La fugacitat quasi sempre es viscuda com una condemna. Però si bé ho mirem allò que li confereix valor als moments és la seua condició d’efímers.
El fet d’assumir que tot té una data de caducitat no ha de servir com excusa per caure l’escepticisme. Tot el contrari, cal aprofitar-ho per viure amb més intensitat tot allò que fem. Però també ens ha de servir per recordar amb goig aquells esbalaïdors moments viscut.
Un matí qualsevol t’aixecaràs i buscaràs un espill. Però no en trobaràs cap. Et rentaràs la cara i et pentinaràs, com de costum, i al intentar mirar-te a l’espill veuràs que no hi és. Eixiràs al carrer i caminaràs buscant el teu reflex en aparadors i retrovisors de cotxes, però no en trobaràs cap. Arribaràs a la feina i intentaràs buscar la teua imatge en la pantalla apagada de l’ordinador. Però no tindràs èxit. Passaran les hores i la manca de reflexes anirà incrementant la teua desesperació. Allò que aquell matí era una simple anècdota anirà bullint a dins teu fins esdevindre la màxima de les teus preocupacions: “Com puc saber si existisc?” et preguntaràs.
“Ei, aquest matí tens pinta de cansat”, aquesta expressió t’arriba de sobte per l’esquena. Et gires ràpidament i veus la cara del teu amic que arriba, puntual, a saludar-te. Quin descans escoltar-lo.
A una presentació d’un llibre sobre l’obra pictòrica d’un reconegut pintor del segle XVII a un temple catòlic, el rector del temple va ser l’encarregat de tancar l’acte, com no. Amb aquesta situació privilegiada, el religiós es va permetre el luxe de repartir crítiques a tots els que havien parlat abans, l’autor, el cap de publicacions.... La primera de les protestes que va deixar caure el rector va ser que havia rebut el llibre el mateix matí de la presentació i que per tant era molt difícil parlar d’una cosa que no havia vist amb suficient temps. I desprès va continuar amb tota una lletania de xerracaries sobre la pobresa de l’església. Al finalitzar no es va obrir cap torn de preguntes. Va ser una llàstima perquè em vaig quedar en les ganes de preguntar-li que si aplicava la seua màxima de no parlar de coses que no havia vist era molt complicat que cada dia pugés al púlpit a parlar d’un tal Jesucrist que no havia vist, ni veurà mai. Quina falta de coherència!
Hui he rebut de nou uns grapat de paraules que em donen l’alè necessari per tornar a escriure.
Ja sé que porte quasi bé tres meses sense deixar cap petjada en aquest blog que té dos lectors habituals reconeguts. Estimats lectors-amics, moltes gra`cies pel vostre suport sobretot al darrer post on deixava constància d’una angoixa que dies més tard va esdevindre una d’eixes crisis que em deixen sota mínims... El fets van ser un parèntesi de consciència on vaig tindre la sort de comptar amb dos inestimables amics que, segons em van contar, van fer tot el possible per rescatar-me d’aquell estat. Ben bé no sé si demanar disculpes o donar les gràcies. En primer lloc demanar-hi ha disculpes perquè la meua caiguda enmig d’un carrer de València va suposar un trasbals i un important esglai per a ell, “em pensava que ‘s’havia mort”, va assegurar un d’ells uns dies desprès...(sobre aquesta fase ja en reflexionarem un altre dia). Per sort, d’aquell perillós esdeveniment algú ha aconseguit el valor suficient per comprar una impactant vespa roja... Sempre cal traure el profit de totes les coses.
I en segon lloc crec que és just donar les gràcies per l’esforç i la lluita que suposa estar més que mai en el moments difícils. I aquell moment mereix amb total rotunditat la categoria de moment difícil.
