El símil de les arts escèniques em resulta molt útil i molt pròxim les coses que ens passen a la vida. Altres empraran els símils astronòmics, químics, futbolístics o matemàtics... però a mi sempre m’ha agradat més el del teatre.
En aquesta metàfora escènica-vital, tinc una especial paranoia per la meua posició en tota aquesta obra irrepetible. On estic? Sobre l’escenari actuant? A un seient veient l’espectacle? Al camerino? A la taula de control llum i so? O tal vegada estic a la taquilla venent entrades?
Aquest és el problema només es planteja quan descobreixes tots els racons del teatre. Quan només eres un espectador la teua funció és única: Has d’ocupar el teu seient i veure l’espectacle. Però, que ens passa quan sabem el que s’amaga darrer de les cortines?
L’especticisme és habitualment el primer símptoma d’aquesta situació. Sóc un desgraciats escèptics que no es creu els muntatges que li posa al davant la vida. A la fi aquesta malatia que em va encomanar un temps de joia esdevé una dolça condemna i i una amarga salvació.
“Quan s'ha vist la part del darrere d'un teatre de titelles, ja res no pot tornar a ser igual.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada