Dobles emocionals

Fa algunes dies, en la portada d'una revista local apareixia una fotografia d'arxiu per il·lustrar una notícia. Una de les tres persones d'aquesta imatge tenia una semblança amb el meu amic Pau. Alguns amics ho van detectar, i el mateix protagonista va reconèixer que ell també s'havia reconegut, tot i que ell posava alguns matisos, ("jo no em posaria mai una suèter de coll alt com el que porta el xicot eixe de la foto").

Ara la casualitat ha decidit que em passe a mi una cosa semblant. Tot va començar fa algunes dies quan em va caure a les mans el darrer treball musical del cantant valencià Pau Alabajos, que porta com a títol Teoria del Caos (un treball que porta el seu propi blog i que recomane comprar i escoltar amb calma. Ho mereix.. ací podeu escoltar una cançó d'aquest disc).


Doncs, a banda de la recomanació musical el que m'ha fet especial gràcia ha sigut que Pau i jo també tenim una certa semblança, almenys en la imatge de la portada del disc que he posat ací dalt. Quan vaig vore la portada jo ho vaig pensar, però vaig decidir no dir res per si era una paranoia meua. Però, poc a poc algunes persones properes a les que recomanava el disc i ensenyava la portada em deien el mateix. I hui al matí, definitivament, he estat amb el companys i amics del departament de correcció de l'editorial i els he comentat el fet per a qué em donaren la seua impressió i així contrastar un poc més les meues percepcions. I si: ells també pensen que ens semblem.

Investigant un poc més el cas he vist que a la xarxa hi ha altres fotos de Pau Alabajos i ja no ens semblem tant, però m'ha resultat molt curiós tot açò.

A partir d'aquesta anècdota, he pensat que tal vegada tots tenim un doble en algun lloc del món (tal i com ens planteja la novel·la L'home de Melbourne de l'amic Juli Capilla) Però, no només dobles de l'aparença física. Les experiències que anem vivint cada dia ens demostren que per tot arreu podem trobar dobles d'experiències vitals i d'emocions. I això ens passa quan pensem que allò que vivim només ens ha passat només a nosaltres, i que l'a nostra alegria o la pena porta etiqueta de singularitat i de soledat. Però, de sobte, gratament, descobreixes un doble que també ha viscut una història semblant a la teua i es solidaritza amb tu. I per una estranya raó et sents molt millor compartint amb l'altra persona aquesta vivència que fa uns instants pensaves que era només teua...

Què important és tindre dobles emocionals per compartir moments com aquests.

Lliçons de l'esport

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.

"Amor platònic" per Llucia Ramis

En el post anterior sobre el llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig deixar de comentar un altre dels fragments que apareixen al llibre i que també em va agradar. Es tracta d'un fragment que parla dels amors platònics... uns amors que omplin moltes pàgines de llibres. La protagonista de la novel·la ens explica la seua versió sobre els amors en el record i sobre el desig dels impossibles:

"L'amor és sempre més interessant al record, i tant en Lluís com jo ens hem convertit en un ideal mutú. Jo sóc la seua dona perfecta, perquè ja no ha de suportar les meues enrabiades, ni els meus histerismes, ni les discussions incomprensibles, ni les meves arrogàncies, ni que em passi tot el dia de morros sense que ell sàpiga per què; i ell és el meu home perfecte, perquè no he de suportar les seues presumptes infidelitats, ni que pixi sense apuntar, ni que em faci sentir que ell és més important i pot triar quan ens hem de veure i quan no. En canvi, sempre que ho vulgui, puc recordar els concerts que em dedicava, i les converses interminables que teníem fins la matinada, i la manera que em feia l'amor durant tota la nit i em deia que no sabia si preferia tenir-me a sobre o tenir-me a sota, però que en qualsevol cas volia tenir-me. I jo li contestava: "sóc teva", perquè aleshores ens sentíem així, l'una de l'altre i l'atre d'una. Però, ja no ens sentim així. Per tant, es tracta d'una qüestió pràctica: ni jo vull canviar aquesta situació, ni ell tampoc. És millor guardar-nos a la memòria així com estem: incorruptes. El desig és tenir l'impossible a l'abast de la mà. Però quan agafes l'impossible, ja no és impossible, i per tant, ja no el desitges. No sé si m'explic"

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Llucia Ramis.

Síndrome de Diògenes existencial

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, és un llibre que em va cridar l'atenció per diversos motius. En primer lloc per l'autora: una periodista mallorquina de la generació del 1977 que treballa a Barcelona. En segon lloc per la perspectiva de la protagonista de la novel·la: una periodista de 30 anys en els temps actuals, que s'enfronta a tots els reptes i obstacles dels que estem al voltant dels trenta.

Una de les coses que més ens agrada de la literatura és la capacitat per trobar-nos reflectits en els seus protagonistes. Sentir els enamoraments, la passió, la decepció, l'enfonsament, l'alegria, l'intriga... són moltes les emocions dels protagonistes que ens agrada compartir i fer nostres. Per aquest motiu, aquest llibre a primera vista tenia ja m'havia guanyat uns punts.

Desprès de llegir-lo, crec que hi ha aspectes que crec que l'autora ha treballat molt i és nota.Eel primer de tots és que és un llibre àgil. on el domini de l'estructura, dels personatges, dels diàlegs, un estil directe i, de vegades punyent, Tot açò connecta amb la tendència actual dels textos mediàtics i trobem molta acció i descripcions breus però encertades (recomanacions dignes d'un manual per escriure per a pàgines web)

Sobre el contingut hi ha alguns aspectes que són també resulten interessants: Les descripcions de la ciutat de Barcelona, les complicitats dels personatges, la dosificació d'episodis del passat per a donar-li una certa intriga al present. A més, com a altres autors de blogs també m'han agradat les píndoles de reflexió sociològica sobre la generació actual dels trenta. Com aquella que diu: "Som uns burgesos de low cost. Viatjem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat (...)". I també resulta interessant aquella que diu: "Per por de malgastar res ho agafem tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estem obligats a dur per poder tenir la que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial (...)". M'agrada molt aquesta expressió perquè realment patim una necessitat d'acumular experiències que de vegades ens porta al límit.

No obstant això, trobe que el llibre té alguns punts de contingut on grinyola una mica. Des del punt de vista de crònica social realista, hi ha un element com el de la carta "intraduïble" en anglès que no acaba de quallar. He de reconèixer que la trama que es munta al voltant de la troballa epistolar resulta intrigant, però crec que aquest efecte s'aconsegueix més per l'estil del la novel·la que per la versemblança de la situació.

Llevat d'aquest detalls millorables, compartisc amb la visió aportda per la ressenya de Sam Abrams (una veu autoritzada) publicada en el diari on treballa l'autora (tot s'ha de dir). Llucia Ramis ha fet una novel·la descreguda, fresca, plena d'ironies i amb uns continguts que s'apropen a moltes de les grans preocupacions de la societat actual inundada d'escepticisme (amb la feina, relacions personals, sexe, habitatge...), i no ho fa amb la vocació que tenen molts dels autors actuals de canviar el món i d'aportar amb la seua obra la "gran" obra a la lhistòria de la literatura universal. Ho fa per a parlar de les coses que l'interessen, i que a molts també ens interessen, i per passar una bona estona llegint.

I per a acabar , cal recordar, que és tracta d'una novel·la de ficció i no és el llibre que ens rescatarà als joves de les nostres paranoies i ens donarà la recepta màgica per superar les nostres pors. Tal vegada per la necessitat, o per la publicitat del llibre, alguns volen trobar en aquest llibre una obra d'auto-ajuda per als desorientats joves de trenta anys. No és així.

Finalment, res millor per recomanar la lectura d'aquest llibre aquest caloròs estiu que reproduir la dedicatòria del llibre:

"Als vuitanta-set litres de cervesa que han estat font de la meua inspiració"

Salut!

Martí Domínguez Barberà

El passat dissabte, 21 de juny de 2008, es va complir el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà, un "homenot" valencià que va nàixer a Algemesí. El fet de compartir lloc de naixença i la passió pel periodisme i la literatura ha estat un nexe d'unió indefugible amb la seua figura. L'any 2004, treballant a l'Ajuntament d'Algemesí, vam editar un llibre interessant per a aproximar-se a aquest emblemàtic algemesinenc. L'obra és Martí Domínguez i Barberà: La passió per la paraula, de Nelo Pelliser.




Però, no podem oblidar aquest centenari (com han fet l'Ajuntament del seu poble i l'Administració Autonòmica) del naixement d'un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX. Cal recordar un poc la seua trajectòria:

Martí Domínguez i Barberà és un dels noms destacats de la premsa i de la literatura dels valencians. La seua desaforada passió per la paraula, oral i escrita, ens han deixat una completa producció literària en tots els gèneres. Entre les obres completes destaca l’activitat periodística, per la qual és més conegut, però no podem oblidar que les obres d’assaig, narrativa, poesia i teatre. A més dels papers escrits, també va deixar constància d’una excel·lent vocació de conferenciant, que el van convertir en un home públic i polític de la postguerra. Ideològicament mantingué una posició conservadora, no obstant això, i contràriament a l’entorn franquista, va defensar públicament la llengua i els valors dels valencians. Aquesta militància no va ser massa ben considerada durant els anys de dictadura franquista on la dreta guanyadora de la guerra civil era l’encarregada d’arraconar la nostra llengua. L’obsessió per fomentar la identitat dels valencians li van suposar un càstig i un premi: Les autoritat franquistes el van defenestrar de la vida laboral i social, però per un altra banda una gran part dels valencians i valencianes el van convertir en un «model» a seguir.

Va nàixer el 21 de juny de 1908 a Algemesí (Ribera Alta) al si d’una família de la classe benestant local, un fet que li va permetre rebre una educació acurada, els primers anys a les Escoles Pies del seu poble i posteriorment a les de València. Quan va finalitzar el batxillerat, ingressà a la Universitat de València per estudiar Dret. I va ser a les aules universitàries on va tindre els primers contactes amb els cercles humanístics, i de caràcter catòlic, que van fer créixer la inquietud literària.

Desprès de llicenciar-se se’n va anar a Madrid, amb la intenció de ser de notari, però la passió pel periodisme el va seduir. En el món de la premsa Martí Domínguez va trobar una plataforma pròspera per deixar anar la seua vocació creativa. Durant més de cinquanta anys va publicar articles en diaris i revistes valencianes i de la resta de l’Estat espanyol com: ABC, La Vanguardia, El Español, El Alcàzar, Las Provincias, Levante, La Hoja del Lunes i Diario de Valencia, entre d’altres. A les redaccions dels diaris va desenvolupar tota la seua carrera professional ocupant tots els espais possibles: des de col·laborador fins a director del diari més influent de la premsa valenciana de la seua època: Las Provincias.

A més de l’activitat periodística, Martí Domínguez també va ser un actiu conferenciant. Dominava a la perfecció l’art de l’oratòria, un fet que el va ajudar a ser considerat un personatge públic apreciat tant per les elits culturals com pels sectors més populars. Els testimonis pròxims el defineixen com un conferenciant clàssic que sabia guanyar-se als auditoris amb el poder de la paraula. I va ser precisament en una intervenció pública on es va produir un dels fets més importants de la seua biografia. L’any 1958 pronunciava al teatre Principal de València el discurs Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los hombres... ¡Hablan las piedras!. Havien passat cinc mesos de la riuada d’octubre de 1957, i l’escriptor d’Algemesí es va “atrevir”, en aquells anys de dictadura franquista, a defensar públicament la llengua i la identitat dels valencians. Una gosadia que les autoritat franquistes no estaven disposades a deixar passar. El càstig va ser fer-lo dimitir del seu càrrec de director de Las Provincias, i la desaparició de l’activitat social, per ser considerat un element subversiu. Afortunadament, les capes més populars no li van girar l’esquena, i aquesta defensa de la identitat valenciana el van convertir en un exemple per al poble.

La trajectòria literària com a escriptor es va iniciar en la poesia, per passar desprès a la prosa, originàriament en castellà. De fet, la primera publicació van ser els poemes del llibre Versos de Juventud, l’any 1928. No obstant això, la creativitat literària de Martí Domínguez el va portar a conrear tots els gèneres. A la poesia no va dedicar la mateixa intensitat que als altres, però no l’abandonarà al llarg de la seua vida. El reconeixement més important a la seua obra poètica va arribar l’any 1955 quan va aconseguir el premi més important de l’època: Els Jocs Florals de València, amb el poema Arbres, una composició de 279 versos dedicada a Teodor Llorente on fa una reivindicació de la nostra llengua.

En el gènere teatral Martí Domínguez ens ha deixat 14 peces, huit en castellà i sis en valencià. L’autor era un dels grans defensors de la dramatúrgia en valencià, per aquest motiu va escriure Les Malaenes, una comèdia dramàtica que es va estrenar als anys 40. Desprès publicaria algunes en castellà, però la influència del seu amic Sanchis Guarner li va fer tornar a escriure teatre en la seua llengua. Entre 1959 i 1960 va compondre No n’eren 10? Apunt dramàtic inspirat en l’evangeli de Sant Lluc i l’any 1969 va publicar El miracle dels miracles, dedicat a Sant Vicent Ferrer. Finalment, en 1977 va vore la llum la darrera obra teatral, Els cignes fora de l’aigua.

Un altre dels gèneres que va conrear Martí Domínguez van ser els textos divulgatius, que en algunes ocasions s’acosten a l’assaig, i amb quals va aconseguir una elevada rellevància pública. El primer llibre d’aquestes característiques va ser Alma y tierra de València (1941). Es tracta d’una visió regionalista del poble valencià que va marcar un punt d’inflexió en la nostra història recent, ja que com apunta el mateix Joan Fuster, «inaugurava un camí», perquè un home que en aquell moment estava pròxim a les autoritats franquistes s’atrevia a reconèixer públicament l’existència d’un «fet diferencial dels valencians». Altres obres amb aquest caràcter divulgatiu van ser: Caminos de Portugal (1944), una mena de llibre de viatges; Don Jaime el conquistador, primer cèsar hispánico(1945); Valencia (1953), una guia clàssica amb fotografies i amb seccions de gastronomia, art, història i altres temes; El santo de los niños (1949), una recreació de la vida i obra de sant Josep de Calassanç; El tradicionalismo de un republicano (1962), tres volums al voltant de l’obra i el pensament de Vicent Blasco Ibáñez i Els nostres menjars (1978), un receptari de cuina tradicional valenciana molt personal però que va esdevindre un dels llibres més coneguts.

Finalment, l’obra narrativa, tot i que no és molt extensa, ocupa un espai destacat dins la nostra literatura. L’any 1972 va publicar, en l’editorial L’Estel, la novel·la Els Horts. Aquesta obra és una de les escasses aportacions dignes fetes en valencià en els primers anys 70 del segle XX. Després va reprendre la redacció del seu darrer llibre L’ullal. La narració comença amb la visita d’un xiquet a un ullal que es troba enmig dels arrossars, una aventura enceta un passeig costumista pels records d’infantessa de l’escriptor. El brollar d’aigua és també la naixença dels records, el retorn de les primeres experiències a un món rural valencià que amb el pas dels anys es va difuminant en l’oblit. Amb la lectura d’aquest llibre podrem descobrir o reviure les tradicions, les costums i les festes que formen un part del patrimoni nostres pobles. El narrador ens convida a fer aquest viatge a les nostres arrels mitjançant un estil àgil i detallista i amb un lèxic que recull el valencià que es parlava al poble, el que li parlaven els pares i els seus veïns.

El 1984, quan tenia mig llibre de L’ullal preparat per a impremta, Martí Domínguez Barberà morí a València el 10 d’agost, als 76 anys d’edat.

Coses que et passen quan arriba l'estiu

Ja ha arribat l'estiu. El passat dissabte, avançant-nos en el calendari oficial, donàrem la benvinguda oficial de l'estació seguint el ritus de la nit de Sant Joan amb la foguera a vora mar.

L'estiu és el moment per reprendre xicotets plaers que et fan sentir un poc més viu. El primer dels plaers demana llum del dia, i és llegir a platja. Si és pel matí millor tindre un bona ombrel·la on amagar-se de l'escalfor del sol. Amb una dosi d'aigua fresca, una peça de fruita i un bon llibre es poden passar unes hores meravelloses vora mar.

Un altre dels xicotets plaers que em regala l'estiu és la nit. Desprès de la xafogor del dia, amb l'arribada de la nit, les finestres esdevenen fonts per on brolla eixa frescor nocturna embolcallada en silenci que ens regalen instants que esborronen la pell... Llegir, escriure, escoltar música...

En aquests primers instants de l'estiu és el moment d'encetar la tasca anual de posar al dia les lectures pendents de l'any. Comecem per un llibre fresc d'una companya de generació i de facultat de periodisme a la UAB: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de Llúcia Ramis. I al mateix temps L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery, premi des llibreters francesos del 2007. Dos lectures diferents però engrescadores per encetar la temporada.

Una agenda amb més dates "a recordar"

El calendari és un pacte implícit per a mantindre la societat dins un paràmetres. Per un moments he imaginat viure sense calendari, on no importa si és dilluns o diumenge, si és 15 o 25 de juny...

Però, si deixem passar els factors negatius i encotilladors de calendari, també podem trobar-li aspectes positius com el fet que el calendari és també un recordatori de dies assenyalats, dedicats a una persona, a una organització o a recordar un fet passat. Fa anys no creia en aquest tipus de dies D, jornades dedicades a recordar fets passats. En aquells temps defensava que no era necessari dedicar cap dia a una persona en concret o a rememorar un esdeveniment. "Tots els dies són iguals d'importants, i cal recordar les coses important cada dia", argumentava en aquella època.

Però, ja ha plogut molt des d'aquells plantejaments i a cada any que passa descobrisc que li done més importània als dies D. Als aniversaris, a les celebracions.... Probablement siga perquè quan era més jove no m'havien tantes coses com ara i no tenia moltes fites importants matrcades en el diari personal. Però, a mesura que van passat els anys l'agenda personal es va emplenant de "dates a recordar. És evident que he viscut més, més coses bones i més coses dolentes. No obstant això, el meu inconscient només s'interessa per recordar-me els bon moments i per això cada any que passa tinc més dies "D" en la meua agenda.

Si un dia em trobes, recorda...

Deixar una temporada d'escriure en el blog és com deixar una temporada de parlar amb algú amb qui mantens una relació especial però que per qüestions de temps i/o distància ja fa temps que no parles.
El primer que fas és alegrar-te pel retrobament. (Ei, quan de temps sense vore't, com estàs?). Desprès, arriba el moment de justificar tant de temps d'oblit (Tinc tanta feina. Estic saturat). La tercera part, és un intent per posar-se al dia (i que estàs fent ara? com et van les coses?). La conversa va avançant, i aleshores es plantegen tres possibles opcions:
- Si has superat la timidesa inicial, i de nou tornes a sentir un poc d'aquella complicitat que un dia vau mantenir la cosa pot acabar bé.
- Si has superat la timidesa inicial, però descobreixes que ja no queda cap rastre d'aquells complicitar podeu passar uns quants minuts parlant de temes superficials... En aquest punt sempre acabes per trobar-te amb una persona que el temps i la distància ha fet que ja no siga la mateixa que un dia vas tenir tan a prop. "I tal vegada, tu tampoc sigues el mateix", et pot contestar la teua consciència.
- Finalment, quan la timidesa inicial no es supera i el silenci es fa el protagonista de la conversa descobreixes que hi ha murs massa alts aixecats per una constructora temporal. Aleshores, per evitar les incomoditats el millor és deixar en bon lloc els records d'un temps passat.

Com deia al principi, amb el blog, em passa una cosa semblant. Hem compartit tantes coses que quan passem tantes dies en silenci em sent cada vegada més malament, i veig com va augmentant la vergonya que m'impedeix prendre la iniciativa per trencar aquest educat silenci on ens mantenim. I busque, trobe i cride alguna excusa inesperada per forçar el nostre retrobament I aleshores, amb un parell de paraules i un gest de complicitat en tenim prou per tornar a estar a prop.

Jugar en equip

El pròxim diumenge acaba la lliga de futbol sala del meu poble. I ha estat una de les millors lligues dels últims anys. Principalment des del punt de vista d'amics hem fet un grup amb moltes complicitats, som amics de molts anys, però aprofitant el fet de jugar cada cap de setmana ens hem reunit un poc més. Si jugàvem dissabte per dinar o per fer una picadeta abans si jugàvem aviat. I si jugàvem diumenge, per a esmorzar. A més, durant la setmana, en moltes ocasions, m'intercanviàvem correus electrònics on relatàvem la crònica del darrer partit o ens animàvem per al proper.

Aquest bon rotllo s'ha traslladat al camp, i s'ha convertit en solidaritat. El passat dissabte ens jugàvem la lliga i desprès de fer el ritual de "picadeta" abans del partit (jugàvem a les 15 hores) vam jugar un partit on tots vam córrer de valent. No tenim grans figures, però tenim clar que tots tenim que treballar i si el que tens al teu costat ho deixa tot al terreny de joc no tens altre remei que lluitar al seu costat. Tots ens hem contagiat d'aquest esperit de lluita.

Tot açò no sempre és garantia de bons resultats però així dóna gust anar a jugar a futbol cada cap de setmana. A l'ambient es respira ganes de lluitar i optimisme. No importa si marca un o l'altre, hi ha equip i això és nota. Jugar a futbol, anar a treballar, conviure amb altres persones sempre és millor si la gent del teu voltant comparteix amb tu idees semblants i sobretot si notes que comparteixes el desig d'avançar. Podria suportar-ho tot però mai podria viure a prop d'una persona que no té ganes de lluitar , de caminar endavant, de superar-se dia a dia, i creure que demà serà un dia millor que hui... quan em trobe amb una persona o amb un grup de persones que està malalt d'optimisme el que faig és baixar les defenses i deixar-me contagiar.

Per cert, i per tancar el tema del futbet. En aquest cas (no sempre passa) l'esforç ha tingut recompensa i segons ens informa VK hem sigut l'equip menys golejat (per tant ell tindrà el trofeu al porter amb menys gols) però també el més golejador de totes les categories de la lliga. I a més d0aquets premi moral estic segur que ben aviat ens deixarem pels plaers mundanals i farem una merescuda paella d'equip campió, una forma molt valenciana de celebrar el triomf al voltant d'un bon arròs i millor companyia!

Ja no parlem de literatura

La nit del dimecres al canal 33 fan el programa (s)avis, un espai televisiu d'entrevistes en profunditat en què els periodistes de referència de Catalunya conversen amb els avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent.

El personatge entrevistat en aquest darrer programa era l'escriptora Rosa Regàs. L'escriptora recordava els temps difícils a la Universitat de Barcelona on es a llicenciar en Filosofia. Desprès de la formació acadèmica, l'any 1964 va entrar a treballar a l'editorial Seix Barral amb Carlos Barral. "Quan vaig entrar em van posar a fer albarans", recordava l'escriptora. Imagineu el canvi: desprès d'estudiar filosofia a la tasca d'omplir albarans. Però, poc a poc va anar progressant dins l'editorial i va tindre l'oportunitat de conèixer i dialogar amb d'autors com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías, entre molts d'altres. A l'editorial va tindre l'oportunitat de rebre una formació literària única.

En aquest punt de l'entrevista, Regàs, va deixar anar una sentència plena d'enyor que se m'ha quedat al cap: "En aquells anys es parlava de literatura en les editorials". És fàcil imaginar que en els temps actuals que estan de moda les grans concentracions empresarials i que l'èxit es mesura sumant eficiència i rendibilitat es parle de literatura en pocs llocs. Però, si la Regàs, que coneix bé aquest món de les lletres i de les grans editorials afirma, que ara ja no es parla de literatura ni a les editorials és per a que molts d'aquest grans grups editorials reflexionen sobre quina és la tasca que realment es fa al món de l'edició.

I aleshores, on es parla actualment de literatura?

És com si els metges ja no parlaren de medicina, o com si advocats no dialogaren sobre les lleis, o com si als professors ja no els importara l'educació... realment parlen de tot açò?

Ara que ho compare amb els altres àmbits de la vida crec que aquest oblit dels pilars bàsics de les vocacions és una plaga que no sols afecta al món de la literatura. El problema és que ja no parlem... de literatura.

Pescadors

En una ocasió, el filòsof grec Arístip va rebre una escopinada de Dionís en la seua cara. Un testimoni d'aquella escena es va acostar al filòsof i li va preguntar com podia suportar aquella ofensa sense respondre. I Arístip li respongué:
- No suporten els pescadors que la mar els mulle per a aconseguir emportar-se un peix? Doncs pel mateix motiu, jo que vaig a emportar-me una balena, em deixe esquitxar per un poc de saliva.

No hi ha bona pesca en les terres seques. La mar és plena de bons peixos i qui vulga, realment, pescar ja sap que ha de tastar la humitat de l'aigua.

El futur es matricula en valencià

La vida, de vegades, és com una muntanya russa, hi ha dies que estàs de baixada i altres de pujada. Si a l'anterior post ens trobàvem amb una imatge desoladora sobre el present de la lectura en la nostra llengua.

Però, hui cal estar d'enhorabona: Escola Valenciana-Federació 'Associacions per la Llengua ha presentat la campanya “Matricula en futur, Matricula en valencià”, dirigida principalment als pares i mares que han de matricular els seus fills en educació Infantil i Primària. La campanya coincideix amb l’obertura del període de matriculació del 7 al 15 de maig i compta de nou amb el suport comunicatiu de la presentadora valenciana Núria Roca i se sumen dos valencians més de renom: el porter de futbol Andreu Palop i el pilot de motos Hèctor Faubel.

Per diversos motius, en els últims mesos he tingut el l'oportunitat de conèixer personalment a la gent d'Escola Valenciana, i m'han contagiat l'esperança en el futur. No podem negar la realitat: no vivim el millor escenari per a la nostra llengua. Però, si a Rick Blaine sempre li quedarà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà un futur millor. I el futur de la llengua al País Valencià ha de passar necessàriament per l'escola en valencià.

Així ho entenen a Escola Valenciana, i així ens ho volen transmetre en la seua campanya per conscienciar als pares i mares per a que matriculen als seus fills en la nostra llengua. Aprendre en valencià és aprendre i estimar els nostres valors i el nostre patrimoni i la nostra forma de ser i d'entendre la vida (en aquesta mateixa intenció en breu tindrem l'oportunitat de gaudir d'una iniciativa molt interessant, però no avancem esdeveniments... això ja vindrà).

La campanya d'Escola Valenciana compta amb la participació de valencians famosos, com ja hem dit abans. Personalment, em fa molt de goig escoltar als nostres famosos parlar en valencià (serà per la falta de costum). En aquest cas a Núria Roca, a Hector Faubel, a Andreu Palop.... però també a Albelda, a Albiol, al nou entrenador del València Voro; a l'actor i dramaturg Carles Alberola.... i a molts altres que no s'amagen ni s'avergonyeixen de ser valencians. El fet que es demostre que es pot viure i triomfar en valencià és una de les millors formes d'animar a molta gent a apostar per la nostra llengua, que tants altres (sobretot molts polítics) maltracten i obliden de forma interessada. De fet, segons em comentaven alguns amics d'Escola Valenciana alguns dels personatges famosos que han participat en aquesta campanya han rebut en les últimes setmanes diversos anònims amb insults i amenaces per participar en aquesta iniciativa per animar a estudiar en la nostra llengua. Algú ho pot entendre? En quin país vivim? En quin lloc del món s'amenaça a algú que fomenta la llengua pròpia?


Però millor oblidar a aquests inconscients anònims i animar i donar difusió a la campanya d'Escola Valenciana, perquè el futur és valencià.

El llibre, la rosa i la sang

Ahir vaig comprar una rosa per a celebrar el Sant Jordi, dia del Llibre. Pensava que no tenia punxes, i la vaig agafar amb entre els dits, i mentre una amagada punxa em travessava la pell vaig sentir un intens dolor. De la minúscula ferida brollà un gota de sang, el seu color vermell i cridaner em va servir per recordar que mentre celebràvem el dia del llibre, la lectura en valencià s'està dessagnant... necessita transfusions urgents!

Felicitat de llibres i roses

Aquesta vesprada tornava a casa en cotxe, desprès de treballar, i he baixat la finestra del cotxe, he canviat l'emissora de la ràdio on cada vesprada escolte les notícies i he posat una cadena que emetia cançons ben animades. He pujat el volum de la ràdio a un nivell elevat i he començat a intentar portar el ritme de la cançó colpejant amb les mants sobre el volant. No tinc sentit del ritme, ho reconec, però aquest gest denota que estic content. Portava un somriure contagiós a la cara,.

I per què aquesta inesperada felicitat? Primer perquè vinc de dies complicats. I segon motiu, i més important, hui és Sant Jordi. Alguns amics m'han preguntat quin llibre regalar, he preguntat a altres si ja tenien el llibre comprat, he encomanat roses...i he recordat els santjordis passats: els llibres que em van regalar i que ocupen un lloc privilegiat a la prestatgeria i la memòria, els llibre que he regalat i que no sé on descansaran , les roses que vaig regalar i que mai es marciran perquè continuen ben vermelles en els records. El dia de Sant Jordi és un dia de festa, i cal celebrar-ho. Regaleu llibres i roses (en plural) a tots aquells que estimeu. Feliç Sant Jordi!

Foc

Ens reunírem uns quants amics en una casa de camp per a passar unes hores junts. Era un dia de pluja i feia un poc fred així que vam decidir encendre foc a la llar. La llenya estava a l'aire lliure i va costar una bona estona prendre-li foc perquè estava humida. Però, amb paciència finalment aconseguirem encendre una bona foguera. Ens va calfar tot el dia, però quan el dia començava a acomiadar-se i tots pensàvem en tornar a casa, vam tindre que escollir entre deixar de tirar llenya i que el poc s'apagués poc a poc o tirar-li aigua per a extingir-la ràpidament. La primera opció suposava passar els últims moments compartint converses i també un poc de fred. La segona opció seria molt més dràstica, però ens permetria tindre calentor fins al darrer moment, no obstant això, ens deixaria tota la casa plena de fum, perquè quan aboques aigua al foc provoca aquesta reacció. Alguns eren partidaris de la primera opció i altres, amb més preses, volien acabar allò per la via ràpida.

Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?

"Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou."
MMP.

Els pots de la memòria

La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:

En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.

No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.

Brain Training particular

Exercici mental per a dies avorrits:

Durant un dia comptar les dones (o homes) amb les que et creues i/o parles amb les quals podries follar (sexe per sexe).


Els resultats finals (qualitatius i quantitatius) poden ser molt profitosos per a reflexionar.

Líders i marejadors

El paper d’un líder és bàsic per a poder avançar I com a mostra només teniu que mirar el Partit Socialista Valencià, que porta uns quants anys en el desert a la recerca d’un vertader líder que porte l’organització cap a la dignitat. Però, a banda del món de la política, l’existència d’un líder és fonamental en quasi tots els aspectes de la vida: en la vida familiar, en la colla d’amics, en l’equip esportiu i evidentment també en el món laboral.

Per ser un líder és necessari complir una sèrie de requisits, que quasi sempre resten implícits. En un lloc de treball o en un equip de futbol sempre és fàcil detectar qui és el que porta la veu cantant i qui fa funcionar l’engranatge a la perfecció. Perquè una de les característiques fonamentals d’un líder és fer treballar al grup de persones que tenen al seu voltant, o fer-los que s’il·lusionen, i fer-los que avancen en les seues aspiracions personals... és a dir, saber treballar el grup per fer que les organitzacions, i les persones, cresquen.

Però, tan necessaris per a una organització són els líders com perillosos són els aspirants a líders que no ho són. Estic segur que quasi tots ens hem trobat en la nostra vida esportiva, laboral, personal... amb persones que creuen que són líders i en realitat són marejadors. Com quasi sempre, al futbol tenim sempre bons exemples de tots açò. L’actual entrenador del valencià era un aspirant a líder que li van donar tot el poder per fer i desfer I en lloc de triar el primer camí va escollir el segon. No ha sabut entendre la realitat de l’entorn, s’ha encabotinat en alguns temes que no són els punts claus per fer funcionar l’equip, no ha sabut traure el millor de cada persona, ha mirat més pels seus interessos personals que els de l’equip... i alguna que altra errada que acabarà pagant. En definitiva, que ha cregut que era líder i en realitat ha acabat com a “marejador” de l’equip. Per desgràcia, aquesta situació d’aspirant a líders que en realitat acaben en “marejadors” no només passa al món del futbol. Quan hi ha un líder que: té les coses clares al cap, que entén on estan les claus, que sap motivar a l’equip; aleshores tot sembla fàcil i tots estan contents. Però, quan hi ha un “marejador” els problemes creixen per tots els racons i aleshores cal tindre paciència.

Històries de Londres III. La torre de Londres

La literatura de vegades reescriu la història, i no deixa espai per la realitat. La visita a la Torre de Londres és un retrobament amb el passat de monarquia anglesa. Al costat del Tàmesis s'aixeca aquest complexe emmurallat on s'han viscut alguns dels episodis més obscurs de la història de Londres. Un monument força reconstruït que intenta mantindre viu per als visitants l'esperit de de l'edat mitjana anglesa. Va ser edificat en 1078, i és un dels tres monuments de Londres que formen part del Patrimoni Mundial (els altres dos són l'Abadia de Westminster i el Martime Greenwich).

Tot i que originalment va ser residència reial, poc a poc va passar a ser emprada més com a presó, sobretot a partir de què Enric VIII es traslladés al palau de Whitehall en 1529. Però, abans d'anar-se'n es va deixar allí a la seua dóna, Ana Bolena, que va estar tancada en un edifici conegut com la Queen's House, i desprès li van tallar el cap enmig del patí, just enfront de la finestra que ella veia cada matí al aixecar-se.






Un altres dels episodis negres que van passar en aquest emblemàtic lloc va ser la desaparició de Eduard V i del seu germà. Al principi d'aquest post, quan apuntava que la literatura escriu la història amb més credibilitat que la pròpia realitat em referia aquest episodi. Shakespeare relata en una de les seues tragèdies, Ricard III, la vida d'aquest monarca que apareix descrit com un home cruel i sense pietat. De fet, un dels episodis més durs és el suposat assassinat dels seus dos nebots per aconseguir el regnat. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV el 9 d'abril de 1483, Ricard quedà a càrrec dels seus dos nebots: el nou rei Eduard V, de 12 anys, i Ricard de Shrewsbury, de 9. Al cap d'uns mesos va fa arrestar i executar alguns consellers acusant-los de planejar l'assassinat d'Eduard V, i poc després feu traslladar a Eduard i Ricard a la Torre de Londres justificant-ho com una mesura per garantir la seguretat dels dos nens. Els escrits de l'època diuen que els primers dies es veien al dos xiquets per les finestres d'un dels edificis de la Torre de Londres conegut com la Bloody Tower. Però cada dia es veia menys als dos hereus de la corona anglesa. Finalment ni Eduard ni Ricard van ser mai més vistos. Diuen que anys més tard van aparèixer al voltant de la Torre dues capses amb els ossos de dos adolescents.

El 22 de juny de 1483 davant de la Catedral de Sant Pau es llegí una declaració de Ricard en la que assumia el tron d'Anglaterra basant-se en que el matrimoni d'Eduard IV havia estat il·legítim i que, en conseqüència, els dos nens eren bastards i ell era l'hereu a la corona. El 6 de juliol de 1483 Ricard fou coronat a l'Abadia de Westminster com a Ricard III.



La literatura es passeja per les estretes escales de la Bloody Tower per sentir l'angoixa dels joves hereus que mai tornarien a caminar fora d'aquells recinte. I també, per reviure la malenconia de la darrera mirada d'Anna Bolena, des de la finestra de la Queen's House, mentre escoltava com els soldats entraven en la cela per portar-la enmig d'aquella explanada on la sang regalimaria per la destral del botxí.

Històries de Londres II. Notting Hill

"El signe del Aleph, eixe mite borgià en el que tots els esdeveniments de l'univers ocorren simultàniament en un mateix lloc, concentra sobre el xicotet pujol de Notting Hill una tremenda tensió, una tram de forces oposades que generen vida, bullícia, creació, i ocasionalment, explosions de violència".

Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Un dels passeig preceptius per al visitant de Londres és el dels carrers de Notting Hill. L'obra de l'escriptor Martin Amis és una bona referència per apropar-se a la vida que es destil·la per les seues voreres. Unes precioses botigues d'antiguitats acompanyen la visita i anuncien el mercat que cada diumenge inunda el Portobello Road. En una de les vies perpendiculars a aquest emblemàtics carrer es troba Blenheim Crescent, un carrer on podem trobar una llibreria singular: Books for Coorks.

A la porta et trobes una menuda taula rodona blava amb uns quants llibres damunt i una cadira de fina estructura que no ofereiex seguretat però si hospitalitat. Si travessem la porta de la llibre emmarcada per una cridanera façana roja (les façanes de colors és un dels trets d'aquest barri) entrem en una estreta llibreria amb prestatgeries de fusta que acomoden milers de llibres de cuina de tots els països, de tots els estils, d'autor, receptaris, de postres, d'amanides...
Aquesta invitació culinària contrasta més en una país on la cultura gastronòmica no és precisament una de les seues fortaleses.

Els ulls fan un excitant viatge entre les apetitoses portades dels llibres conviden a deixar-se seduir pels sabors, especialment aquell on la xocolata banya els cossos nus d'una parella mentre el títol explica que la xocolata és millor que el sexe (de vegades no és necessari discutir per saber que és millor i fomentar la compatibilitat dels plaers, no?).

Però, aquesta llibreria no fa només olor a paper i cartró, des del fons de l'establiment sura per l'ambient un dolç i amable aroma a apetitosos menjars. Si caminen un poc descobrirem que una recollida cuina ompli la part final de la llibreria on un parell de cuineres vestides de blanc preparen plats i dolços extrets d'alguns dels llibres seleccionats de la llibreria. Quina gran campanya de promoció de la lectura, així és quasi inevitable emportar.se a casa alguns dels exemplars...

Compre un llibre, i deixe la llibreria amb amb el cap ple de paraules, el nas inundats d'olors i un dolç regust de xocolata en la llengua. Aquest seria un bon negoci per que em podria fer feliç: poder viure d'una llibreria de cuina, o d'una cuina de llibres, que és el mateix però no és igual.... Quins dos plaers!

Històries de Londres I

"Hi ha ciutats belles i cruels, com París. O elegants i escèptiques, com Roma. O denses i obsessives, com Nova York. Londres no pot ser reduïda a antropomorfismes. Segles de pau civil, de comerç pròsper, d'empirisme i cels grisos l'han fet indiferent com la mateixa natura. Tal vegada exagere. Tal vegada Londres siga una projecció del caràcter anglès. No hi ha sentimentalismes, ni balafiament de passió, ni veritats amb majúscules. Per una o per una altra raó, Londres reuneix les característiques òptimes per a que florisca la vida. És difícil no sentir-se lliure en eixa ciutat inabastable i al mateix temps recol·lecta, assossegada com la molsa dels seus racons ombrívols, on caben l'art i el seu revers tècnic, el kitsch, sense destorbar-se mútuament, on la Jústícia, eixe concepte perillós, metafísic i continental, pesa menys que la sensació d'escala humana del Fair play."

Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Després de passar una setmana a Londres, conscient de la visió ocasionalment fragmentària del viatger , no puc evitar fer meues totes aquestes paraules d'Enric Gonzàlez, que ha fet de bon guia per la capital londinenca.

La cançó de les 21 mentides universals

Desprès de tindre que escoltar durant tantes setmanes de campanya electoral una tirallonga de mentides i promeses. Desprès dels resultats aclaparadors a terres valencianes. Desprès de tindre que suportar hui nous mitings electorals des del balcó de l'Ajuntament de València (amplificats per la televisió autonòmica del PP, Canal Nue, nóu). Desprès de tindre que suportar vore a Rajoy com "senyoret" que es passeja pells seus dominis i passa un dia de fallas del PP(de mascletà, dinarot i als bous). Desprès d'escoltar a Camps dir-li a Rajoy que "los valencianos" están con Rajoy, i oblidar que TOTS els valencians no han votat a Rajoy?

Desprès de tot açò hem queda indignació per descobrir que hem arribat a un punt on certs polítics no saben diferència que és ser un càrrec institucional representant d'un poble i que és ser el president d'un partit polític que es dedica a donar "noves glòries a Espanya"....

Per a no caure en la desesperació i l'angoixa el millor és buscar vies d'eixida per riure i sobreviure. I descobrir que dir mentides també pot tindre el seu toc d'humor... i si no mireu aquest intent de cançó (que mal toca la guitarra). Mentre escolteu la cançó podeu fer un test semblant al de les revistes d'adolescent per vore quantes mentides d'aquestes hem dit en algun moment de la nostra vida... riure´s de les pròpies misèries sempre és un esport sa... (és nota que és dijous i he vist Polònia).

El derby avorrit

Viure victòries i patir derrotes diuen que és una experiència que sempre aporta alguna positiva. De fet, he escoltat més d'una vegada que d'on s'aprèn més és de les derrotes. Però cansa tant perdre i tornar a perdre...

El diumenge vam viure un nou derby electoral, perquè les eleccions al meu país i a l'estat espanyol sembla que s'ha convertit en els últims anys en un partit entre dos grans on no hi ha espai per a ningú més. Açò és com el Barça-Madrid que cada any ens volen vendre com el partit que decideix la lliga. Però, i que passa quan un València, o un Depor o un At. de Madrid es cola i s'emporta el títol? És una sensació especial per els aficionats dels equips més modestos, perquè sabem valorar molt més cada victòria ja que entenem l'esforç i el treball que implica cada efímer triomf.

Açò de la política es molt semblant al futbol ja que l'encontre electoral per la lliga del govern s'ha guanyat en un ajustat marcador. Mentre que en altres lligues autonòmiques, com la que es va jugar al País Valencià, el Partit Popular es va tornar a emportar el triomf per golejada.I ja són molts anys de superioritat aplanadora. En la política, i en el futbol, m'agraden més els patits disputats on hi ha possibilitats de triomf per als dos equips. Hi ha més emoció. Però, en la lliga valenciana hi ha un equip que porta molts anys emportant-se la victòria. Les raons? Perquè saben fer bé el seu joc, net o brut, legal o il·legal, en ètica o sense ètica, però el que compta és el resultat final. Perquè els rivals no saben a que juguen: al 4-4-2, al 4-3-3 o crec que juguen a que cadascú es col·loque on puga i a córrer. Perquè la sort sempre afavoreix al guanyadors. O tal vegada perquè de tant en tant als que sempre guanyen els xiulen un penal a favor inexistent...

Deprès de tanta derrota el que sembla evident és que no hi ha una única raó per explicar els nefastos resultats. I en moment de crisi esportiva ja sabeu que la solució sempre acostuma a ser fer l'entrenador fora, però i si l'equip de l'esquerra no té ni entrenador? a qui tiren al carrer?

Paraules, paraules, paraules

Des de fa unes setmanes, les promeses , els debats, les "bajanades" inunden les mitjans de comunicació. Estem en campanya electoral.

Tot açò ja ho vam, viure fa uns mesos a les eleccions locals i autonòmiques. Els darrers resultats electorals a casa nostra van donar de nou majories absolutes, i això mai acaba massa bé. El fet de no tindre que negociar i dialogar amb altres acaba fent de les persones que tenen el poder una espècies d'éssers que creuen que caminen per dalt de la resta i només fan que mirar per damunt del muscle al món (siguen de dretes, esquerres o centre...). Mols polítics obliden que el poder i la fama són fruites de temporada, i que tard o d'hora sempre acaben podrint-se, i aleshores voldran tornar al camp a collir-les i s'adonaran que han estat tant de temps gaudint del seu regal que han oblidat anar a regar, a abonar i passar compte dels arbres, i ara ja no hi ha collita.

El que realment volia dir, és que aquestes setmanes de tanta campanya electoral el preu de la paraula és devalua molt, Tot s'hi val. I amb les mateixes eines que empra la literatura ara molts ens volen manipular i fer-nos creure que els hi donem la nostra confiança i ells ens salvaran del tot. I tot són paraules, paraules, paraules...

Que ens enamora

El tòpic diu que a un home se'l pot conquerir per l'estomac.

Si la frase la agafem al peu de la lletra podem caure en l'errada de considerar que l'art de la cuina es l'única matèria que una dona ha de controlar per assegurar-se l'èxit en els seus propòsits sentimentals. No obstant això, cal dir que som ja molts els homes que ens hem reivindicat en l'espai gastronòmic i hem assumit el paper de motor culinari de la casa (creació, mesura, precisió, composició, lectura -de receptes- i altres ingredients semblants fan de la cuina una activitat força engrescadora, almenys per mi).

Però també podem entendre la frase des del punt de vista més conceptual, i concloure que els homes tenim un estructura cerebral més elemental que les dones i per tant ens deixem dur més fàcilment pels estímuls bàsics, com el bon menjar. Això, a banda d'una realitat, és un fet de vegades positiu, però moltes vegades també resulta farragós.

Però tot açò venia per un dubte: Quines són les armes que pot emprar una dona per seduir a un home: el físic, una mirada, un gest... com ens han seduït a nosaltres? I amb paraules? Us han seduït amb paraules belles? Ens podem enamorar d'una dona que escriu textos que ens enganxen i que ens conquereixen? Estem enamorats d'ella o del seu geni literari? I si descobrim que el que ens ompli de plaer és poder gaudir de la seua genial capacitat per generar escrits que envaeixen tots els nostres sentits. Es pot conquerir a un home amb belles paraules? Jo no tinc dubtes.

Conversa

- Es talla, no t'escolte bé...
- Doncs res, ad(...), uidat!
- Adéu

Va acabar la conversa i es va apartar el telèfon mòbil de l'orella. Es va quedar mirant pantalla i va intuir que aquella havia sigut l'última vegada que parlaria amb ella. Va deixar el telefon a la butxaca i va pujar a l'ascensor, un espai que quasi sempre està fora de cobertura.

Regal dels oblidats als desagraïts que obliden

En aquest país nostre ni la mort de persones il·lustres mereix homenatges pòstums. No sé ni perquè m'ho pregunte, perquè dia rere dia veig com la indignació va cedint terreny a la indiferència. Però si bé ho pense, ja he pujat moltes vegades al tren de la indignació per fer un viatge cap a la estació de la indiferència. Em conec el paisatge de memòria.

Pense en les vegades que he sentit tanta ràbia envers algú o algun fet, i com a mecanisme de protecció personal he decidit optar per la indiferència. Alguns poden considerar que es tracta d'un fugida i una manca de maduresa, covard, ja ho sé, però que voleu que hi faça.

Crec que tos ens hem trobant davant una persona a la qual t'acostes amb tota la bona voluntat del món i et fot una bufetada moral. El pànic a aquestes situacions incòmodes ens fa posar-nos cuirasses que ens blinden i ens converteix en persones indiferents que prefereixen viure en un planeta imaginari abans d'acceptar la realitat.

Tota aquesta reflexió em ve desprès de la meua darrera fugida per per no endur-me la segona decepció del dia. La primera preferisc callar-la. Aquesta segona va vindre després de comprovar que al País Valencià no he trobat cap ressò desprès de la mort d'un dels poetes més rellevants de la nostre llengua. El passat dissabte va morir Josep Palau i Fabre, per sort per a nosaltres ell no va ser desagraït com ho han estat els valencians que no han ajudat a difondre el coneixment de la seu a obra i per això ens ha deixat la possibilitat de llegir, en la nostra llengua, poemes tants colpidors com aquest:

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

Els diners dels valencians al servei de Rajoy

S'acosten les eleccions i a València el clima cada dia està més ennegrit, com l'oratge d'aquest dies. Quan fa uns mesos des del Partit Popular Valencià van rendir les seues armes a la batalla electoral de Rajoy no pensava que arribaríem a la manipulació descarada i absoluta.
Això és com quan algú es decideix a fer alguna cosa que no està bé. La primera vegada mira cap a un lloc i cap a un altre amb la por que l'enxampen. Si la primera experiència acaba en èxit, sempre hi ha la possibilitat de repetir i la segona ocasió que repeteix l'acció ja ho fa amb més soltesa. I quan descobreix que pot continuar amb cometent accions sense ètica i rep cap resposta aleshores actúa sense cap vergonya. En aquest temps electorals sembla que tot s'hi val: la mentida, la manipulació, l'aprofitament dels recursos públics..

Dins d'aquest panorama un dels que ha pujat un poc més el grau d'indignació és l'ús que s'està fent dels informatius Canal 9. El model que fins ara aplicaven als informatius era alternar notícies sobre desgràcies en diferents parts del món, crítiques al govern central i elogis sobre que bé és viu a la Comunidad Valenciana, amb la Fòrmula 1, la Copa Amèrica i tot allò que està fent Camps per a que vivim al "millor lloc del món". I aquesta estructura dària d'informatius acaba calant en els espectadors: Tots volem creure que el que tenim és el millor i que estem millor que els nostres són els més bons. Autoenganyar-se per a no vore les pròpies misèries és una eixida tan fàcil!.

Però des de fa unes setmanes, amb l'arribada de les eleccions el Partit Popular ha decidit deixar de bada aquesta manipulació súbtil del mitjans de comunicació públic per apostar directament per la teleprediccació. Han vist que fent el que feien ningú deia res i han decidit fer un pas més, Total, desprès de tot el que han fet personatges com Fabra o Alperi i no han rebut cap càstig en les urnes? Què pot passar ara per emprar Canal 9 per al fer la seua propaganda política? Els valencians som així de mesinfots.

Des de fa algunes setmanes tenim una iniciativa per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), i de la qual ja n'han parlat l'amic VK de Tirant a fotre i Vent de Cabylia.

Si teniu ganes de patir amb els vostres propis ulls tota questa manipulació podeu vore el canal de televisó per internet "RTVV manipula", on podeu vore resumides totes les accions més descarades de la televisió publica valenciana les últimes setmanes. Açò haurien de posar-ho a les Facultat de Periodisme!

I per a rematar el tema, ja no és prou en manipular el que vegem sinó que a més es vol tancar les portes a tindre visions des d'un altra perspectiva. Ho dic pel tema de l'anunciat tancament de TV3.

A Algemesí s'ha organitzat una comissió d'algemesinencs per la TV3, amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià, i han convocat als ciutadans d'Algemesí i a tots els valencians a concentrar-se el dijous pròxim 28 de febrer de 2008 a les 19:00h en la Plaça Major d'Algemesí per defensar el dret a rebre TV3 en les nostres cases.

Baix mínims

Hi ha notícies que esdevenen com un virus silenciós que et contagia, i inexorablement, fan del teu esperit un bastió al servei de la desesperança i la infertilitat del teu esforç.

La notícia que m'ha provocat aquesta sensació és la publicada ahir, dilluns, pel diari El País, on destacava que l'índex de lectura en valencià està baix mínims, segons el según el Baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres de 2007 elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya. La malaltia provocada per la lectura d'aquesta notícia.

L'índex de lectura en valencià estava en el 2006 en un 5,7%, una xifra més que preocupant. Però quan les coses van mal, sempre poden anar pitjor i en el 2007 l'índex ha caigut fins el 3,6%. Aquest fet ha provocat que la Comunitat Valenciana siga l'única de tot l'Estat Espanyol on ha baixat l'índex de lectura en la llengua pròpia de la Comunitat. A Catalunya i Balears l'index de lectura en català, es situa al voltant del 15%, mentre que a Galícia ha pujat del 3,6 al 3,9% la lectura en gallec.E ls únics que encara està per baix dels valencians són els bascos que estan en un 2,2% (tot i que han crescut respecte al 2006 on estaven en el 1,8%).

Aquesta notícia, com un virus, no contagia els esperits forts i preparats que saben que poden sofrir atacs, una malaltia és un procés de debilitació. I l'esperit dels que ens creguem açò de la cultura i de la lectura passa per una mala època. Plou sobre banyat. El signes de debilitat ja s'han anat mostrant des de fa anys, de fet fa algunes setmanes el sector del llibre aixecava la veu per denunciar l'oblit del govern Valencià respecte al món del llibre, els resultats d'aquella sembra no s'han fet esperar. Ací teniu la decebedora collita que ens porta el maltractament continu cap a la cultura.

I davant aquest panorama, per un moment tens l'esperança que tot açò farà reaccionar als representants polítics de la Generalitat Valenciana. Això seria el més evident en un país normal, però no al nostre. Amb tota la il·lusió del món vas a tocar a les portes de les institucions públiques valencianes per a presentar projectes engrescadors per fer remuntar els índex de lectura en valencià: "Lo siento pero la Directora General tiene problemas de agenda y no los puede recibir", "Envíeme un fax y ya le comuniacremos cuendo puede darles cita la Consellera".... i d'açò ja fa més de 4 mesos. Portes tancades, no hi ha reacció. Indignant!

Però, no caure'm en el desànim. Mire-m'ho per la part personal, i riure'm per no plorar. Si els índex de lectura en valencià estan tan baixos vol dir que encara tenim objectius que complir, i molta feina per davant. Si el nostre país tingués un índex de 100% de lectura en valencià no tindria feina ;)

Catarsi d'identitat

Els espais de trobada sempre són llocs plens d’històries. Una estació de tren o un parc són entorns on quasi bé cada dia es creuen vides que aparentment semblen molts diferents. La identitat de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff és com un d’eixos punt de trobada on es s’empelten tres cultures diferents. L’escriptor (d’avantpassats russos, ciutadania francesa i sentiment català) viu a Perpinyà i reconeix que està partit entre les tres cultures. En els seus inicis, aquesta singularitat podia despertar un cert encant, però després de huit llibres publicats, ja ens demostrat que un talent com el seu no sobreviu per l’exotisme.

Un obligat retorn als orígens, que tots fem en alguna ocasió de la nostra vida, ha estat el motiu que ha portat a Bezsonoff ha bastir el seu últim llibre, Els taxistes del tsar, on convergeixen la història del seu avi rus, la particular russofília de l’autor i l’estima per cultura catalana. Un còctel de ficció que esdevé tan real com la seua pròpia vida.

Al seua última obra ha apostat per un llibre més personal. Bezsonoff ha pujat al tren dels seus avantpassats russos per fer un viatge cap als temps de la caiguda dels tsars i de l’exili dels soldats blancs que van perdre la guerra. Eixe va ser el cas del seu avi Mitrofan que va nàixer a la ciutat russa de Vorònej el 1901, es va fer soldat de Nicolau II, en el bàndol dels perdedors, i desprès de la indefugible derrota va tindre que emigrar cap a Paris per acabar treballant de taxista, com molts dels russos que van emigrar a terres franceses.

Però cal tindre en compte que no estem davant d’una novel·la convencional, ni tampoc espereu una biografia i molt menys un dietari estricte. Ho és tot i no és res. L’obra està feta amb aquests trets elements, i d’aquesta barreja sap crear un el desconcert en aquells que no es deixen seduir per l’eixart de gèneres. Però aquesta curiosa conjugació esdevé la forma perfecta per destil·lar l’empelt d’identitats que atresora aquest escriptor.

Com en qualsevol intent de retorn al passat, Bezsonoff també s’ha trobat en els buits que deixa el pas del temps. I és allà on ha brollat la millor versió de l’escriptor de Perpinyà. La història de la vida del seu avi resulta la més atractiva, ja que com ha demostrat en anteriors ocasions sap fer un excel·lent ús dels elements històrics per a crear literatura. Com ell mateix ha reconegut, allà on no arriba la documentació, Bezsonoff ha tirat mà de la imaginació, i sembla un encert. L’avi es presentat a través d’un vidre translúcid des d’on l’observem com va oblidar la identitat cultural en el camí de fugida cap a Paris. Però, per l’altra banda i per un aparent atzar apareix en l’escena el personatge del germà de Mitrofan, Leonocid, per a posar el contrapunt i oferir-nos les dues acares de l’exili: Mitrofan oblidà els seus orígens i es deixa amarar per la cultura francesa. Eixe oblit voluntari de l’avi sembla que ha estat un herència involuntària que va rebre l’autor ja que durant molts anys, com ell reconeix al llibre, culparà de tot allò que li passa dolent al seu passat rus.

Però com ja hem avançat, davant l’exili hi ha un altra actitud més allà de l’oblit, i eixa és la representa el besoncle; Leonid, que va mantenir viva i activa la seua identitat russa.

Cal destacar que la part més novel·lística del llibre s’entremescla amb una mena de dietari, escrit en temps present i on Bezsonoff, ens confessa les seues digressions sobre el deler per aprendre la llengua russa i per poder llegir els clàssics d’aquesta cultura en la llengua original. A més, ens alguns capítols també es deixa dur per un aglomeració d’excessives i breus pinzellades que intenten traçar les rames del seu arbre genealògic.

En definitiva, un llibre amb un estil viu i captivador, amb una prosa dinàmica que esdevé un exercici literari de catarsi que tots hauríem d’encetar en algun moment de la nostra vida ja que “acceptant les meues contradiccions i l’aiguabarreig de les meues identitats, m’he reconciliat amb mateix”.

Ressenya publicada la Revista Caràcters núm 42

ELS TAXISTES DEL TSAR

Joan-Daniel Bezsonoff

EDITORIAL EMPÚRIES

Col·lecció: Narrativa, 301

Pàgines: 128

Any d'edició: 2007

Poda

Un matí de diumenge, aprofitant el suau sol d'aquest febrer, decidisc mamprendre una tasca que des de fa algunes setmanes tinc pendent: podar les plantes del balcó. Des de fa algunes setmanes aquestes habitants del meu humil tros de balcó semblava que havien perdut l'empenta amb la que creixien aquest estiu. Així que amb el poc bagatge agricultor que tinc em dispose a llevar aquelles rames que considere més dèbils, o massa velles, o excessivament retorçades... Sembla que l'hivern és l'època de fer aquest tasca al jardí i al camps, per així possibilitar que en arribar la primavera la planta aprofite tota la seua força en aquelles rames que nosaltres hem escollit com les millor per a ella. Em capfique en la feina, i l'absència d'experiència dóna el control total a la teoria. Aquesta si, aquesta no.... i aquesta rama de generi, no sé... està molt retorçada, però té un flor tan bonica, que faig?

