Els punts de no retorn

La inundació informativa al voltant del món de l'aviació civil, provocat pel fatal accident de Barajas, ha tret a al llum pública la metodologia de treball dels aeroports. I d'aquest conceptes que mes m'ha cridat l'atenció és el "punt de retorn". Segons he pogut llegir en el moment d'enlairar-se els avions acceleren els motors al llarg de la pista fins que arriba un moment exacte on el pilot ha d'enlairar l'avió perquè si deixar aturar-se no queda suficient pista per poder aturar la nau i per tant l'accident seria imminent. Aquest instant de l'enlairament t es coneix com "punt de retorn" perquè només hi ha dues opcions: començara volar o tindre un acccident.

A la vida, les persones, crec que també ens tenim aque enfrontar a molts "punts de no retorn". En aquesta trajectòria lineal que és "viure" hi ha certa instants de la vida que cal prendre la decisió d'enlairar-se i encetar un nou vol. Són moments de molta tensió, i en eixe instant la nostra ment, com la del pilot que porta l'avió, ha de prendre una decisió: volar o acabar fora de la pista.
De vegades som nosaltres els que portem els comandaments de la nau vital i som nosaltres mateixa els què hem decidimtentrar la en la pista per encetar nous viatges. Però, en altres ocasions, les circumstàncies externes són les que en porten a aquesta pista d'enlairament... Siguen quines siguen les circumstàncies que ens han portat fins ací, allò que cal cal fer , com saben ben bé tots els pilots, és que en el punt de retorn sempe cal intentar tirar amunt.

Caòtica i xicoteta ignorància

Fa alguns mesos debatíem al voltant d'una sentència carregada de polèmica: "Només els ignorants poden ser feliços". Fa algunes dies (uff, sembla que ha passat molt de temps i només han passat unes dies) em vaig trobar en una situació que va certificar que realment en la ignorància es pot viure més feliç, però una vegada has passat la frontera ja no hi ha tornada enrere.

En més d'una ocasió ens hem trobat escoltant converses d'altres persones, que ells no saben que estem fent nostres. Doncs això mateix em va passar algunes dies. La culpa és per estar en zones obertes i amb diferents alçades, un fet que pot provocar aquesta situació: que la persona que està dalt creu que està sola però realment una orella perduda s'amaga a baix i escolta converses dedicades a l'espia involuntari.

Què fer en aquesta situació? Què fer quan et conten una història on tu eres el protagonista i no acabes ben parat? Per a la salut mental el millor seria no escoltar i deixar que t'assoten verbalment mentre tu apostes per la ignorància com a elixir de la felicitat. Però, la temptació d'escatinyar els pensaments dels altres és més forta; no vaig fugir i vaig permanèixer en silenci, escoltant com em regalaven sentències d'un judici improvisat on l'acusat era jo.

Quan abandones la ignorància en la qual has viscut els últims temps t'emportes una gran decepció i una forta càrrega de ràbia. Com pot ser a que es porten així amb mi? I precisament aquella a qui tantes vegades has ajudat? a qui has protegit? a qui has donat suport?

Però la realitat, per sort, està ara davant teu i prefereixes saber realment com són les persones enlloc d'emportar-te una concepció falsa de la seua personalitat. Un dels ensenyaments que sempre es pot traure de les situacions límit és que en eixe precís instant és on les persones trauen el millor i el pitjor que porten dins. I en eixos moments és quan veus que per alguns éssers poc escrupolosos la prioritat és "salvar-se el cul propi" i aquesta màxima està per damunt d'altres valors com la integritat, el compromís entre companys i fins i tot de l'amistat... És una decepció escoltar com et traeixen, però et fa més fort i millor perquè saps que tu mai faries això a ells. Eixe és el principal avantatge: ara saps que tu mai faràs el que han fet ells, la teua dignitat val més.

Però és així, i te'n vas amb la fe que algun dia els barrufets que viuen en un núvol cauran a terra i seguiran el mateix camí que tu ja has fet ... però, per sort, ja els hi portaràs alguns mesos d'avantatge. I vos assegure que no faré llenya de l'arbre caigut, com han fet ells.

PD: En el pròxim parlarem de "botxins" i desprès de "vampirs". Ufff , quina por!

El follet Amarganiversaris

El dia de l'aniversari és un dia molt especial per a tots. Els familiars i els amics et telefonen, t'envien sms o e-mails per felicitar-te i així et demostren que al darrere teu tens gent que t'aprecia i t'estima. Un costum que he instaurat des de fa anys és reunir a aquesta gent que t'importa al voltant d'una taula per celebrar l'aniversari. És un poc de mareig per l'organitzador perquè cal: avisar a tots, comprar, fer el dinar... però els amics corresponen fidels amb la seua presència i això és el millor regal del món. En el meu cas, ells que em coneixen bé des de fa anys, saben que sóc poc donat a demostracions públiques d'agraïment pels regals que em fan, però saben ben bé que me’ls estime molt i que aquesta colla d'amics que portem junts des de fa més de 20 anys (ufff, tants?) són molt importants per mi.

