Mata'm, però, suaument, per favor

Suaument, sense grans enrenous, has anat esborrant cadascun dels traços d’aquell dibuix que vam fer al sostre del teu pis. Suaument.

Hi havia una cançó que mai em deixaves cantar, Killing me softly, de Roberta Flack. No m’agrada eixa cançó, em deies, No la cantes!, em manaves. Jo, seguidor fidel de les teues dèries, deixava de cantar-la si a canvi tu em subornaves amb una d’eixes carícies que et deixen esborronat uns minuts.

Han passat els anys, i de tant en tant, torne a taral·larejar aquesta cançó. Però, ara ningú em fa emmudir .No hi ets, no em pots contestar ni em somnis, i ara em pregunte quina era la causa que et feia saltar cap al mode imperatiu.

Sempre vaig sospitar que per una atzarosa casualitat tenies una capacitat per veure més enllà de l’horitzó que marca el temps present. Recorde quan escrivies llargs testaments augurant tot allò que jo era incapaç d’entreveure. Un fet que sempre em deixava estupefacte.

Repase la nevera quasi buida, i amb dos ingredients que aquesta nit hi trobe, prepare una explicació a aquest dubte que m’has deixat. Taral·larege de nou la cançó i veig com poc a poc em vas anar matant amb silencis, com suament et vaig anar matant amb silencis. Matar per viure. Tu ja sabies que tot seria així.

De vegades, per motius que la raó no entén,sentim unes inexplicables esgarrifances cap a alguns gustos, melodies, colors... sense saber que l’ànima amaga coses que l’enteniment mai descobrirà.