dimarts, d’agost 29, 2006

La flaquesa

Tots tenim una flaquesa. Alguns la identificaran ràpidament si parlem de menjar. Però tal vegada ens coste una mica més trobar la nostra feblesa si parlem de persones.

La pel·lícula “La flaqueza del bolchevique” posa al descobert les debilitats que tots tenim a la nostra vida. Portat fins als extrems, que és des d’on millor es veuen els abismes, la història de la pel·lícula ens presenta a un home, interpretat de froma magistral per Luis Tosar, que es deixa seduir per una “lolita”, una seductora Maria Valverde. No és un relat d’un abús, ja que tant el protagonista com l’adolescent en són ben conscients del què es fan: ell és suficient noble per no intentar cap acostament físic amb ella. I la jove és sobradament intel·ligent per descobrir que ell no vol abusar d’ella. Quan tot ens fa sospitar que pot haver-hi una relació dolenta, aleshores brolla l’amor. Però els obstacles són més que evidents: les normes socials mai permetran aquest tipus de relació. I és ell qui ha de decidir. La única cosa que té és una brillant carrera laboral i acadèmica, ja que va renunciar a la seua vida personal pels diners i l’èxit. Però té por a trencar l’encís de la romàntica història d’amor que ha nascut entre ells. No es veu amb suficient força per provocar un enrenou al món d’ella. És una situació quasi tan paradoxal com la realitat mateixa: Tota la vida esperant-la i quan apareix no s’atreveix a fugir amb ella...

Però sempre està la il·lògica flaquesa. Eixa flaquesa que quan sona el telèfon a la matinada ens fa respondre amb un inesperat goig d’escoltar a la persona que està a l’altra banda. La flaquesa de renunciar a la por i la vergonya per veure el seu somriure. La flaquesa de deixar-se dur sense condicions, per uns ulls. La flaquesa és mirar una paret blanca i veure la seua cara. Tots tenim una flaquesa.

dilluns, d’agost 28, 2006

Un final aparent

El cicle vital al que estem tots lligats ens diu que ha d’haver un inici i un final per atot, tot comença i tot acaba, així és la nostra vida i així en agrada que siga tot; el llibres, les pel·lícules, un dinar... Tot allò que no segueix aquest esquema ens crea incertesa o no ens agrada.

L’amor diuen que també té un principi o un final. Això almenys avancen alguns psicòlegs quan diuen que l’amor com passió s’acaba com a molt en tres anys. I desprès esdevé altres coses com afecte, complicitat i altres succedanis que tots coneixem.

L’inici de l’amor tot més o menys el podem descriure perquè l’hem patit: eixe formigueig per la panxa quan escoltem o ens trobem amb l’altra persona, el desig per veure-la que ens porta a amagar-nos per racons insospitats, els missatges convulsius, les cridades sense motiu aparent, les llargues hores d’insomni i en alguns casos (com el meu) la desaforada lectura de poesia.

Però per l’altra banda ens trobem en una complicació. Si es suposa que l’amor té un final: Com sabem que ha arribat el seu fatídic moment? Com sabem que hem deixat d’estimar a una persona? La complicació de posar el punt i final a l’amor és una de les principals dificultats de la nostra perquè allà on hi va haver sempre hi queda. De vegades és diuen que la distància, el temps o la desaparició de la persona estimada pot acabar amb l’estima. Però la realitat ens demostra que no és així.

Al tallar un tronc podem veure els anells i saber la seua edat i quan va patir algun esdeveniment important. Per tant, si a un arbre ja queda constància dels fets més importants de la seua vida com no voleu que ens quede als ser humans constància d’un procés tan rellevant com enamorar-se. Podem fer una nova capa i podem creure que hem deixa’t d’estimar a una persona, però sempre ens queden senyals sota l’escorça.

dimecres, d’agost 16, 2006

Canvis de Madame Butterfly

Madame Butterfly va ser rebuda malament pel públic, tot i ser una de les obres on Puccini havia treballat amb més esforç.

Anit es va fer al teatre Romà de Sagunt una representació adaptada per Ramon Oller d’aquesta obra de Puccini. En aquets cas PINKERTON era una dona i CIO-CIO-SAN, un home. Aquest canvi, aparentment, no representa moltes coses però si rellegim bé el libreto es podem adonar que hi ha més reflexions de les pot semblar a primera vista

dilluns, d’agost 14, 2006

Fingir

El poeta es un fingidor que finge constantemente,
que hasta finge que es dolor, el dolor que en verdad siente.
Y, en el dolor que han leído, a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido, sino sólo el que no tiene.
Y así en la vida se mete, distrayendo a la razón,
y gira, el tren de juguete que se llama el corazón.
FP.

divendres, d’agost 11, 2006

L'oblit dels desagraïts

Quanta hipocresia. Em donen molta llàstima aquells que creuen que oferint una imatge d’indiferència neguen el seu passat. Són aquells que escolten, miren i dediquen silencis als que un dia els van posar el seu muscle per a ajudar-los a ser el que són i desprès ja no mereixem ni un gest d’agraïment.

Per sort, el temps posa a cadascú en el seu lloc. Això espere.

De totes formes, vull desfogar-se deixant constància de l’angoixa interna que provoca en aquells “tontos” que sempre estem per a posar el muscle quan algú ens ve a plorar i veiem que prop està l’oblit en la ment dels desagraïts. Quina llàstima no poder aplicar-los la seua pròpia medicina. No puc.


Els que mai trauen les escombraires al carrer
moriran ofegats en la seua pròpia merda.


No quiero seguir siendo raiz en las tinieblas
vacilante, extendido, tiritando de sueñpo
Hacia abajo, en las tapias mojadas de tierra
Absorviendo y pensando, comiendo cada dia.

P. Neruda

dimecres, d’agost 09, 2006

Has perdut el temps?

Quina és la raó d’aquesta desesperació per voler esprémer el temps de vida? Vull aprofitar cada segon de l’existència?

Odie quan em diuen: “Has perdut el temps”.

Com que he perdut el temps? Això em posa de volta i mitja. I on va a parar tot el temps perdut? Tinc una premonició: jo crec que sota la platja de Xeraco hi ha un gran dipòsit amb de temps perdut. Tan de bo pogués arribar a ell per fer-me amb totes les hores, dies i anys que allà resten amagades, això si que és un tresor.

Tal vegada, aquesta dèria meua per la pèrdua de l’espai temporal posa en evidència que valor temps ocupa el primer graó de l’escala de valors. Puc perdre diners, partits, la cartera, una samarreta, fins i tot un llibre... però per res del món voldria perdre temps.

No obstant, en aquesta cadena de reflexions ara podria preguntar-me: I que és realment perdre temps?

dimarts, d’agost 08, 2006

Desconcertant procés de memòria

Les experiències de cada dia per un singular procés de selecció, inconscient en moltes ocasions, passen a obtindre la categoria de records. Hi ha esdeveniments colpidors que es comparteixen amb una massa social i que formen part de la memòria col·lectiva. Aquest cas resulta evident. però, a un nivell més personal, quin procediment determina que una experiència ha de passar a ser un record i quina ha de desaparèixer en l’oblit més absolut?

Segons la visió d’un químic aquelles experiències que desencadenen més reaccions són les que tendeixen a deixar la seua petjada a dins del nostre cervell. Però la pràctica desmunta aquest raonament.

Hi ha fets anecdòtics, detalls aparentment insignificant que ocupen una part molt rellevant dels nostres records. I per a complicar les coses un poc més, en determinats moments recordem amb especial insistència un fet que fins a eixe instant havia quedat en el silenci cognitiu.

Aquests dies d’estiu recorde especialment un anell que tenia una pedra de color taronja que m’agradava fer rodar sobre el dit. Ha d’haver alguna raó lògica que explique aquest rampell tan plaent com dolorós?