I aquests mateixos amics que ens trobem cada any, ja porten a aquetes reunions d'amics els primers xiquets i xiquetes de la colla, unes personetes humanes que porten una perspectiva diferent a la colla i que captiven l'atenció de tots nosaltres en aquestes trobades d'amics. Aprofitant la presència dels xiquets en aquesta festa d'aniversari els vaig contar un conte d'aniversari:

Una vegada, hi havia un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari, i els seus pares i els seus amics li estaven preparant una gran festa, amb jocs, amb un berenar ben bo i amb molta diversió. Però, encara que tots estaven molt il·lusionats per anar a aquesta festa, el xiquet es trobava trist. Els seus pares li preguntaven que li passava, però ell no responia. I els amics anaven a buscar-lo per a preparar els jocs de la festa, però ell no tenia ganes d'eixir de la seua habitació.

A mesura que s'acostava el dia de la festa d'aniversari els pares i els amics estaven més preocupats per l'estat del xiquet, així que la mare, mentre el fill estava dinant va entra a l'habitació per vore si podia trobar alguna pista del que li passava al seu xiquet. De sobte, sobre la taula va trobar un paper amb la signatura del follet Amarganiversaris. Quan va vore açò, la mare ho va entendre tot.

El follet amarganiversaris era un personatge molt dolent que estava amagat en un lloc llunyà i només venia a visitar als xiquets que anaven a fer aniversaris. Aquest follet era un personatge que tenia uns pensaments molts obscurs i vivia amargat i només pensava en el seu benefici i per això estava obsessionat en furtar-li la il·lusió als altres: per això, quan s'acostava l'aniversari d'un xiquet ell sabia que hi havia molta il·lusió i per això el follet es col·lava per les finestres, mentre el xiquet dormia, i se'ls apareixia en malsons per a furtar-los la il·lusió i endur-se-la al seu món llunyà. Però, el xiquet que rebia la visita d'aquest dolent follet no sabia el que li estava passava ja que l’únic símptoma que tenia era que estava trist i que quan es posava davant un paper en blanc només podia escriure el nom d'aquest dolent personatge: Amarganiversaris.

Quan va descobrir açò, a mare va cridar al pare i els dos es van posar a la cuina a preparar la festa d'aniversari. La mare coneixia l'antídot contra aquell dolent personatge ja que quan ella era menuda també va rebre la visita d’aquest follet i la seua àvia li va explicar el que calia fer davant aquella situació. Els pares van telefonar a tots els amics i amigues del xiquet per a recordar-los que al dia següent era la festa de l'aniversari i van preparar un gran pastís de xocolata i li van posar ciris de color roig.

Quan va arribar el dia de l'aniversari, tots estaven a la casa del xiquet i sobre la taula estava el gran pastís amb els ciris amb una flama ben gran. Aleshores, van cridar al xiquet que estava a la seua habitació ben trist baix els efectes de l'encanteri del follet Amarganiversaris. El xiquet no volia eixir però entre tots el van portar davant el pastís i li van dir que bufarà ben fort els ciris. Ell no tenia massa ganes, però entre tots el van animar: Una, dues i tres.... i va bufar ben fort per apagar els ciris. I en aquell moment, amb el fum que eixia del ciris apagats, el follet Amarganiversaris va eixir corrents i el xiquet de l'aniversari va tornar a somriure i a estar ben content per celebrar la festa amb els seus pares i els seus amics.

Aleshores, la mare del xiquet els va explicar a tots que quan detectaren que un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari estava molt trist el que havien de fer era preparar-li un pastís amb ciris per al dia de la seua festa per a que els apagués d'un bufit, ja que d'aquesta forma el follet Amargaaniversaris" eixiria corrents i li retornaria la il·lusió al xiquet.

I per aquest motiu, quan celebrem els aniversaris fem un pastís i li posem ciris per a que el que compleix anys els apague d'un bufit i així espantar al maleït Amarganiversaris.

I conte contat, conte acabat.

Dos capítols i una profecia

Primer capítol: una recomanació estiuenca
Amb la calor de l'estiu cal recordar que hi ha més possibilitats de patir males digestions. I quan una persona es menja un aliment en males condicions, el cos humà reacciona posant-se malalt i necessita expulsar allò que li fa estar malament, perquè si no fa així allò es pot acabar podrint al seu interior i provocar-li la mort. Per tant, si hi ha coses podrides a dins caldrà traure-les a fora.

Segon capítol: els assots indolors
Una cosa són les crítiques i un altra ben diferent són les calumnies. Dos dels principals filòsofs de la història, Aristòtil i Plató, rebien moltes calumnies inesperades. Però, una de les virtuts dels grans filòsofs és saber reaccionar a les imputacions greus i falses que reben. I així ho va demostrar Aristòtil. En una ocasió es van apropar a aquest filòsof grec per dir-li que estaven calumniant d'ell a les seues esquenes. Davant aquesta provocació el filòsof va respondre:
- Si jo no estic present, com si em volen assotar.

Una profecia:
Quan bufen mals vents i hi ha tempesta cal amagar les veles i esperar que passe el marejol. Però, en breu, vindrà el bon temps i ens ho passarem d'allò més bé.

