Per un estrany malestar em vaig despertar l’altre dia a la matinada. Tots dormien a casa i era ben fosc. Influït pel desassossec que dóna estar al llit sense poder dormir i anar veient com van caient els minuts al rellotge lluminós de la tauleta de nit, vaig decidir aixecar-me a la cuina a beure un poc d’aigua i intentar cercar el fil del somni que havia perdut. Pel corredor vaig arrossegar els peus més del compte i vaig provocar que el gos es despertés, fes una esbufegada i em seguís els passos fins la cuina. Una vegada allà em vaig servir, definitivament, un got de llet per veure si així acurtava el temps de vigila. Em vaig recolzar sobre el banc de la cuina mentre envoltava la tassa amb el palmells de les mans.
Aleshores, vaig veure que el gos estava assegut davant meu, mirant amb atenció tots els meus gestos. El vaig mirar als ulls fixament i vaig pensar que era el moment de fer la pregunta. Havia esperat molt de temps per intentar donar resposta a aquella qüestió i ara, enmig d’aquell somni era l’únic moment on podia formular la meu interrogació amb la possibilitat de rebre resposta:
- Gos, per què sempre sembles feliç? Sembla que res t’angoixa...—
Vaig tindre la percepció que, una vegada més, perdia el temps fent aquella pregunta a l’animal, una vegada més havia caigut en el parany de fer preguntes al silenci, preguntes aspres i solteres que mai trobaran una resposta que desitge viure amb elles.
Però, aprofitant els avantatges que donen els somnis, el gos va donar resposta a la meua qüestió. Poc importa si va moure la boca, o quin to va emprar aquell innocent animalet que em mirava amb cara de complicitat.
- Sóc feliç perquè mai sabré que un dia em moriré.
1 comentari:
Aquest m´agrada mes que el del full en blanc. El final no me fa molt. M´agrada més sense el final: per a què? Que cadascú s´imagine el final que crega. Jo m´imaginaria que el gos dona mitja volta i se´n va. Per això mateix és feliç, perquè no pensa tant (gens).
Darrerament me fan més goig els textos que parlen de coses quotidianes i que guarden un rerefons ple de contingut, com aquest. Menys el final, però no passa res. Tu torna a escriure, que açò de llegir fa il·lusió. Fins i tot els poemes del Buti (brometa, je, je, je...). No deixeu de picar a l´ordinador.
Publica un comentari a l'entrada