Però tornar a l’origen d’aquest post, he d’estar agraït de nou de rebre unes paraules d’una veu estimada que m’ha fet de nou enfrontar-me amb les paraules. De vegades ens quedem dubtant, ens atemorim o ens amaguem darrere de la feina i les obligacions per deixar en via morta els nostres desitjos. Per sort, tots tenim una musa que quan menys ho esperem ens posa, de nou, la ma sobre el muscle i, probablement, ens anima a tornar traure de dins totes aquelles coses que ens fan sentir-nos vius. Gràcies Ona.
Estic cansat de les dèries, de les desesperacions, de les angoixes. Estic cansat de les baixades de sucre, de les anàlisis de sang, de les 5 punxades al dia. Estic cansat dels que riuen, dels que ploren, dels que s’estimen i dels que creuen que s’estimen. Estic cansat de lluitar per una feina digna, d’encetar projectes que no es fan realitat, de suportar caps que no saben més que jo i de no poder apagar el mòbil. Estic cansat de portar secrets al coll, de no saber controlar les situacions incontrolades i de no poder dormir totes les hores que vull. Estic cansat d’aspirar a coses que mai podré assolir, de no saber acceptar que el temps passa i d'oblidar els noms de les persones. Estic cansat de gemegar per les meues desgràcies, de sentir que l’eufòria em dura massa poc i de tindre pànic al compromís. Estic cansat d’escoltar als arrogants que recerquen el coneixement sense cap utilitat pràctica, estic cansat dels estudiants eterns, dels que prefereixen escoltar programes de divulgació científica abans que la veu dels que els estima, dels que obliden quins són els seus orígens i dels que diuen que són ciutadans del món. Estic cansat de llegir llibres que no m’omplin i d’intentar escriure històries que no em satisfan. Hui estic cansat, sobretot de mi.
El símptomes podrien ser els que les dones tenen algunes dies al mes, però com sempre elles tenen una excusa perfecta per a justificar aquesta actitud, però, i nosaltres com ho expliquem? Com explicar que estic sempre preparat per fotre-li un mos al bescoll de qualsevol que insinue un lleuger intent d’atacar-me, a més, estic extremadament gelós de la meua intimitat, no vull que ningú tinga cap intuïció sobre el que realment pense o dic o puga imaginar... he perdut la confiança en tots i estic com un animal que defensa les seues cries. Tot açò és el que sembla de portes cap a fora, en realitat he perdut la confiança en mi mateix, em sent com un perdedor vocacional que viu les victòries com una situació de relativisme i totalment transitòries. És dur viure amb aquesta percepció.
I l’alliberament d’aquesta situació ens arriba moltes vegades quan deixem anar totes aquetes agulles que es claven per dintre i ens fan enrabiar ... No sé per quina estranya raó però contant aquetes coses a altres sentim una sensació de repòs... no sé si definitiu o transitori, però mentre siga efectiva aquesta substància psicotròpica anomenada escriptura em fa sentir bé... Escric per mi, disculpeu si no us faig massa cas però estic sota els efectes d’un gram de paraules....
Moltes vegades creguem que som forts,ens masturbem mentalment per fer brollar les potències de la nostra ànima i això ens fa creure demiürgs d’un món fet a mida. Tots ens fem un món d’ús particular on tot quadra, on cada cosa té el seu lloc i el seu moment. No fer-ho així és perillós.
Conec molta gent que no accepta que li plantege excessives qüestions que em corren pel cap. Li pegues massa voltes a les coses, em diuen, però allò que realment volem dir-me és que sóc massa perillós per a la seua salut mental quan m’endinse en aquesta dinàmica de qüestionaments.
He de reconèixer que moltes vegades m’agradaria tindre aquest plantejament d’ignorància convençuda. Però la meua ignorància no em convenç, tot el contrari
Puc pensar de forma utilitarista i adonar-me que totes aquestes reflexions meues no em duran a enlloc, almenys no a cap lloc de plaer banal. I l’experiència em diu que encara és més difícil trobar la pau en l’anima. Per tant resulta més útil a curt termini apostar per la ignorància banal.
Aquestes darreres setmanes he descobert que la pitjor de les meues condemnes és la ignorància conscient. Aquest ignorància és aquella en la que intueixes que hi ha alguna cosa està passant al teu voltant o a dintre teu, però que no assoleixes a descobrir. No saps si aquella raresa et farà gaudir o patir, però vols veure-li la cara. I aleshores és quan ve el problema. Si no tingueres la percepció que hi ha alguna cosa amagada no patiries: això és la felicitat de
Finlament, per qüestions d’atzar, em vaig trobar amb eixe fantasma que sabia que estava passant molt a prop de les meues esquenes, sentia la seua fredor caient per la pell, però que no arriabava a veure. Us assegure que quasi em torne boig, no parava de cridar al la gent del meu voltant per dir-los que alguna cosa estranya estava passant. Però finalment, ahir el vaig mirar als ulls. La primerareacció va ser la desesperació i
Quina contradicció! He descobert una cosa dolenta per a mi, però ara estic més tranquil perquè sé d'on ve el mal.
Al principi defensava que la ignorància assumida era un bon estat però ara crec que no és així perquè tard o d’hora sempre et fan una punyalada i, personalment,considere que és millor saber que açò té un final que no trobar-se de amb els ulls de l'assassí el dia mateix de la mort. Aquest és la meua opció, però més que una opció és un destí.
“Imaginar-se l’alegria de l’altre i alegrar-se d’ella és el més alt dels privilegis dels animals superiors i, d’entre ells, només és accessible a certs exemplars elegits –és un rar humanun”
Nietzsche
“En una mar oberta és quasi segur que trobarem gran perills. Aleshores, quan ens amenaça la tempesta del sofriment i del dolor, quan ja no som més que una feble embarcació capcinejada per forces superiors, tenim, almenys, dues possibilitats: o bé hissar les veles encara més potents, llançar un udol de goig i arriscar heroicament la vida: o bé aplicar una saviesa de llarga vida, arriar veles i viure amb energia reduïda, deixant-nos endur pels corrents i els vents, no oposant-nos-hi, fins que de nou les nostres energies estiguen disponibles i les circumstàncies ens siguen més favorables. El que de cap manera és propi del valent és la trista rebel·lió del lament i el ressentiment.
Quan el temps ens són favorables, hem d’aplicar una actitud despietada cap a tot allò que en nosaltres hi ha de vell i feble: està ja mig mort, vol morir i som nosaltres qui hem de donar-li una darrera empenta, acomiadant-nos de tot allò” .
Maite Larrauri reflexionant sobre Nietzsche
És molt gratificant trobar-se amb reflexions com aquesta al davant. Ja es sap que un del plaers més orgàsmics de l’ésser humà és que et diguen: “tens raó”. I això mateix m’ha passat quan he llegit aquest text. He tingut la percepció que arriba a una de les essències que m’ha marcat l’experiència vital. No obstant, pense que escollir alguna de les dues opcions davant “una mar oberta” és una conseqüència lògica de la intel·ligència: “Cal saber quan es poden hissar les veles però també quan cal arriar-les”. (Si Nietzsche escoltés açò de la" conseqüència lògica" em diria de quina malaltia he de morir....)
Per un altra banda, aquesta reflexió em porta directament a una de les meues lectures de capçalera, que ja fa alguns anys em va recomanar, indirectament, un escriptor valencià. Es tracta de “El vell i la mar” de l’Ernest Hemingway. Particularment, he trobat pocs relats amb tanta condensació de continguts vitals emprant una aparent simple història. Això només ho fan els genis: a partir d’una situació amb una escassa càrrega argumental aconsegueix portar al lector a endinsar-se en les seues pròpies experiències més íntimes i inconfessables. Cada vegada que retorne a les pàgines d’aquesta novel·la em trobe amb una lectura diferent que em fa adonar-me que continuem navegant en una mar oberta...
Per a tots aquells que desprès dels darrers escrits pensen que ho tinc complicat per ser feliç....
