De vegades esdevenim coixins. Ple de plomes o de trossos d’espuma, és igual, a la fi no som més persones-coixins on la gent que ens estima deixa anar alguna que altra punyada de ràbia continguda. Probablement, d’ací unes dies també ens humitejaran amb llàgrimes. Però això ja vindrà.
Una de les condicions per a ser un bon èsser-coixí és no fer preguntes, ni cercar, públicament, raons que expliquen les agressions que patim. Quan arriba el violent protagonista de torn i comença a pegar-nos cops de puny durs i secs o ens agafa d’una punta i ens escomet contra una paret o contra el llit amb totes les seues forces, en aquest mateix moment és quan nosaltres hem de callar i suportat tot el que les envestides que ens venen a sobre. Tal vegada ens insulten i també ens provoquen amb frases tendencioses i amb recriminacions sense fonament. Així és en el pitjors moments de les persones coixí. És dur i cal molta, molta paciència.
M’agradaria confessar-vos una cosa, però que no ho sàpiga mai el agressor, que siga un secret entre nosaltres. Les persones coixins sabem, de sobres, els motius que porta als nostres benvolguts violents a tractar-nos així, sabem massa bé que els motius estan lluny de nosaltres i que nosaltres no som els responsables d’aquests esclats de còlera. El problema és que de vegades les descarregues de ràbia quasi sempre acaben esguitant a les persones que més s’estima.... però per a aquestes ocasions estem els èssers-coixí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada