dolça condemna i amarga salvació

El símil de les arts escèniques em resulta molt útil i molt pròxim les coses que ens passen a la vida. Altres empraran els símils astronòmics, químics, futbolístics o matemàtics... però a mi sempre m’ha agradat més el del teatre.

En aquesta metàfora escènica-vital, tinc una especial paranoia per la meua posició en tota aquesta obra irrepetible. On estic? Sobre l’escenari actuant? A un seient veient l’espectacle? Al camerino? A la taula de control llum i so? O tal vegada estic a la taquilla venent entrades?

Aquest és el problema només es planteja quan descobreixes tots els racons del teatre. Quan només eres un espectador la teua funció és única: Has d’ocupar el teu seient i veure l’espectacle. Però, que ens passa quan sabem el que s’amaga darrer de les cortines?

L’especticisme és habitualment el primer símptoma d’aquesta situació. Sóc un desgraciats escèptics que no es creu els muntatges que li posa al davant la vida. A la fi aquesta malatia que em va encomanar un temps de joia esdevé una dolça condemna i i una amarga salvació.

“Quan s'ha vist la part del darrere d'un teatre de titelles, ja res no pot tornar a ser igual.”

Joan Garí, Senyals de fum

Necessitat de victòria

En algun moment de la nostra vida tots necessitem assaborir una victòria. Per a guanyar cal tindre a favor molts factors, però una de les premisses més importants que cal complir és tindre la sort de la teua banda. Per aprofundir més en aquest tema recomane la pel·lícula Match Point, crec que Allen ha fet una obra mestra en aquest film. El temps em donarà la raó o em farà un perdedor més.

Tornant al tema de la necessitat d’aconseguir victòries, us he de confessar que passe per una mala ratxa tennística. Des de fa un parell de setmanes, sols recull derrotes a les pistes. Això et fa entrar en una dinàmica de perdedor i desapareix tota la confiança en qualsevol cop que intentes. El saques no entren, les volees es queden en la xarxa, les boles llargues sempre cauen a l’altra banda de la línea... l’espiral es fa cada vegada més gran. Clar, des de fa algunes setmanes només jugue amb gent que en sap molt més que jo. Diuen que per a aprendre cal jugar amb els que en saben més i és així com et marques fites més altes i eleves el teu nivell d’exigència. Però el que no et diuen és que la derrota també et pot enfonsar i traure la il·lusió per lluitar cada punt.

Tots necessitem alguna victòria en la nostra vida. En la feina, amb la família, en els amics, en el sexe... en algun moment necessitem sentir la llorer sobre el nostre cap per a poder tirar endavant.. No crec que es tracte de grans victòries, de fet, en moltes ocasions el triomf no passa de que ens donen la raó en alguna discussió banal, amb eixa xicoteta dosi ja podem satisfer la nostra necessitat de triomf.

Les victòries són l’aliment de la fe, sense elles no hi ha fonament per creure en utopies. Però això se’m fa tan difícil creure que la religió que propugna uns creients abnegats i amb sentiment de pecadors derrotats. És impossible tindre fe sense assaborir algún tipus de victòria.

Jo necessite guanyar alguna cosa per tindre fe en les meues possibilitats. No sé si la guardó ha de ser extern o intern, però ha d’haver-hi guardó.

Compartir experiències

Compartir experiències. Ací està el secret de moltes de les nospres preocupacions vitals. Compartim experiències amb el pares, amb el fills, amb els germans, amb els amics amb les nostres parelles, amb els nostres enemics, amb els companys de feina, amb el veí...

En una dolenta pel·lícula que he vist hui, el protagonista al matí següent d’una nit de sexe amb la xica del film va a buscar-la per esbrinar perquè ha eixit corrents de la seua habitació. “Ens ho hem passat molt bé aquest dies que portem junt i anit vaig voler compartir una experiència més amb tu”. L’escena de la pel·lícula acaba ací i desprès de l’esperat distanciament que anunciava aquesta frase, al final acaben junts. Era previsible, com ja he dit abans era dolenta i per mi les pelis dolentes són les previsibles.

Però aquesta frase de la protagonista deixa algunes portes obertes. És el sexe una experiència més? Segons els guionistes d’aquesta pel·lícula dolenta quan aquesta parella descobreix que s’ho passa molt bé compartint experiències, aleshores decideix compartir una experiència més i van al llit. A la pel·lícula no ens diu res més però sembla ser que aquesta experiència també va ser satisfactòria. Però que hagués passat si en el llit ja no hi hagueren trobat la complicitat que tenien en la resta de coses que havien fet als darrers dies? I si trobem una parella en la qual ens ho passem molt bé fent altres coses però al llit no hi ha aquest bon rotllo, continuaríem compartint experiències junts o deixaríem qualsevol tipus de relació amb eixa persona?

També es por donar el cas contrari, tot i que passa però no és el més freqüent, on el sexe esdevé la única experiència que comparteixen dues persones amb resultats excel·lents. En aquest cas també cal pensar si podem mantindre aquesta intersecció d’experiències físiques, sense cap altre tipus de relació. “Nosaltres el què hem és quedar per follar”, deia una protagonista d’un pel·lícula, i no era porno.

Som animals socials i a la fi el que cerquem, i fem, és compartir experiències. El sexe és una de les experiències que demana més voluntat de compartir, almenys des del punt de vista físic, i per això ocupa una part important de les nostres preocupacions. Qüestió de supervivència.

Finestra de conversa permanent

De vegades tenim la sensació que tenim converses obertes que no hem tancat . Fa unes dies que pense en un amic de València qual fa molts anys que no he tornat a veure. De fet, farà poc mes de 6 mesos els meus van trobar una nota manuscrita que la van tirar per baix de la porta del pis de la platja. Era el meu amic Vicent que em donava el seu telèfon per que em poses en contacte amb ell. L’única referència que tenia de mi era aquell pis, que per sort els meus pares encara mantenen, el seus els van vendre i ja no he tingut cap punt de contacte amb ell. Doncs resulta que és dissenyador gràfic a València, on intenta obrir-se camp en aquest difícil món. He pensat que podria donar-li una oportunitat en Andana Edicions, però encara no tinc cap projecte adient al seu perfil com a dibuixant. Però tinc la sensació que amb Vicent tinc una finestra de conversa oberta del messenger on sempre ens quedem coses per dir.

Aquesta trobada inesperada ens pot fer pensar en la necessita de tindre punt de referència per a trobar a aquelles persones que no volem perdre. Què passaria si s’esborrarà la nostra agenda del telèfon mòbil? O Si perdem la nostra agenda de telèfons? Quins telèfons recordem de memòria? Són aquestes les persones importants d ela nostra vida.

Una situació curiosa és quan anem a grans centres comercials o on hi ha molta gent. M’agrada molt aquella situció que diguem. Si ens perdem ens trobem en aquest punt (al costat d’un banc, d’una farola, una cartelera....). Aquell lloc esdevé el punt de referència en cas de pèrdua, allà és on sabem que sempre trobarem a l’altre. A la vida crec que també tenim punts de referència on sabem que sempre podem trobar a les persones que ens importen.

El feliç engany

Acabe de complir 29 anys. Segons les informacions de ma mare al voltant de la 1:30 de la matinada de l’any 1977 vaig vindre a aquest món, una hora que segon ella avançava que seria un xiquet queli agradava la nit. Tal vegada és que em vaig creure que les coses interessants passaven a partir de la 1:30 de la matinada i per això m’he quedat amb el vici d’estar despert quasi sempre a aquestes hora, és l'hora de que passen coses iontressant, com nàixer, i jo nopuc estra domint. Supose, que a les pròximes 24 hores ja tindre més temps per pegar-li algunes voltes a això d’estar ales portes dels 30.

Però en aquest moment em queda al cap una altra qüestió que parlàvem aquesta nit al sopar. Un home intel·ligent i ple de creativitat ( i també molt atractiu) està lligat de cap, i possiblement també de peus, a una relació de parella condemnada al desficaci. Ell sap que en el seu llit dormen més de dos persones. Tot i això no pren cap decisió dràstica. Es deixa dur i suporta estoicament la situació. És aquesta la nostra actitud davant del grans problemes? Preferim viure enganyats però suposadament feliços sense enfrontar-nos a la realitat?

Fent una llista improvisada de persones que sé que es troben en aquesta situació he de reconèixer que apareixen molt més dels que pensava en primera instància. Però el que més em preocupa és adonar-me que jo també he estat en eixa llista imaginària (encara estic?) que he fet mentre em servien el cafè del temps amb sacarina en la terrassa del bar on sopàvem aquesta nit.

Probablement no siga altra cosa que una qüestió de supervivència i de por. En eixos moments et sents com un xiquet que està sol en l’habitació mirant una pel·lícula de dibuixos animats i s’ho està passant molt bé. I de sobte tens la percepció que hi ha algú amagat dins a l’armari. Un monstre? Però decideixes no obrir la porta i continuar sent feliç mirant la pel·lícula. Per a què malbaratar aquest moment amb preocupacions i desficacis si es pot ser feliç mirant cap a un altre lloc i obviant el problema.

Cal sobreviure i tirar endavant; no obstant, la veritable complicació arribarà si el monstre decideix obrir la porta i agafar-nos d’esquenes mirant cap a un altre lloc.

Còpia de seguretat

He de reiniciar l’ordinador per a instal·lar de nou tot el sistema operatiu. És una tasca pesada que cal afrontar de tant en tant. Son ben pocs els que mai han hagut de patir un formateig del seu disc dur, ja siga realitzat personalment o encomanat a un professional.
Ara em pregunte si no serà necessari crear un procés per a que els humans pugam gaudir també de la possibilitat de formatejar el nostre disc dur cerebral i reencetar els processos del nou sistema operatiu amb aplicacions sense residus. Seria molt profitós de tant.
El problema d’aquest procés de neteja és que abans de dur-lo endavant cal fer una còpia de seguretat per a mantindre totes aquelles coses imprescindibles que no volem perdre. Una tasca igual o més complexa que la de formatejar i reinstl3lar tot el sistema operatiu.
Tornat a l’aplicació humana d’aquest activitat informàtica he de confessar que pot resultar molt agosarat decidir quines són les nostres còpies de seguretat ja que això ens obliga a mantindre en un lloc resguardat totes aquells records, arxius, persones.... que no podem perdre si volem seguir estant operatius. Però a la llarga crec que és molt útil fer aquetes còpies de seguretat periòdiques per`que mai saps quan et pots quedar penjat culpa d’un virus o per una errada del hardware o per altres motius inesperats. Vaig a reiniciar el sistema.

persones-coixí

De vegades esdevenim coixins. Ple de plomes o de trossos d’espuma, és igual, a la fi no som més persones-coixins on la gent que ens estima deixa anar alguna que altra punyada de ràbia continguda. Probablement, d’ací unes dies també ens humitejaran amb llàgrimes. Però això ja vindrà.

Una de les condicions per a ser un bon èsser-coixí és no fer preguntes, ni cercar, públicament, raons que expliquen les agressions que patim. Quan arriba el violent protagonista de torn i comença a pegar-nos cops de puny durs i secs o ens agafa d’una punta i ens escomet contra una paret o contra el llit amb totes les seues forces, en aquest mateix moment és quan nosaltres hem de callar i suportat tot el que les envestides que ens venen a sobre. Tal vegada ens insulten i també ens provoquen amb frases tendencioses i amb recriminacions sense fonament. Així és en el pitjors moments de les persones coixí. És dur i cal molta, molta paciència.

M’agradaria confessar-vos una cosa, però que no ho sàpiga mai el agressor, que siga un secret entre nosaltres. Les persones coixins sabem, de sobres, els motius que porta als nostres benvolguts violents a tractar-nos així, sabem massa bé que els motius estan lluny de nosaltres i que nosaltres no som els responsables d’aquests esclats de còlera. El problema és que de vegades les descarregues de ràbia quasi sempre acaben esguitant a les persones que més s’estima.... però per a aquestes ocasions estem els èssers-coixí.

House i Sexe en Nova York

M’he enganxat a dues sèries: House i Sexo en Nueva York. Tampoc és res d’excepcional, ho sé, ja que si no no tindrien més de 3 temporades cadascuna d’elles. Faig una administració sel·lectiva d’elles al llarg del dia. He aconseguit en DVD tots els episodis de totes dues i això em permet injectar-me un episodi quan em ve de gust. Hi ha moment del dia per a House, sobretot desprès de dinar i desprès de sopar. D’aquesta sèrie m’agrada especialment el seu ús de la raó: Al programa especial que li van dedicar a Cuatro van fer una encertada comparació amb Sherlock Holmes.

Sobre Sexo en Nueva York crec que en tinc una enveja considerable cap a eixe tipus de vida que porten les quatre protagonistes. A la fi els dos objectius del guionistes d’aquestes sèries són matar els propis i fantasmes i fer que els espectadors s’enganxen per a que maten els seus propis desitjos incomplets., (no per aquest ordre...)

Mata'm, però, suaument, per favor

Suaument, sense grans enrenous, has anat esborrant cadascun dels traços d’aquell dibuix que vam fer al sostre del teu pis. Suaument.

Hi havia una cançó que mai em deixaves cantar, Killing me softly, de Roberta Flack. No m’agrada eixa cançó, em deies, No la cantes!, em manaves. Jo, seguidor fidel de les teues dèries, deixava de cantar-la si a canvi tu em subornaves amb una d’eixes carícies que et deixen esborronat uns minuts.

Han passat els anys, i de tant en tant, torne a taral·larejar aquesta cançó. Però, ara ningú em fa emmudir .No hi ets, no em pots contestar ni em somnis, i ara em pregunte quina era la causa que et feia saltar cap al mode imperatiu.

Sempre vaig sospitar que per una atzarosa casualitat tenies una capacitat per veure més enllà de l’horitzó que marca el temps present. Recorde quan escrivies llargs testaments augurant tot allò que jo era incapaç d’entreveure. Un fet que sempre em deixava estupefacte.

Repase la nevera quasi buida, i amb dos ingredients que aquesta nit hi trobe, prepare una explicació a aquest dubte que m’has deixat. Taral·larege de nou la cançó i veig com poc a poc em vas anar matant amb silencis, com suament et vaig anar matant amb silencis. Matar per viure. Tu ja sabies que tot seria així.

De vegades, per motius que la raó no entén,sentim unes inexplicables esgarrifances cap a alguns gustos, melodies, colors... sense saber que l’ànima amaga coses que l’enteniment mai descobrirà.

La primera nit de juliol

La primera nit de juliol, nit de xafogor i solitud. Les hores esbiaixen els incomplets silencis que anuncien l’ensopegada amb l’estiu. Ara que vinc de la terra de les fonts d’aigua freda i passat enlluernador, ara que sense adonar-me m’he quedat nu i sol, en aquest mateix moment em recorre un tremolós llampec de desig que em convida a escapar-me per a banyar-me els peus descalços a la font, a recórrer amb les mans la suau superfície de les seues aigües, a escoltar el dolç xiu-xiu que suggereix que tanque els ulls per dir-me a cau d'orella: "deixa't portar amor meu".

Aquestes primeres hores de juliol m’abrace al record d’una font com qui es llança d’esquenes a la terra per sentir la humitat dels melangiosos camps de tarongers. Aquesta nit, em submergisc en les seues aigües fredes i òbric la boca de bat a bat per empassar-me l’oblit.

moments desbordats pel la fugacitat

La fugacitat quasi sempre es viscuda com una condemna. Però si bé ho mirem allò que li confereix valor als moments és la seua condició d’efímers.

El fet d’assumir que tot té una data de caducitat no ha de servir com excusa per caure l’escepticisme. Tot el contrari, cal aprofitar-ho per viure amb més intensitat tot allò que fem. Però també ens ha de servir per recordar amb goig aquells esbalaïdors moments viscut.

Un dels poemes més colpidors sobre l’experiència passada de l’amor és aquell de Pablo Neruda que comença així: “Puedo escribir los versos más tristes esta noche....

un matí

Un matí qualsevol t’aixecaràs i buscaràs un espill. Però no en trobaràs cap. Et rentaràs la cara i et pentinaràs, com de costum, i al intentar mirar-te a l’espill veuràs que no hi és. Eixiràs al carrer i caminaràs buscant el teu reflex en aparadors i retrovisors de cotxes, però no en trobaràs cap. Arribaràs a la feina i intentaràs buscar la teua imatge en la pantalla apagada de l’ordinador. Però no tindràs èxit. Passaran les hores i la manca de reflexes anirà incrementant la teua desesperació. Allò que aquell matí era una simple anècdota anirà bullint a dins teu fins esdevindre la màxima de les teus preocupacions: “Com puc saber si existisc?” et preguntaràs.

“Ei, aquest matí tens pinta de cansat”, aquesta expressió t’arriba de sobte per l’esquena. Et gires ràpidament i veus la cara del teu amic que arriba, puntual, a saludar-te. Quin descans escoltar-lo.

coherència

A una presentació d’un llibre sobre l’obra pictòrica d’un reconegut pintor del segle XVII a un temple catòlic, el rector del temple va ser l’encarregat de tancar l’acte, com no. Amb aquesta situació privilegiada, el religiós es va permetre el luxe de repartir crítiques a tots els que havien parlat abans, l’autor, el cap de publicacions.... La primera de les protestes que va deixar caure el rector va ser que havia rebut el llibre el mateix matí de la presentació i que per tant era molt difícil parlar d’una cosa que no havia vist amb suficient temps. I desprès va continuar amb tota una lletania de xerracaries sobre la pobresa de l’església. Al finalitzar no es va obrir cap torn de preguntes. Va ser una llàstima perquè em vaig quedar en les ganes de preguntar-li que si aplicava la seua màxima de no parlar de coses que no havia vist era molt complicat que cada dia pugés al púlpit a parlar d’un tal Jesucrist que no havia vist, ni veurà mai. Quina falta de coherència!

retorn

Hui he rebut de nou uns grapat de paraules que em donen l’alè necessari per tornar a escriure.

Ja sé que porte quasi bé tres meses sense deixar cap petjada en aquest blog que té dos lectors habituals reconeguts. Estimats lectors-amics, moltes gra`cies pel vostre suport sobretot al darrer post on deixava constància d’una angoixa que dies més tard va esdevindre una d’eixes crisis que em deixen sota mínims... El fets van ser un parèntesi de consciència on vaig tindre la sort de comptar amb dos inestimables amics que, segons em van contar, van fer tot el possible per rescatar-me d’aquell estat. Ben bé no sé si demanar disculpes o donar les gràcies. En primer lloc demanar-hi ha disculpes perquè la meua caiguda enmig d’un carrer de València va suposar un trasbals i un important esglai per a ell, “em pensava que ‘s’havia mort”, va assegurar un d’ells uns dies desprès...(sobre aquesta fase ja en reflexionarem un altre dia). Per sort, d’aquell perillós esdeveniment algú ha aconseguit el valor suficient per comprar una impactant vespa roja... Sempre cal traure el profit de totes les coses.

I en segon lloc crec que és just donar les gràcies per l’esforç i la lluita que suposa estar més que mai en el moments difícils. I aquell moment mereix amb total rotunditat la categoria de moment difícil.

Però tornar a l’origen d’aquest post, he d’estar agraït de nou de rebre unes paraules d’una veu estimada que m’ha fet de nou enfrontar-me amb les paraules. De vegades ens quedem dubtant, ens atemorim o ens amaguem darrere de la feina i les obligacions per deixar en via morta els nostres desitjos. Per sort, tots tenim una musa que quan menys ho esperem ens posa, de nou, la ma sobre el muscle i, probablement, ens anima a tornar traure de dins totes aquelles coses que ens fan sentir-nos vius. Gràcies Ona.

cansat

Estic cansat de les dèries, de les desesperacions, de les angoixes. Estic cansat de les baixades de sucre, de les anàlisis de sang, de les 5 punxades al dia. Estic cansat dels que riuen, dels que ploren, dels que s’estimen i dels que creuen que s’estimen. Estic cansat de lluitar per una feina digna, d’encetar projectes que no es fan realitat, de suportar caps que no saben més que jo i de no poder apagar el mòbil. Estic cansat de portar secrets al coll, de no saber controlar les situacions incontrolades i de no poder dormir totes les hores que vull. Estic cansat d’aspirar a coses que mai podré assolir, de no saber acceptar que el temps passa i d'oblidar els noms de les persones. Estic cansat de gemegar per les meues desgràcies, de sentir que l’eufòria em dura massa poc i de tindre pànic al compromís. Estic cansat d’escoltar als arrogants que recerquen el coneixement sense cap utilitat pràctica, estic cansat dels estudiants eterns, dels que prefereixen escoltar programes de divulgació científica abans que la veu dels que els estima, dels que obliden quins són els seus orígens i dels que diuen que són ciutadans del món. Estic cansat de llegir llibres que no m’omplin i d’intentar escriure històries que no em satisfan. Hui estic cansat, sobretot de mi.

per la vena...

He abandonat l’escriptura i estic pagant-ho car. Porte unes setmanes d’un fort esverament. Ja tornem a ser-hi!. Tinc la sensació que açò de l’escriptura comença a esdevindre una vertadera droga a la qual necessite aferrar-me per a no caure en aquesta ansietat inexplicable.

El símptomes podrien ser els que les dones tenen algunes dies al mes, però com sempre elles tenen una excusa perfecta per a justificar aquesta actitud, però, i nosaltres com ho expliquem? Com explicar que estic sempre preparat per fotre-li un mos al bescoll de qualsevol que insinue un lleuger intent d’atacar-me, a més, estic extremadament gelós de la meua intimitat, no vull que ningú tinga cap intuïció sobre el que realment pense o dic o puga imaginar... he perdut la confiança en tots i estic com un animal que defensa les seues cries. Tot açò és el que sembla de portes cap a fora, en realitat he perdut la confiança en mi mateix, em sent com un perdedor vocacional que viu les victòries com una situació de relativisme i totalment transitòries. És dur viure amb aquesta percepció.

I l’alliberament d’aquesta situació ens arriba moltes vegades quan deixem anar totes aquetes agulles que es claven per dintre i ens fan enrabiar ... No sé per quina estranya raó però contant aquetes coses a altres sentim una sensació de repòs... no sé si definitiu o transitori, però mentre siga efectiva aquesta substància psicotròpica anomenada escriptura em fa sentir bé... Escric per mi, disculpeu si no us faig massa cas però estic sota els efectes d’un gram de paraules....

temps per al bosc

Un dels detalls més interessants de les xerrades de hui a la Biblioteca Jaume Fuster ha sigut un comentari de Jamie Byng, de Canongate, quan ha comparat la tasca de ser editor amb la de plantar un bosc. Byng ens ha advertit de dos perills: El primer és no tindre paciència, ja que cal recordar que per que un arbre cresca necessita el seu temps, de fet, demana anys. Per això, és molt important saber cultivar, regar, podar i abonar ls obres que formaran el catàleg arbori de tot bon projecte editorial. El segon dels consells és recordar que cal tindre compte de tot el bosc i no posar-se davant de l’arbre més gran i més gros a gaudir de la seua ombra, sense tindre en compte que al darrere hi ha molts arbres més. Ens ha recordat la frase coneguda de 2No deixes que l’arbre no et deixe veure el bosc”.
Són dos bons consells que ara que els pense en la tranquil·litat de la nit crec que es poden aplicar a moltes més coses que a la tasca editorial.

un temple i una pregunta

Des d'un nou temple de la cultura observe com repetim els mateixos ritus des de fa segles. Estic a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia que ha obert fa uns dies. Des d'un dels còmodes sofas que han instal·lat mire com està qausi bé tot el dia de gom a gom. fa tant de goig veure xiquets, joves, adults i gran caminar d'ací cap allà cercant llibres, cds o simplement preguntant en informació. Alguns busquen solcuions als seus problemes, altres s'emparen als deus de les lletres per poder gaudir d'un futur millor, altres cerquen l'eternitat de les emocions entre les pàgines i uns altres, com jo, ens confesem en silenci i davant d'una pantalla sense rostre. Afortunadament no ens posaran penitència.
En aquest lloc i enmig de la celebració d'uns sacres festes editorial que s'allargaran tres dies, em persegueix una pregunta: Es poden trobar les coses que no cerquen?

