dimarts, d’octubre 13, 2009

Trencaclosques de 999 peces

Aquest pont d'octubre he estat a l'apartament que els meus pares tenen a la platja. En aquesta època de l'any, quan la tardor comença a abraçar amb més força cada dia, la platja és d'un dels pocs llocs que s'escapa de la decrepitud estacional i li furta al cel algunes llums agosarades que s'escapen vora mar. Un sol moribund plana per la sorra i els vents excel·leixen vora mar. Un territori que em sedueix, m'acarona els sentiments, i em convida a passar algunes hores al seu costat, sense dir res, només sentint la complicitat de saber-se prop.

I una vegada més, al visitar el pis de la platja he vist aquell vell trencaclosques que ja fa un grapat d'anys vam fer ma mare i jo un estiu. És un d'aquells de 1.000 peces que tant costa de fer. Desprès d'acabar-lo el vam portar a emmarcar i ara resta allà penjat a una de les habitacions. Observe amb atenció aquell trencaclosques i sense poder evitar-ho torne a fixar la mirada en aquella particularitat que fa que hi siga únic. Aleshores, evoque tot allò que va passar aquell estiu de fa un grapat d'anys quan vam finalitzar el muntatge . Desprès d'acabar-lo vaig descobrir que tenia una particularitat que em va empentar a telefonar a la fàbrica de joguines responsables d'aquell joc:
- Bon dia, mire he comprat un dels seus trencaclosques de 1.000 peces i resulta que he descobert que només tinc 999 peces i per tant em queda un lloc buit i no el puc acabar. Què puc fer? Em poden enviar la peça que em falta?

- Bon dia senyor. Moltes gràcies per telefonar-nos. Mire, això que ens demana crec que serà un poc complicat. Perdone que li pregunte, està vostè segur que la peça que no troba no estava a la caixa original? No l'haurà perduda vostè?

- No, segur que no, estic totalment convençut. Sóc molt mirat en eixes coses, a més hem revisat la casa amb exhaustivitat. Al trencaclosques original li faltava una peça.

- Bé, espere uns moments --aleshores em posaren en espera amb una melodia d'una partitura clàssica de fons mentre, probablement, aquella interlocutora inexperta consultava quina resposta m'havia de donar-- Disculpe, l'espera. No es tracta d'una situació habitual, però em pot dir quin és el seu trencaclosques.

- Si, és una foto en blanc i negre d'un carrer de Nova York. És una escena amb gratacels de fons on hi ha un grup d'homes treballant en equip per aixecar una biga d'acer, a més, hi ha molts cotxes per l'avinguda, i a l'altra vorera hi ha una parella fent-se un bes apassionat. Sap quin trencaclosques és? Doncs, la peça que em falta és just la que està al peus de la xicota d'aquesta parella d'enamorats.

- Si tinc el catàleg al davant. I em sap greu dir-li que aquest model ja no es fabrica i per tant ja no tenim peces per enviar-li.

- Aleshores, què he de fer? Així no es pot quedar la cosa! --Vaig respondre d'una forma més empipada, sobretot perquè en aquell moment em van vindre al cap totes les hores invertides per muntar-lo. Davant l'augment en la insistència de la meua demanda, la jove telefonista es va quedar uns segons en silenci. Probablement feia poques dies que treballava en aquell lloc i era el primer cop que s'enfrontava a aquella situació. Ningú li havia dit què havia de fer. De sobte, l'absència de cap paraula enmig d'aquella conversa es va trencar quan la novell interlocutora va decidir dir la seua:

- L'entenc perfectament, però si em permet voldria fer-li una reflexió. Vostè està enfadat perquè li falta una peça del seu trencaclosques, però no veu que en té 999. Tal vegada, en lloc de preocupar-se per la peça que li falta hauria de contemplar la imatge que formen la resta. Una imatge amb força i on es veu la companyonia que hi ha entre aquell grup d'homes treballadors. Si, té raó li falta una peça, però aquesta excepcionalitat fa que el seu trencaclosques siga únic.

Per uns segons em vaig quedar desconcertat. En primer lloc perquè no esperava que una telefonista em donés aquells arguments i en segon lloc perquè tot allò que em deia aportava tenia la seua lògica. Però, una vegada superada aquesta inesperada resposta, em va retornar la meua vesant de client descontent i vaig continuar lluitant pels meus drets.

- Si, si probablement té raó, però jo he pagat per un trencaclosques de 1.000 peces i aquest en té 999. Així que caldrà que em donen alguna solució, perquè jo vull tindre la imatge completa --Li vaig exigir. Aleshores, la meua interlocutora va apel·lar a un altre argument.

- Em sap greu però volia dir-li que ha de saber que de vegades una cosa inacabada és més bella que una cosa acabada. El seu trencaclosques obri una porta a la imaginació i demana un esforç a tot aquell que el mira. És com un a novel·la amb final obert o una pintura que no està acabada, on el lector o l'observador ha de ser qui ho complete...i això vol dir que ha d'implicar-se per crear --La meua interlocutora va entendre, pels meus silencis, que la cosa no anava bé. I tenia raó, aquella última reflexió em van deixar, de nou, sorprès. I aquell va ser en aquell instant de desconcert quan vaig començar a creure que tal vegada aquella jove arrossegava un toc de raó en les seus paraules.
Vaig meditar uns segons la nova proposta i vaig concloure que el meu trencaclosques havia de ser així: singular. A més, així oferia a cada observador la possibilitat d'imaginar el buit que havia deixat aquella peça desapareguda... Era el moment de concloure aquella conversa, però no podia evitar tindre un insípid regust d'insatisfacció, no obstant això, em vaig decidir a respondre a la xica de la fabrica de joguines, i li vaig dir:
- ...............

1 comentari:

Sergio ha dit...

Queda con ella. La tía promete.