Dobles emocionals

Fa algunes dies, en la portada d'una revista local apareixia una fotografia d'arxiu per il·lustrar una notícia. Una de les tres persones d'aquesta imatge tenia una semblança amb el meu amic Pau. Alguns amics ho van detectar, i el mateix protagonista va reconèixer que ell també s'havia reconegut, tot i que ell posava alguns matisos, ("jo no em posaria mai una suèter de coll alt com el que porta el xicot eixe de la foto").

Ara la casualitat ha decidit que em passe a mi una cosa semblant. Tot va començar fa algunes dies quan em va caure a les mans el darrer treball musical del cantant valencià Pau Alabajos, que porta com a títol Teoria del Caos (un treball que porta el seu propi blog i que recomane comprar i escoltar amb calma. Ho mereix.. ací podeu escoltar una cançó d'aquest disc).


Doncs, a banda de la recomanació musical el que m'ha fet especial gràcia ha sigut que Pau i jo també tenim una certa semblança, almenys en la imatge de la portada del disc que he posat ací dalt. Quan vaig vore la portada jo ho vaig pensar, però vaig decidir no dir res per si era una paranoia meua. Però, poc a poc algunes persones properes a les que recomanava el disc i ensenyava la portada em deien el mateix. I hui al matí, definitivament, he estat amb el companys i amics del departament de correcció de l'editorial i els he comentat el fet per a qué em donaren la seua impressió i així contrastar un poc més les meues percepcions. I si: ells també pensen que ens semblem.

Investigant un poc més el cas he vist que a la xarxa hi ha altres fotos de Pau Alabajos i ja no ens semblem tant, però m'ha resultat molt curiós tot açò.

A partir d'aquesta anècdota, he pensat que tal vegada tots tenim un doble en algun lloc del món (tal i com ens planteja la novel·la L'home de Melbourne de l'amic Juli Capilla) Però, no només dobles de l'aparença física. Les experiències que anem vivint cada dia ens demostren que per tot arreu podem trobar dobles d'experiències vitals i d'emocions. I això ens passa quan pensem que allò que vivim només ens ha passat només a nosaltres, i que l'a nostra alegria o la pena porta etiqueta de singularitat i de soledat. Però, de sobte, gratament, descobreixes un doble que també ha viscut una història semblant a la teua i es solidaritza amb tu. I per una estranya raó et sents molt millor compartint amb l'altra persona aquesta vivència que fa uns instants pensaves que era només teua...

Què important és tindre dobles emocionals per compartir moments com aquests.

Lliçons de l'esport

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.

"Amor platònic" per Llucia Ramis

En el post anterior sobre el llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig deixar de comentar un altre dels fragments que apareixen al llibre i que també em va agradar. Es tracta d'un fragment que parla dels amors platònics... uns amors que omplin moltes pàgines de llibres. La protagonista de la novel·la ens explica la seua versió sobre els amors en el record i sobre el desig dels impossibles:

"L'amor és sempre més interessant al record, i tant en Lluís com jo ens hem convertit en un ideal mutú. Jo sóc la seua dona perfecta, perquè ja no ha de suportar les meues enrabiades, ni els meus histerismes, ni les discussions incomprensibles, ni les meves arrogàncies, ni que em passi tot el dia de morros sense que ell sàpiga per què; i ell és el meu home perfecte, perquè no he de suportar les seues presumptes infidelitats, ni que pixi sense apuntar, ni que em faci sentir que ell és més important i pot triar quan ens hem de veure i quan no. En canvi, sempre que ho vulgui, puc recordar els concerts que em dedicava, i les converses interminables que teníem fins la matinada, i la manera que em feia l'amor durant tota la nit i em deia que no sabia si preferia tenir-me a sobre o tenir-me a sota, però que en qualsevol cas volia tenir-me. I jo li contestava: "sóc teva", perquè aleshores ens sentíem així, l'una de l'altre i l'atre d'una. Però, ja no ens sentim així. Per tant, es tracta d'una qüestió pràctica: ni jo vull canviar aquesta situació, ni ell tampoc. És millor guardar-nos a la memòria així com estem: incorruptes. El desig és tenir l'impossible a l'abast de la mà. Però quan agafes l'impossible, ja no és impossible, i per tant, ja no el desitges. No sé si m'explic"

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Llucia Ramis.

Síndrome de Diògenes existencial

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, és un llibre que em va cridar l'atenció per diversos motius. En primer lloc per l'autora: una periodista mallorquina de la generació del 1977 que treballa a Barcelona. En segon lloc per la perspectiva de la protagonista de la novel·la: una periodista de 30 anys en els temps actuals, que s'enfronta a tots els reptes i obstacles dels que estem al voltant dels trenta.

Una de les coses que més ens agrada de la literatura és la capacitat per trobar-nos reflectits en els seus protagonistes. Sentir els enamoraments, la passió, la decepció, l'enfonsament, l'alegria, l'intriga... són moltes les emocions dels protagonistes que ens agrada compartir i fer nostres. Per aquest motiu, aquest llibre a primera vista tenia ja m'havia guanyat uns punts.

Desprès de llegir-lo, crec que hi ha aspectes que crec que l'autora ha treballat molt i és nota.Eel primer de tots és que és un llibre àgil. on el domini de l'estructura, dels personatges, dels diàlegs, un estil directe i, de vegades punyent, Tot açò connecta amb la tendència actual dels textos mediàtics i trobem molta acció i descripcions breus però encertades (recomanacions dignes d'un manual per escriure per a pàgines web)

Sobre el contingut hi ha alguns aspectes que són també resulten interessants: Les descripcions de la ciutat de Barcelona, les complicitats dels personatges, la dosificació d'episodis del passat per a donar-li una certa intriga al present. A més, com a altres autors de blogs també m'han agradat les píndoles de reflexió sociològica sobre la generació actual dels trenta. Com aquella que diu: "Som uns burgesos de low cost. Viatjem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat (...)". I també resulta interessant aquella que diu: "Per por de malgastar res ho agafem tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estem obligats a dur per poder tenir la que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial (...)". M'agrada molt aquesta expressió perquè realment patim una necessitat d'acumular experiències que de vegades ens porta al límit.

No obstant això, trobe que el llibre té alguns punts de contingut on grinyola una mica. Des del punt de vista de crònica social realista, hi ha un element com el de la carta "intraduïble" en anglès que no acaba de quallar. He de reconèixer que la trama que es munta al voltant de la troballa epistolar resulta intrigant, però crec que aquest efecte s'aconsegueix més per l'estil del la novel·la que per la versemblança de la situació.

Llevat d'aquest detalls millorables, compartisc amb la visió aportda per la ressenya de Sam Abrams (una veu autoritzada) publicada en el diari on treballa l'autora (tot s'ha de dir). Llucia Ramis ha fet una novel·la descreguda, fresca, plena d'ironies i amb uns continguts que s'apropen a moltes de les grans preocupacions de la societat actual inundada d'escepticisme (amb la feina, relacions personals, sexe, habitatge...), i no ho fa amb la vocació que tenen molts dels autors actuals de canviar el món i d'aportar amb la seua obra la "gran" obra a la lhistòria de la literatura universal. Ho fa per a parlar de les coses que l'interessen, i que a molts també ens interessen, i per passar una bona estona llegint.

I per a acabar , cal recordar, que és tracta d'una novel·la de ficció i no és el llibre que ens rescatarà als joves de les nostres paranoies i ens donarà la recepta màgica per superar les nostres pors. Tal vegada per la necessitat, o per la publicitat del llibre, alguns volen trobar en aquest llibre una obra d'auto-ajuda per als desorientats joves de trenta anys. No és així.

Finalment, res millor per recomanar la lectura d'aquest llibre aquest caloròs estiu que reproduir la dedicatòria del llibre:

"Als vuitanta-set litres de cervesa que han estat font de la meua inspiració"

Salut!

Martí Domínguez Barberà

El passat dissabte, 21 de juny de 2008, es va complir el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà, un "homenot" valencià que va nàixer a Algemesí. El fet de compartir lloc de naixença i la passió pel periodisme i la literatura ha estat un nexe d'unió indefugible amb la seua figura. L'any 2004, treballant a l'Ajuntament d'Algemesí, vam editar un llibre interessant per a aproximar-se a aquest emblemàtic algemesinenc. L'obra és Martí Domínguez i Barberà: La passió per la paraula, de Nelo Pelliser.




Però, no podem oblidar aquest centenari (com han fet l'Ajuntament del seu poble i l'Administració Autonòmica) del naixement d'un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX. Cal recordar un poc la seua trajectòria:

Martí Domínguez i Barberà és un dels noms destacats de la premsa i de la literatura dels valencians. La seua desaforada passió per la paraula, oral i escrita, ens han deixat una completa producció literària en tots els gèneres. Entre les obres completes destaca l’activitat periodística, per la qual és més conegut, però no podem oblidar que les obres d’assaig, narrativa, poesia i teatre. A més dels papers escrits, també va deixar constància d’una excel·lent vocació de conferenciant, que el van convertir en un home públic i polític de la postguerra. Ideològicament mantingué una posició conservadora, no obstant això, i contràriament a l’entorn franquista, va defensar públicament la llengua i els valors dels valencians. Aquesta militància no va ser massa ben considerada durant els anys de dictadura franquista on la dreta guanyadora de la guerra civil era l’encarregada d’arraconar la nostra llengua. L’obsessió per fomentar la identitat dels valencians li van suposar un càstig i un premi: Les autoritat franquistes el van defenestrar de la vida laboral i social, però per un altra banda una gran part dels valencians i valencianes el van convertir en un «model» a seguir.

Va nàixer el 21 de juny de 1908 a Algemesí (Ribera Alta) al si d’una família de la classe benestant local, un fet que li va permetre rebre una educació acurada, els primers anys a les Escoles Pies del seu poble i posteriorment a les de València. Quan va finalitzar el batxillerat, ingressà a la Universitat de València per estudiar Dret. I va ser a les aules universitàries on va tindre els primers contactes amb els cercles humanístics, i de caràcter catòlic, que van fer créixer la inquietud literària.

Desprès de llicenciar-se se’n va anar a Madrid, amb la intenció de ser de notari, però la passió pel periodisme el va seduir. En el món de la premsa Martí Domínguez va trobar una plataforma pròspera per deixar anar la seua vocació creativa. Durant més de cinquanta anys va publicar articles en diaris i revistes valencianes i de la resta de l’Estat espanyol com: ABC, La Vanguardia, El Español, El Alcàzar, Las Provincias, Levante, La Hoja del Lunes i Diario de Valencia, entre d’altres. A les redaccions dels diaris va desenvolupar tota la seua carrera professional ocupant tots els espais possibles: des de col·laborador fins a director del diari més influent de la premsa valenciana de la seua època: Las Provincias.

A més de l’activitat periodística, Martí Domínguez també va ser un actiu conferenciant. Dominava a la perfecció l’art de l’oratòria, un fet que el va ajudar a ser considerat un personatge públic apreciat tant per les elits culturals com pels sectors més populars. Els testimonis pròxims el defineixen com un conferenciant clàssic que sabia guanyar-se als auditoris amb el poder de la paraula. I va ser precisament en una intervenció pública on es va produir un dels fets més importants de la seua biografia. L’any 1958 pronunciava al teatre Principal de València el discurs Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los hombres... ¡Hablan las piedras!. Havien passat cinc mesos de la riuada d’octubre de 1957, i l’escriptor d’Algemesí es va “atrevir”, en aquells anys de dictadura franquista, a defensar públicament la llengua i la identitat dels valencians. Una gosadia que les autoritat franquistes no estaven disposades a deixar passar. El càstig va ser fer-lo dimitir del seu càrrec de director de Las Provincias, i la desaparició de l’activitat social, per ser considerat un element subversiu. Afortunadament, les capes més populars no li van girar l’esquena, i aquesta defensa de la identitat valenciana el van convertir en un exemple per al poble.

La trajectòria literària com a escriptor es va iniciar en la poesia, per passar desprès a la prosa, originàriament en castellà. De fet, la primera publicació van ser els poemes del llibre Versos de Juventud, l’any 1928. No obstant això, la creativitat literària de Martí Domínguez el va portar a conrear tots els gèneres. A la poesia no va dedicar la mateixa intensitat que als altres, però no l’abandonarà al llarg de la seua vida. El reconeixement més important a la seua obra poètica va arribar l’any 1955 quan va aconseguir el premi més important de l’època: Els Jocs Florals de València, amb el poema Arbres, una composició de 279 versos dedicada a Teodor Llorente on fa una reivindicació de la nostra llengua.

En el gènere teatral Martí Domínguez ens ha deixat 14 peces, huit en castellà i sis en valencià. L’autor era un dels grans defensors de la dramatúrgia en valencià, per aquest motiu va escriure Les Malaenes, una comèdia dramàtica que es va estrenar als anys 40. Desprès publicaria algunes en castellà, però la influència del seu amic Sanchis Guarner li va fer tornar a escriure teatre en la seua llengua. Entre 1959 i 1960 va compondre No n’eren 10? Apunt dramàtic inspirat en l’evangeli de Sant Lluc i l’any 1969 va publicar El miracle dels miracles, dedicat a Sant Vicent Ferrer. Finalment, en 1977 va vore la llum la darrera obra teatral, Els cignes fora de l’aigua.

Un altre dels gèneres que va conrear Martí Domínguez van ser els textos divulgatius, que en algunes ocasions s’acosten a l’assaig, i amb quals va aconseguir una elevada rellevància pública. El primer llibre d’aquestes característiques va ser Alma y tierra de València (1941). Es tracta d’una visió regionalista del poble valencià que va marcar un punt d’inflexió en la nostra història recent, ja que com apunta el mateix Joan Fuster, «inaugurava un camí», perquè un home que en aquell moment estava pròxim a les autoritats franquistes s’atrevia a reconèixer públicament l’existència d’un «fet diferencial dels valencians». Altres obres amb aquest caràcter divulgatiu van ser: Caminos de Portugal (1944), una mena de llibre de viatges; Don Jaime el conquistador, primer cèsar hispánico(1945); Valencia (1953), una guia clàssica amb fotografies i amb seccions de gastronomia, art, història i altres temes; El santo de los niños (1949), una recreació de la vida i obra de sant Josep de Calassanç; El tradicionalismo de un republicano (1962), tres volums al voltant de l’obra i el pensament de Vicent Blasco Ibáñez i Els nostres menjars (1978), un receptari de cuina tradicional valenciana molt personal però que va esdevindre un dels llibres més coneguts.

Finalment, l’obra narrativa, tot i que no és molt extensa, ocupa un espai destacat dins la nostra literatura. L’any 1972 va publicar, en l’editorial L’Estel, la novel·la Els Horts. Aquesta obra és una de les escasses aportacions dignes fetes en valencià en els primers anys 70 del segle XX. Després va reprendre la redacció del seu darrer llibre L’ullal. La narració comença amb la visita d’un xiquet a un ullal que es troba enmig dels arrossars, una aventura enceta un passeig costumista pels records d’infantessa de l’escriptor. El brollar d’aigua és també la naixença dels records, el retorn de les primeres experiències a un món rural valencià que amb el pas dels anys es va difuminant en l’oblit. Amb la lectura d’aquest llibre podrem descobrir o reviure les tradicions, les costums i les festes que formen un part del patrimoni nostres pobles. El narrador ens convida a fer aquest viatge a les nostres arrels mitjançant un estil àgil i detallista i amb un lèxic que recull el valencià que es parlava al poble, el que li parlaven els pares i els seus veïns.