Far

Contemples avui un altre cop el mar

i té un color gris de vaixell enfonsat

amb peixos entrant i sortint

pels ulls de bou.

Ara al captard

a tu també el dia se t’acaba i cau

curt vol d’un avió de paper.

El far fa giravoltar lenta una llum

marcant intermitentment un camí damunt l’aigua

absurd i inútil raig

llançat al res negre horitzó

que ara ens separa.

Els records,

com les picades dels insectes d’estiu:

primer i per un instant fan mal, desprès

desapareixen.

Manuel Forcano

dilluns, d’agost 07, 2006

dolça condemna i amarga salvació

El símil de les arts escèniques em resulta molt útil i molt pròxim les coses que ens passen a la vida. Altres empraran els símils astronòmics, químics, futbolístics o matemàtics... però a mi sempre m’ha agradat més el del teatre.

En aquesta metàfora escènica-vital, tinc una especial paranoia per la meua posició en tota aquesta obra irrepetible. On estic? Sobre l’escenari actuant? A un seient veient l’espectacle? Al camerino? A la taula de control llum i so? O tal vegada estic a la taquilla venent entrades?


Aquest és el problema només es planteja quan descobreixes tots els racons del teatre. Quan només eres un espectador la teua funció és única: Has d’ocupar el teu seient i veure l’espectacle. Però, que ens passa quan sabem el que s’amaga darrer de les cortines?

L’especticisme és habitualment el primer símptoma d’aquesta situació. Sóc un desgraciats escèptics que no es creu els muntatges que li posa al davant la vida. A la fi aquesta malatia que em va encomanar un temps de joia esdevé una dolça condemna i i una amarga salvació.

“Quan s'ha vist la part del darrere d'un teatre de titelles, ja res no pot tornar a ser igual.”

Joan Garí, Senyals de fum

dimarts, d’agost 01, 2006

Necessitat de victòria

En algun moment de la nostra vida tots necessitem assaborir una victòria. Per a guanyar cal tindre a favor molts factors, però una de les premisses més importants que cal complir és tindre la sort de la teua banda. Per aprofundir més en aquest tema recomane la pel·lícula Match Point, crec que Allen ha fet una obra mestra en aquest film. El temps em donarà la raó o em farà un perdedor més.

Tornant al tema de la necessitat d’aconseguir victòries, us he de confessar que passe per una mala ratxa tennística. Des de fa un parell de setmanes, sols recull derrotes a les pistes. Això et fa entrar en una dinàmica de perdedor i desapareix tota la confiança en qualsevol cop que intentes. El saques no entren, les volees es queden en la xarxa, les boles llargues sempre cauen a l’altra banda de la línea... l’espiral es fa cada vegada més gran. Clar, des de fa algunes setmanes només jugue amb gent que en sap molt més que jo. Diuen que per a aprendre cal jugar amb els que en saben més i és així com et marques fites més altes i eleves el teu nivell d’exigència. Però el que no et diuen és que la derrota també et pot enfonsar i traure la il·lusió per lluitar cada punt.

Tots necessitem alguna victòria en la nostra vida. En la feina, amb la família, en els amics, en el sexe... en algun moment necessitem sentir la llorer sobre el nostre cap per a poder tirar endavant.. No crec que es tracte de grans victòries, de fet, en moltes ocasions el triomf no passa de que ens donen la raó en alguna discussió banal, amb eixa xicoteta dosi ja podem satisfer la nostra necessitat de triomf.

Les victòries són l’aliment de la fe, sense elles no hi ha fonament per creure en utopies. Però això se’m fa tan difícil creure que la religió que propugna uns creients abnegats i amb sentiment de pecadors derrotats. És impossible tindre fe sense assaborir algún tipus de victòria.

Jo necessite guanyar alguna cosa per tindre fe en les meues possibilitats. No sé si la guardó ha de ser extern o intern, però ha d’haver-hi guardó.