Unes hores desprès, ja de nit, quan m'he netejat la terra de les mans pense en aquesta activitat de podar, podar és escollir. I em venen els dubtes: Hauré podat les rames correctes?

A la vida moltes vegades no tenim altra opció que podar si volem créixer i així omplim (i omplirem) moltes bosses d'escombraires amb les rames que un dia vam decidir tallar. No sabem si les rames que ara ja s'han podrit haurien estat millor que les que ara tenim al nostre balcó. Per sort i també per desgràcia, sempre ens queda un xicotet espai de dubte per saber si aquella rama retorçada però amb aquella flor tan bonica la hauríem d'haver tallat o no.

PS: Per cert, hui, 11 de febrer de 2008, "Parlant de Sirenes" fa 3 anys del seu primer post. Com a regal li he donat una nova foto de capçalera.

Juli Capilla guanya el premi Tardor

La premsa de hui ens porta una bona notícia. Juli Capilla ha guanyat el XIII Premi Tardor de Poesia. amb el poemari Aimia. L'obra es publicarà a l'editorial Aguaclara.

Enhorabona!

Juli ha explicat que el títol del recull rescata una paraula que empraven els trobadors occitans per a designar a l'estimada i amiga, Aimia. En total el poemari arreplega 25 poemes i un epíleg, on segons avança Capilla ha reflexionat sobre una relació d'amor. L'autor ha destacat la presència de “la pulsió erótico-amorosa i el conflicte ètic i moral” recollida de l'obra de Ausiàs March i la influència de la “desinhibició” que ens transmet la poesia de Vicent Andrés Estellés.

Podeu llegir a Juli Capilla al seu bloc: Va de bo, cavallers!

Recull de premsa de la notícia del premi:

Juli Capila gana el premio Tardor con un poemario en valenciano al Levante-EMV
Aquest titular del Levante-EMV destaca el fet que el poemari estiga en valencià, de fet crec que en 13 edicions d'aquest premi de Castelló aquest és la tercera obra en valencià que ha estat premiada. Un fet que li dóna més valor al treball de Juli.

El valenciano Juli Capilla gana el Premio Tardor con su obra 'Aimia' a El Mediterraneo.
En aquest cas el diari de Castelló destaca el fet que no siga castellonenc i defineix al guanyador com "valenciano". Per experiència pròpia us dic que en aquesta redacció tenen prejudicis i volen deixar clar que valenciano és diferent de castellonenc, per a ells, molt diferent, i així ho fan notar.
Un altre apunt interessant és que en l'edició en paper trobem un foto de l'acte on vegem a Juli al lliurament del premi mentre parla l'alcalde de Castelló, el senyor Fabra. Podria contar-nos al seu bloc si a més del premi també va aprofitar per comprar loteria a Castelló (allí sempre toca, sobretot a alguns presidents de la Diputació) o per a apuntar-se al pròxim Trofeu de Golf de la Comunidad Valenciana que també es farà a terres castellonenques (al club del president de la Diputació de Castelló). M'oferisc a fer-li de Caddie.

Juli Capilla, con su obra Aimia, gana el 13 Premi de POesia Tardor que patrocina el Ayuntamiento de Castellón, des del propi Ayuntamiento.

Juli Capilla gana con 'Aimia' el XIII premio de poesía Tardor de Castellón, a Terra

Juli Capilla gana el premio de Poesia Tardor, al Bloc Poemas del Alma.

El mostre dels malsons

La setmana sembla eterna.. Ja porte sobre el muscle dos malsons.
Tot comença igual: Enmig de la nit, unes poques hores desprès caure al llit, em desperte de sobte.El ritme cardíac és alt, i una freda suor comença a relliscar per l'esquena. Els ulls se m'obrin de bat a bat, com aigua de sèquia que esclata una comporta per inundar el camp. Entre la vigila i el somni m'assec en un cantó del llit. No puc perdre temps. A palpentes isc de l'habitació i busque l'olor de menjar. Inexplicablement ha esclatat a dins meu una gana desmesurada. Camine pel corredor i comence a notar els primer tremolors. La força de les cames minva com un ciri que va apagant-se poc a poc. Per fi, davant de la nevera, rescate àpats prohibits que devore sense degustar. Cansat, desesperat i espantat m'assec al tamboret de la cuina i em quede mirant el rellotge digital de la ràdio. Són les quatre de la matinada. Ara escalfaré un poc de llet i esperaré que em retorne la son. Tornaré al llit i demà al matí em despertaré amb el dubte si tot ha estat tot un somni o sirealment fa unes hores vaig estar de nou abocat al precipici.

Ja porte dos nits en aquest malson. I ara que s'acosta la nit, com un xiquet poregós sent el pànic de tornar a tancar els ulls per si el dolç mostre que corre per dins meu decideix tornar a eixir de l'armari... em despertaré per escapar cap a la cuina?

Abracadabra

Una de les funcions que més m'agrada de l'Ipod, és la Reproducción Aleatoria, una opció que et va posant cançons de la teua discografia a l'atzar. Això provoca que, sense espera-ho tonen a la teua oïda, cançons que fa anys que no escoltaves. I això de vegades és com un viatge al passat, perquè les cançons són moltes vegades la banda sonora d'un moment de la nostra vida. I quan sona la melodia retornes a instants, a perfums, a abraçades, a carícies, a nits, a viatges que estan a la nostra biblioteca de records.

Ahir sonava una cançó que feia molt de temps que no escoltava... Abracadabra de Sílvio Rodríguez.

He estat cercant allò que s'amaga darrere de la paraula Abracadabra, una paraula màgica que s'empra en moltes llengües i sota la qual s'amaguen encanteris i sortilegis. De vegades, les paraules són la millor medicina, hi ha tanta gent que posa la seua fe en els silencis i en les creences en foscos ritus religiosos que prediquen la necessitat de patir per arribar a alguna cosa millor... com es poden invocar les ferides? "como si nos faltaran las penas"

Yo no se
cómo hay quien malversa la vida
cómo hay quien invoca una hérida
como pueden gastar el amor.
Yo no se
(Como si no faltaran las penas;
como si nos sobraran las cenas
como si diera dicha el dolor.)
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe;
si la desesperación hace blanco
y se cierran los laicos colegios;
si se vuelve al sortilegio
y aprendices de delfín
creen llegar a Merlín.
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe,
pero a mí lo que me embruja es volar
y hechizarme con tus sortilegios:
soy brillante en tu colegio;
subo nota en el amor,
vuelo allí
como al sol
un colibrí.

Abracadabra,
curandera mi palabra,
todo mal pone bien,
sana del odio y vacuna también.
Abracadabra,
siga la pata en su cabra,
girasol, alhelí,
la mariposa besó al colibrí.

S.R.

El silenci dels Camps oblidats

Aquestes setmanes que el senyor Gonzàlez Pons s'ha convertit el gran defensors del valors valencians i que no para d'eixir a fer declaracions a tots els mitjans de comunicació plenes de ràbia i oportunisme contra "tots" els seus adversaris. Ara és el moment de fer-li memòria de totes les seues accions i "desplantes" que ha fet durant tots els seus anys al poder. No entenc com els valencians no castiguem la manca total i absoluta d'honestedat que han demostrat aquest tipus de dirigents. Que passa quan arriben una eleccions i polítics com Gonzàlez Pons ens volen vendre una imatge que no és real? Doncs passa que aquest model s'emporta majories absolutes al País Valencià... Quin mal de panxa és fer eleccions al nostre país: És com vore una Tragèdia. Sobre l'escenari un primer acte d'hipocresia i mentides, un segon acte on es fan públiques totes les malifetes que han fet realment tots aquests dirigents i acte final on els roïns s'emporten la majoria absoluta i són els triomfadors. I el públic amb un regust ben amarg cap a casa i pensant "la vida no és justa".

El programa CQC va fer un interessant reportatge aquesta passada setmana sobre el silencis del president Camps. El Col·legi de Periodistes Valencians ha recordat que el "Molt Honorable" porta molt de temps callant davant les preguntes que no li convenen. Indigneu-vos un poc més que ja estem en l'acte segon de la Tragèdia d'enguany. L'escena final el pròxim 9 de març.