Quanta hipocresia. Em donen molta llàstima aquells que creuen que oferint una imatge d’indiferència neguen el seu passat. Són aquells que escolten, miren i dediquen silencis als que un dia els van posar el seu muscle per a ajudar-los a ser el que són i desprès ja no mereixem ni un gest d’agraïment.
Per sort, el temps posa a cadascú en el seu lloc. Això espere.
De totes formes, vull desfogar-se deixant constància de l’angoixa interna que provoca en aquells “tontos” que sempre estem per a posar el muscle quan algú ens ve a plorar i veiem que prop està l’oblit en la ment dels desagraïts. Quina llàstima no poder aplicar-los la seua pròpia medicina. No puc.
Els que mai trauen les escombraires al carrer
moriran ofegats en la seua pròpia merda.
No quiero seguir siendo raiz en las tinieblas
vacilante, extendido, tiritando de sueñpo
Hacia abajo, en las tapias mojadas de tierra
Absorviendo y pensando, comiendo cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada