Les experiències de cada dia per un singular procés de selecció, inconscient en moltes ocasions, passen a obtindre la categoria de records. Hi ha esdeveniments colpidors que es comparteixen amb una massa social i que formen part de la memòria col·lectiva. Aquest cas resulta evident. però, a un nivell més personal, quin procediment determina que una experiència ha de passar a ser un record i quina ha de desaparèixer en l’oblit més absolut?
Segons la visió d’un químic aquelles experiències que desencadenen més reaccions són les que tendeixen a deixar la seua petjada a dins del nostre cervell. Però la pràctica desmunta aquest raonament.
Hi ha fets anecdòtics, detalls aparentment insignificant que ocupen una part molt rellevant dels nostres records. I per a complicar les coses un poc més, en determinats moments recordem amb especial insistència un fet que fins a eixe instant havia quedat en el silenci cognitiu.
Aquests dies d’estiu recorde especialment un anell que tenia una pedra de color taronja que m’agradava fer rodar sobre el dit. Ha d’haver alguna raó lògica que explique aquest rampell tan plaent com dolorós?
Far
Contemples avui un altre cop el mar
i té un color gris de vaixell enfonsat
amb peixos entrant i sortint
pels ulls de bou.
Ara al captard
a tu també el dia se t’acaba i cau
curt vol d’un avió de paper.
El far fa giravoltar lenta una llum
marcant intermitentment un camí damunt l’aigua
absurd i inútil raig
llançat al res negre horitzó
que ara ens separa.
Els records,
com les picades dels insectes d’estiu:
primer i per un instant fan mal, desprès
desapareixen.
Manuel Forcano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada