Per una estranya raó he aconseguit endevinar les nits que vindrà. L'experiència dels anys tal vegada m'ha ajudat a desenvolupar aquesta intuïció. Em posaré al llit, llegiré un moment i probablement m'adormiré, ja que estic cansat, però això no importa. La vigília nocturna em manté en alerta, esperaré la inspiració que em portarà per llocs insospitats.
I mentre espere, evoque les nits que hem viscut junts, tan desconcertants, fan feridores i alhora addictives. No puc deixar de sentir-me inquiet i esverat. Recorde les nits que ha entrat asservint-me amb les seus paraules, mentre jo restava encisat pel goig que escapava la seua mirada i per la força contagiosa que irradiava, i davant tot açò no he tenia altre remei que redimir-me al monòleg del seu cos. També recorde les nits que venia carregada de silencis i em deia: "Parla'm", i jo li recitava els versos que mai escriuré. Tornen aquelles nits que entrava sense dir cap paraula, i em rebia a empentes brusques i llavis salvatges; i m'exigia la nuesa incondicional. En aquelles nits que la força li minvava i s'ha arraulia al meu cos reclamant una abraçada intemporal. També van haver altres nits que ens escapàvem d'aquest món. Jo eixia corrents de ma casa fins la cantonada, on ella m'esperava amb el motor en marxa. I en aquell viatjat cotxe fugíem als paratges invisibles on sentíem la fredor de les pedres, la constant humitat de les aigües del riu i la cruor de la terra fèrtil dels camps.
Són ja tantes les nits que hem sigut testimonis de l'ullal del sol mentre perdíem la consciència de les nostres íntimes fronteres.
Però, sé que aquesta nit la necessitat d'escriure em tornarà a traure del llit. Sé que està a punt de telefonar-me, és qüestió de temps...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada