quan arribem a les 22:34 de la nit del 31 de desembre el propietari oriental del restaurant (al que li costava molt fer-se entendre) no ens havia reservat taula. L'enfrontament no entra dins la
seua filosofia de vida dels orientals i finalment va optar per una nova estratègia per fer complir la seua paraula. El propietari va subornar i extorsionar a 4 o 5 taules per a que canviaren de lloc o per a que ens feren el cafè a la barra. La cosa ja començava mal, però sempre pot anar a pitjor. Finalment, ens va col·locar en un corredor del restaurant. Un mal lloc perquè es veu que el local no tenia porta posterior i es els "xinets" es passaren tot el sopar passant-nos contenidors de deixalles pel costat de la taula. I Així és dificil menjar qualsevol cosa, i menys menjar oriental... Alguns no s'ho podien creure que el sopar fos així, ("si almenys tinguérem alcohol la cosa es podria portar millor", apuntava algú, però no ens havia donat temps a beure el suficient per assimilar la situació). Per a rematar la nit (sempre hi ha un remat), quan s'acosta l'hora de les campanades el propietari del bar puja el volum de la ràdio per prendre el raïm amb les campanades(jo no acostume a menjar-lo però per solidaritat em vaig afegir en una quantitat inferior). "Va, va que queden 3 minuts" va dir un amic. I de sobte, el comentarista de la ràdio diu: "quedan 20 minutos para la una"... tots ens quedàrem descol·locats, però la il·lusió superava la realitat i esperàrem amb cara de tonyines a certificar que passaven les 12 de la nit i la ràdio seguia posant música...."Ja passen dos minuts de les 12", va certificar l'amic Marcos amb precisió horària. Hauríem de posar molta cara de llàstima perquè la única cambrera del bar xines que no era oriental, en vore la nostra taula on alguns ja s'havien preparat el raïm peladet i sense pinyols, es va acostar i amb una botella de coca-cola buida i una forqueta va començar a tocar les campanades..."Primero los cuartos..." va dir... Per no fer-li el lleig tots començaren a menjar-se el raïm, però les rialles davant aquella situació kafkiana no deixaven engolir... Finalment, amb la tercera campanada l'amic Pep va dir la frase que resumeix la nit: "Jo així no puc..." i va deixar de menjar raïm.En resum, per aquestes dues raons és mes fàcil entendre perquè, per a mi, aquesta entrada en el nou any no ha suposat cap fet especial.
Bon any a tots...
1 comentari:
Si açò no et pareix cap fet especial, apaga i vámonos!!! La paraula especial, junt a patètic i trist crec que son les que millor s'ajusten al cap d'any Xino que patirem.
Molt bó!!!
De totes formes, pensa que de 30 anys que tenim, aquest 2.008 serà segurament el teu primer any Xino (i espere que últim, si son tots així almenys), i això no ho poden dir tots...
Publica un comentari a l'entrada