he mirat un fantasma als ulls

Moltes vegades creguem que som forts,ens masturbem mentalment per fer brollar les potències de la nostra ànima i això ens fa creure demiürgs d’un món fet a mida. Tots ens fem un món d’ús particular on tot quadra, on cada cosa té el seu lloc i el seu moment. No fer-ho així és perillós.

Conec molta gent que no accepta que li plantege excessives qüestions que em corren pel cap. Li pegues massa voltes a les coses, em diuen, però allò que realment volem dir-me és que sóc massa perillós per a la seua salut mental quan m’endinse en aquesta dinàmica de qüestionaments.

He de reconèixer que moltes vegades m’agradaria tindre aquest plantejament d’ignorància convençuda. Però la meua ignorància no em convenç, tot el contrari em proposa desassossecs. Jo, de vegades, intente fer exercicis d’assimilació: m’assec en una plaça, o un parc i mire els rostres de la gent feliç que mai posarà en dubte l’existència de Déu o que mai patirà per si té sentit la seua existència o per si aquest és el seu darrer passeig per la ciutat. No sé si dir que aquesta gent simplement viu per ser feliç o dir que només està feliç per viure.

Puc pensar de forma utilitarista i adonar-me que totes aquestes reflexions meues no em duran a enlloc, almenys no a cap lloc de plaer banal. I l’experiència em diu que encara és més difícil trobar la pau en l’anima. Per tant resulta més útil a curt termini apostar per la ignorància banal.

Aquestes darreres setmanes he descobert que la pitjor de les meues condemnes és la ignorància conscient. Aquest ignorància és aquella en la que intueixes que hi ha alguna cosa està passant al teu voltant o a dintre teu, però que no assoleixes a descobrir. No saps si aquella raresa et farà gaudir o patir, però vols veure-li la cara. I aleshores és quan ve el problema. Si no tingueres la percepció que hi ha alguna cosa amagada no patiries: això és la felicitat de la ignorància. Però no és això el que em passava.

Finlament, per qüestions d’atzar, em vaig trobar amb eixe fantasma que sabia que estava passant molt a prop de les meues esquenes, sentia la seua fredor caient per la pell, però que no arriabava a veure. Us assegure que quasi em torne boig, no parava de cridar al la gent del meu voltant per dir-los que alguna cosa estranya estava passant. Però finalment, ahir el vaig mirar als ulls. La primerareacció va ser la desesperació i la llàgrima. La llengua s'em va secar i no parava de caminar d’ací cap allà sense cap destí que no fos la més absoluta de les desesperacions. Sabia que ensopegar amb els ulls d'aquell fantasma no em portaria res bo. Però també sé que no estava equivocat, ara tinc una pau interior que abans no tenia. La meua ànima ha deixat d’ofegar-me l’estomac i deixar-me arraulit sobre el terra. Ara ja he eixit de la ignorància, ara ja sé que no estiva boig i que aquest camí d'autodestrucció que he estat fent tenia un destí.

Quina contradicció! He descobert una cosa dolenta per a mi, però ara estic més tranquil perquè sé d'on ve el mal.

Al principi defensava que la ignorància assumida era un bon estat però ara crec que no és així perquè tard o d’hora sempre et fan una punyalada i, personalment,considere que és millor saber que açò té un final que no trobar-se de amb els ulls de l'assassí el dia mateix de la mort. Aquest és la meua opció, però més que una opció és un destí.

La veritat de la vida

Per als esperits forts i temeraris, per aquells que que tenen el geni en els nassos, per aquells que no s'enfonsen davant la falta de sentit de l'existència, hi ha el riure. I també la possibilitat d'obtenir la revelació de la bellesa des de la qual crear.