Telefonada

Aquesta vesprada he rebut una telefonada que no m'esperava. Poc desprès de dinar ha sonat el mòbil, he mirat la pantalla i no coneixia el número. En altres moments de la vida tal vegada no hauria contestat, però actualment estic a l'espera d'algunes respostes laborals i per aquest motiu conteste a totes les telefonades, siguen a l'hora que siguen.
- Hola Ricard, com estàs? Vaig vore ahir les festes d'Algemesí la televisió i m'has vingut al cap- Ha encetat el meu interlocutor.
- Bé, per ací estic- Li he contestat en un to dubitatiu.
- No saps qui sóc. A que no?
- Home, doncs em pilles fora de joc. Disculpa, em pots dir qui eres?
- Que ja t'has oblidat de Carles? Del teu company de carrera?
- Clar que no m'he oblidat... quan de temps sense saber res de tu - Li he contestat. Però, realment no tenia ni idea qui era Carles el meu company de carrera. Mentalment anava repassant els noms dels meus amics a la Facultat i en cap moment em veia a la ment cap Carles. He de confessar que sóc un desastre en el tema de recordar a les persones, i moltes vegades em passa que vaig pel carrer i em creue amb algú i em sona la seua cara però no sé el seu nom, ni sé perquè em resulta familiar. El ben cert és que a la carrera de Periodisme vam fer molts treballs en grup i possiblement hi havia algun company que es deia Carles i que algun motiu ell em recordava a mi i jo a ell no.
Però, com em trobava enmig de la conversa i el to de les paraules de Carles era tan amistós, no he volgut quedar malament i he decidit seguir la conversa. Açò ja m'ha passat en alguna ocasió i al poc de començar a parlar les meuse neurones de la memòria fan connexió i puc accedir als records que compartisc amb l'interlocutor.
- I com et van les coses Carles? On estàs treballant? - En aquestos casos el millor és preguntar.
- Doncs ara estic a un diari gratuït d'Alacant. No em paguen gens bé i faig moltes hores. I ara porte una tremolor al cos que no é on acabarem amb açò de la crisi i tant d'acomiadament- M'ha respost.

La conversa s'ha allargat alguns minuts i hem estat parlant de temes de feina: dels problemes per sobreviure del periodisme, de la manipulació política , dels enxufismes descarats als mitjans públics... També hem parlat dels desgavells urbanístics, especialment a la zona d'Alacant, de llibres i de la colpidora novel·la Les benignes de Jonathan Little, un llibre que resulta que hem llegit tots dos en els últims mesos i que ens ha impressionat.
- Quina casualitat! Sempre coincidíem en les lectures en els temps de facultat - ha apuntat Carles.

Ha sigut una conversa entretinguda i he notat que Carles i jo manteníem punts de vista semblants i que teníem preferències molts semblants en el tema de llibres. Però, he de confessar que tot i que hem estat prop de 20 minuts parlant per telèfon no he aconseguit recordar la seua cara.

Finalment, quan l'orella ja començava a bullir de tantes hores pegada al mòbil hem iniciat l'acomiadament reglamentari.
-Bé Carles, m'alegre molt de tornar a parlar amb tu. Ara em guardaré el teu mòbil i si pots envia'm un missatge amb el teu mail i així estem en contacte.
- Si, ara mateix t'ho envie. I a vore si ens trobem prompte. Mira, jo d'ací tres o quatre setmanes he d'anar a València. No t'ho creuràs, però des de fa 9 anys que vam acabar la carrera i no he tornat a la Facultat del Periodisme de Montcada, i es veu que tenen el títol oficial i em van telefonar l'altre dia per a que passe a arreplegar-lo. Així que quan sàpiga quin dia vaig et faig una telefonada. Val?
- Perfecte Carles, ja em dius alguna cosa. Adéu.

Quan he escoltat aquestes últimes paraules de Carles m'he quedat totalment descol·locat. No sé amb qui he estat parlant en els últims minuts per telèfon. Jo vaig estudiar la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.