Tots tenim una flaquesa. Alguns la identificaran ràpidament si parlem de menjar. Però tal vegada ens coste una mica més trobar la nostra feblesa si parlem de persones.
La pel·lícula “La flaqueza del bolchevique” posa al descobert les debilitats que tots tenim a la nostra vida. Portat fins als extrems, que és des d’on millor es veuen els abismes, la història de la pel·lícula ens presenta a un home, interpretat de froma magistral per Luis Tosar, que es deixa seduir per una “lolita”, una seductora Maria Valverde. No és un relat d’un abús, ja que tant el protagonista com l’adolescent en són ben conscients del què es fan: ell és suficient noble per no intentar cap acostament físic amb ella. I la jove és sobradament intel·ligent per descobrir que ell no vol abusar d’ella. Quan tot ens fa sospitar que pot haver-hi una relació dolenta, aleshores brolla l’amor. Però els obstacles són més que evidents: les normes socials mai permetran aquest tipus de relació. I és ell qui ha de decidir. La única cosa que té és una brillant carrera laboral i acadèmica, ja que va renunciar a la seua vida personal pels diners i l’èxit. Però té por a trencar l’encís de la romàntica història d’amor que ha nascut entre ells. No es veu amb suficient força per provocar un enrenou al món d’ella. És una situació quasi tan paradoxal com la realitat mateixa: Tota la vida esperant-la i quan apareix no s’atreveix a fugir amb ella...
Però sempre està la il·lògica flaquesa. Eixa flaquesa que quan sona el telèfon a la matinada ens fa respondre amb un inesperat goig d’escoltar a la persona que està a l’altra banda. La flaquesa de renunciar a la por i la vergonya per veure el seu somriure. La flaquesa de deixar-se dur sense condicions, per uns ulls. La flaquesa és mirar una paret blanca i veure la seua cara. Tots tenim una flaquesa.