El 1984, quan tenia mig llibre de L’ullal preparat per a impremta, Martí Domínguez Barberà morí a València el 10 d’agost, als 76 anys d’edat.

Coses que et passen quan arriba l'estiu

Ja ha arribat l'estiu. El passat dissabte, avançant-nos en el calendari oficial, donàrem la benvinguda oficial de l'estació seguint el ritus de la nit de Sant Joan amb la foguera a vora mar.

L'estiu és el moment per reprendre xicotets plaers que et fan sentir un poc més viu. El primer dels plaers demana llum del dia, i és llegir a platja. Si és pel matí millor tindre un bona ombrel·la on amagar-se de l'escalfor del sol. Amb una dosi d'aigua fresca, una peça de fruita i un bon llibre es poden passar unes hores meravelloses vora mar.

Un altre dels xicotets plaers que em regala l'estiu és la nit. Desprès de la xafogor del dia, amb l'arribada de la nit, les finestres esdevenen fonts per on brolla eixa frescor nocturna embolcallada en silenci que ens regalen instants que esborronen la pell... Llegir, escriure, escoltar música...

En aquests primers instants de l'estiu és el moment d'encetar la tasca anual de posar al dia les lectures pendents de l'any. Comecem per un llibre fresc d'una companya de generació i de facultat de periodisme a la UAB: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de Llúcia Ramis. I al mateix temps L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery, premi des llibreters francesos del 2007. Dos lectures diferents però engrescadores per encetar la temporada.

Una agenda amb més dates "a recordar"

El calendari és un pacte implícit per a mantindre la societat dins un paràmetres. Per un moments he imaginat viure sense calendari, on no importa si és dilluns o diumenge, si és 15 o 25 de juny...

Però, si deixem passar els factors negatius i encotilladors de calendari, també podem trobar-li aspectes positius com el fet que el calendari és també un recordatori de dies assenyalats, dedicats a una persona, a una organització o a recordar un fet passat. Fa anys no creia en aquest tipus de dies D, jornades dedicades a recordar fets passats. En aquells temps defensava que no era necessari dedicar cap dia a una persona en concret o a rememorar un esdeveniment. "Tots els dies són iguals d'importants, i cal recordar les coses important cada dia", argumentava en aquella època.

Però, ja ha plogut molt des d'aquells plantejaments i a cada any que passa descobrisc que li done més importània als dies D. Als aniversaris, a les celebracions.... Probablement siga perquè quan era més jove no m'havien tantes coses com ara i no tenia moltes fites importants matrcades en el diari personal. Però, a mesura que van passat els anys l'agenda personal es va emplenant de "dates a recordar. És evident que he viscut més, més coses bones i més coses dolentes. No obstant això, el meu inconscient només s'interessa per recordar-me els bon moments i per això cada any que passa tinc més dies "D" en la meua agenda.

Si un dia em trobes, recorda...

Deixar una temporada d'escriure en el blog és com deixar una temporada de parlar amb algú amb qui mantens una relació especial però que per qüestions de temps i/o distància ja fa temps que no parles.
El primer que fas és alegrar-te pel retrobament. (Ei, quan de temps sense vore't, com estàs?). Desprès, arriba el moment de justificar tant de temps d'oblit (Tinc tanta feina. Estic saturat). La tercera part, és un intent per posar-se al dia (i que estàs fent ara? com et van les coses?). La conversa va avançant, i aleshores es plantegen tres possibles opcions:
- Si has superat la timidesa inicial, i de nou tornes a sentir un poc d'aquella complicitat que un dia vau mantenir la cosa pot acabar bé.
- Si has superat la timidesa inicial, però descobreixes que ja no queda cap rastre d'aquells complicitar podeu passar uns quants minuts parlant de temes superficials... En aquest punt sempre acabes per trobar-te amb una persona que el temps i la distància ha fet que ja no siga la mateixa que un dia vas tenir tan a prop. "I tal vegada, tu tampoc sigues el mateix", et pot contestar la teua consciència.
- Finalment, quan la timidesa inicial no es supera i el silenci es fa el protagonista de la conversa descobreixes que hi ha murs massa alts aixecats per una constructora temporal. Aleshores, per evitar les incomoditats el millor és deixar en bon lloc els records d'un temps passat.

Com deia al principi, amb el blog, em passa una cosa semblant. Hem compartit tantes coses que quan passem tantes dies en silenci em sent cada vegada més malament, i veig com va augmentant la vergonya que m'impedeix prendre la iniciativa per trencar aquest educat silenci on ens mantenim. I busque, trobe i cride alguna excusa inesperada per forçar el nostre retrobament I aleshores, amb un parell de paraules i un gest de complicitat en tenim prou per tornar a estar a prop.

Jugar en equip

El pròxim diumenge acaba la lliga de futbol sala del meu poble. I ha estat una de les millors lligues dels últims anys. Principalment des del punt de vista d'amics hem fet un grup amb moltes complicitats, som amics de molts anys, però aprofitant el fet de jugar cada cap de setmana ens hem reunit un poc més. Si jugàvem dissabte per dinar o per fer una picadeta abans si jugàvem aviat. I si jugàvem diumenge, per a esmorzar. A més, durant la setmana, en moltes ocasions, m'intercanviàvem correus electrònics on relatàvem la crònica del darrer partit o ens animàvem per al proper.

Aquest bon rotllo s'ha traslladat al camp, i s'ha convertit en solidaritat. El passat dissabte ens jugàvem la lliga i desprès de fer el ritual de "picadeta" abans del partit (jugàvem a les 15 hores) vam jugar un partit on tots vam córrer de valent. No tenim grans figures, però tenim clar que tots tenim que treballar i si el que tens al teu costat ho deixa tot al terreny de joc no tens altre remei que lluitar al seu costat. Tots ens hem contagiat d'aquest esperit de lluita.

Tot açò no sempre és garantia de bons resultats però així dóna gust anar a jugar a futbol cada cap de setmana. A l'ambient es respira ganes de lluitar i optimisme. No importa si marca un o l'altre, hi ha equip i això és nota. Jugar a futbol, anar a treballar, conviure amb altres persones sempre és millor si la gent del teu voltant comparteix amb tu idees semblants i sobretot si notes que comparteixes el desig d'avançar. Podria suportar-ho tot però mai podria viure a prop d'una persona que no té ganes de lluitar , de caminar endavant, de superar-se dia a dia, i creure que demà serà un dia millor que hui... quan em trobe amb una persona o amb un grup de persones que està malalt d'optimisme el que faig és baixar les defenses i deixar-me contagiar.

Per cert, i per tancar el tema del futbet. En aquest cas (no sempre passa) l'esforç ha tingut recompensa i segons ens informa VK hem sigut l'equip menys golejat (per tant ell tindrà el trofeu al porter amb menys gols) però també el més golejador de totes les categories de la lliga. I a més d0aquets premi moral estic segur que ben aviat ens deixarem pels plaers mundanals i farem una merescuda paella d'equip campió, una forma molt valenciana de celebrar el triomf al voltant d'un bon arròs i millor companyia!

Ja no parlem de literatura

La nit del dimecres al canal 33 fan el programa (s)avis, un espai televisiu d'entrevistes en profunditat en què els periodistes de referència de Catalunya conversen amb els avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent.

El personatge entrevistat en aquest darrer programa era l'escriptora Rosa Regàs. L'escriptora recordava els temps difícils a la Universitat de Barcelona on es a llicenciar en Filosofia. Desprès de la formació acadèmica, l'any 1964 va entrar a treballar a l'editorial Seix Barral amb Carlos Barral. "Quan vaig entrar em van posar a fer albarans", recordava l'escriptora. Imagineu el canvi: desprès d'estudiar filosofia a la tasca d'omplir albarans. Però, poc a poc va anar progressant dins l'editorial i va tindre l'oportunitat de conèixer i dialogar amb d'autors com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías, entre molts d'altres. A l'editorial va tindre l'oportunitat de rebre una formació literària única.

En aquest punt de l'entrevista, Regàs, va deixar anar una sentència plena d'enyor que se m'ha quedat al cap: "En aquells anys es parlava de literatura en les editorials". És fàcil imaginar que en els temps actuals que estan de moda les grans concentracions empresarials i que l'èxit es mesura sumant eficiència i rendibilitat es parle de literatura en pocs llocs. Però, si la Regàs, que coneix bé aquest món de les lletres i de les grans editorials afirma, que ara ja no es parla de literatura ni a les editorials és per a que molts d'aquest grans grups editorials reflexionen sobre quina és la tasca que realment es fa al món de l'edició.

I aleshores, on es parla actualment de literatura?

És com si els metges ja no parlaren de medicina, o com si advocats no dialogaren sobre les lleis, o com si als professors ja no els importara l'educació... realment parlen de tot açò?

Ara que ho compare amb els altres àmbits de la vida crec que aquest oblit dels pilars bàsics de les vocacions és una plaga que no sols afecta al món de la literatura. El problema és que ja no parlem... de literatura.

Pescadors

En una ocasió, el filòsof grec Arístip va rebre una escopinada de Dionís en la seua cara. Un testimoni d'aquella escena es va acostar al filòsof i li va preguntar com podia suportar aquella ofensa sense respondre. I Arístip li respongué:
- No suporten els pescadors que la mar els mulle per a aconseguir emportar-se un peix? Doncs pel mateix motiu, jo que vaig a emportar-me una balena, em deixe esquitxar per un poc de saliva.

No hi ha bona pesca en les terres seques. La mar és plena de bons peixos i qui vulga, realment, pescar ja sap que ha de tastar la humitat de l'aigua.

El futur es matricula en valencià

La vida, de vegades, és com una muntanya russa, hi ha dies que estàs de baixada i altres de pujada. Si a l'anterior post ens trobàvem amb una imatge desoladora sobre el present de la lectura en la nostra llengua.

Però, hui cal estar d'enhorabona: Escola Valenciana-Federació 'Associacions per la Llengua ha presentat la campanya “Matricula en futur, Matricula en valencià”, dirigida principalment als pares i mares que han de matricular els seus fills en educació Infantil i Primària. La campanya coincideix amb l’obertura del període de matriculació del 7 al 15 de maig i compta de nou amb el suport comunicatiu de la presentadora valenciana Núria Roca i se sumen dos valencians més de renom: el porter de futbol Andreu Palop i el pilot de motos Hèctor Faubel.

Per diversos motius, en els últims mesos he tingut el l'oportunitat de conèixer personalment a la gent d'Escola Valenciana, i m'han contagiat l'esperança en el futur. No podem negar la realitat: no vivim el millor escenari per a la nostra llengua. Però, si a Rick Blaine sempre li quedarà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà un futur millor. I el futur de la llengua al País Valencià ha de passar necessàriament per l'escola en valencià.

Així ho entenen a Escola Valenciana, i així ens ho volen transmetre en la seua campanya per conscienciar als pares i mares per a que matriculen als seus fills en la nostra llengua. Aprendre en valencià és aprendre i estimar els nostres valors i el nostre patrimoni i la nostra forma de ser i d'entendre la vida (en aquesta mateixa intenció en breu tindrem l'oportunitat de gaudir d'una iniciativa molt interessant, però no avancem esdeveniments... això ja vindrà).

La campanya d'Escola Valenciana compta amb la participació de valencians famosos, com ja hem dit abans. Personalment, em fa molt de goig escoltar als nostres famosos parlar en valencià (serà per la falta de costum). En aquest cas a Núria Roca, a Hector Faubel, a Andreu Palop.... però també a Albelda, a Albiol, al nou entrenador del València Voro; a l'actor i dramaturg Carles Alberola.... i a molts altres que no s'amagen ni s'avergonyeixen de ser valencians. El fet que es demostre que es pot viure i triomfar en valencià és una de les millors formes d'animar a molta gent a apostar per la nostra llengua, que tants altres (sobretot molts polítics) maltracten i obliden de forma interessada. De fet, segons em comentaven alguns amics d'Escola Valenciana alguns dels personatges famosos que han participat en aquesta campanya han rebut en les últimes setmanes diversos anònims amb insults i amenaces per participar en aquesta iniciativa per animar a estudiar en la nostra llengua. Algú ho pot entendre? En quin país vivim? En quin lloc del món s'amenaça a algú que fomenta la llengua pròpia?


Però millor oblidar a aquests inconscients anònims i animar i donar difusió a la campanya d'Escola Valenciana, perquè el futur és valencià.

El llibre, la rosa i la sang

Ahir vaig comprar una rosa per a celebrar el Sant Jordi, dia del Llibre. Pensava que no tenia punxes, i la vaig agafar amb entre els dits, i mentre una amagada punxa em travessava la pell vaig sentir un intens dolor. De la minúscula ferida brollà un gota de sang, el seu color vermell i cridaner em va servir per recordar que mentre celebràvem el dia del llibre, la lectura en valencià s'està dessagnant... necessita transfusions urgents!

Felicitat de llibres i roses

Aquesta vesprada tornava a casa en cotxe, desprès de treballar, i he baixat la finestra del cotxe, he canviat l'emissora de la ràdio on cada vesprada escolte les notícies i he posat una cadena que emetia cançons ben animades. He pujat el volum de la ràdio a un nivell elevat i he començat a intentar portar el ritme de la cançó colpejant amb les mants sobre el volant. No tinc sentit del ritme, ho reconec, però aquest gest denota que estic content. Portava un somriure contagiós a la cara,.

I per què aquesta inesperada felicitat? Primer perquè vinc de dies complicats. I segon motiu, i més important, hui és Sant Jordi. Alguns amics m'han preguntat quin llibre regalar, he preguntat a altres si ja tenien el llibre comprat, he encomanat roses...i he recordat els santjordis passats: els llibres que em van regalar i que ocupen un lloc privilegiat a la prestatgeria i la memòria, els llibre que he regalat i que no sé on descansaran , les roses que vaig regalar i que mai es marciran perquè continuen ben vermelles en els records. El dia de Sant Jordi és un dia de festa, i cal celebrar-ho. Regaleu llibres i roses (en plural) a tots aquells que estimeu. Feliç Sant Jordi!

Foc

Ens reunírem uns quants amics en una casa de camp per a passar unes hores junts. Era un dia de pluja i feia un poc fred així que vam decidir encendre foc a la llar. La llenya estava a l'aire lliure i va costar una bona estona prendre-li foc perquè estava humida. Però, amb paciència finalment aconseguirem encendre una bona foguera. Ens va calfar tot el dia, però quan el dia començava a acomiadar-se i tots pensàvem en tornar a casa, vam tindre que escollir entre deixar de tirar llenya i que el poc s'apagués poc a poc o tirar-li aigua per a extingir-la ràpidament. La primera opció suposava passar els últims moments compartint converses i també un poc de fred. La segona opció seria molt més dràstica, però ens permetria tindre calentor fins al darrer moment, no obstant això, ens deixaria tota la casa plena de fum, perquè quan aboques aigua al foc provoca aquesta reacció. Alguns eren partidaris de la primera opció i altres, amb més preses, volien acabar allò per la via ràpida.

Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?

"Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou."
MMP.

Els pots de la memòria

La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:

En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.

No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.