No és cap endevinalla que cap pany no tanca

Com pots veure, ara escric altra vegada,
més per tu que per mi,
o potser no, qui sap.
Alguna cosa ha canviat
que no endevinen els endevins.
No salto enrera, creu-me.
Traçaré signes a la sorra, a l’aire,
perquè els llegeixi molta gent,
o poca.
Quin llarg camí, els poemes.
Sense saliva, escups,
sense esperança, esperes.

Com pots veure, ara escric altra vegada.
Despejo les paraules, les espolso.
Les mateixes d’abans? Jo no ho diria.
No salto enrera, creu-me.
Tot jo sóc diferent.
He estrenat balances
i ara peso el record:
a un plat hi poso sorra.
Això no és cap horòscop
perquè no hi ha futur.
Escric, ja n’hi ha prou.
No és cap endevinalla.

M.M.P.

Deu ser molt lluny el mar, o tal vegada
ja no hi ha mar i el mot és només una
cassanella. Tants de mots han perdut
el pes i el gruix que ja no goso cloure
els punys amb força com abans, per por
de sentir tot un món que s’esmicola.
Deu ser molt lluny el mar, i aquella casa
que sempre he imaginat sota la pluja
i la gent que ja no veig. Deu ser molt lluny
la gent que mai no veig, o tal vegada
han mort i jo no ho sé i encara els penso
inútilment vivents. Deuen ser lluny
els arbres i els ocells, el riu, l’espasa
que talla el vent i el fang de les roderes.
I només tu ets pròxima i et sento,
immòbil i expectant, just al darrera
de tantes portes que cap pany no tanca.

M.M.P.