M’agrada recordar que aquest viatge ja fa temps que l’he fet i que aquella destinació on penseu que mai arribaré (a ser feliç), ja fa temps que vaig estar, estic i estaré. Aquells que hem estat a prop del precipici sabem el secret que ens fa gaudir, com ningú, de la vida.
Seguint l’esperit de l’ètica aristotèlica i aprofitant els genials versos de Pere Quart us convide a viatjar per aquest codi (particular) cap a la felicitat:
http://talcomraja.lamevaweb.info/post/2724/36287
Sort i recordeu agranar la pols de la vostra casa pròpia ....
Per un estrany malestar em vaig despertar l’altre dia a
Aleshores, vaig veure que el gos estava assegut davant meu, mirant amb atenció tots els meus gestos. El vaig mirar als ulls fixament i vaig pensar que era el moment de fer
- Gos, per què sempre sembles feliç? Sembla que res t’angoixa...—
Vaig tindre la percepció que, una vegada més, perdia el temps fent aquella pregunta a l’animal, una vegada més havia caigut en el parany de fer preguntes al silenci, preguntes aspres i solteres que mai trobaran una resposta que desitge viure amb elles.
Però, aprofitant els avantatges que donen els somnis, el gos va donar resposta a la meua qüestió. Poc importa si va moure la boca, o quin to va emprar aquell innocent animalet que em mirava amb cara de complicitat.
- Sóc feliç perquè mai sabré que un dia em moriré.
Hui em posaré davant el paper en blanc i no trobaré res que contar-vos. Aleshores sentiré, de nou, l’angoixa que habita en mi, com un ofidi llefiscós que es mou suament entre els budells. És el fatic que tantes nits em fa vindre ganes de plorar sense cap motiu aparent. Si fos dona, amb facilitat podria dir que patisc una alteració hormonal i refugiar-me dintre meu per gaudir i sofrir amb el meu afany particular. Però no puc i aquest desassossec ja no acceptarà excuses, només vol engolir relats, records i mentides que jo cada dia cuine i prepare amb enyor. Aquest el seu únic àpat. Té fam i crida, però no tinc res que contar-vos, no tinc res per donar-li de menjar, no tinc res, no sóc res hui. La desesperació creix a un ritme eixerit.
Aleshores, per esmortir tot patiment, em trauré
Paula s’havia cansat de viure. No m’ho volia dir però jo als seus ulls veia que alguna cosa no anava bé. No sabia cap on havia de tirar, si estava fent bé les coses, però és difícil saber si s’està navegant bé quan no és té cap destinaci. Crec que es trobava totalment desorientada. Davant l’aclaparadora quantitat d’esdeveniments que etsva patint havia decidit adoptar una actitud vital còmoda a curt termini però molt perillosa per a viatges de llarga durada, i la vida acostuma a ser un recorregut de moltes hores.
Quan encetem la nostra conversa, ella que ara ha decidit adoptar aquesta actitud davant la vida, però jo crec que la seua posició en el món ja fa molts anys que era aquesta. Ella no n’era conscient. La posició que Paula havia decidit prendre era la de deixar que les coses passaren, no forçar cap situació. Els motius que l’havien portat fins ací són difícils de concretar amb precisió. No hi ha un fet clau, com quasi sempre es tractava més d’una suma d’esdeveniments els que l’havien portat que hagués decidit comprar una entrada de primera fila per a l’escenari de la vida, feia mesos que estava al patí de butaques, però mai l’escenari.
Paula passava per un mal moment. Feia poc de tres mesos que l’havia deixat el seu xicot Portaven una relació de molts anys, d’eixes que cauen en la rutina sense que cap dels dos se n’adone, i que quan se n’adonen tampoc fan cap cosa per a rescatar-la. De fet, jo crec que van ser els darreres mesos d’estar ell quan va decidir baixar al aptí de butaques de
Mentrestant, no deixava de ser la parella pacient del seu xicot, i aquesta va ser en un principi el seu punt de referència. Els fets es van anar precipitant i el joc inicial se li va escapar en algun moment del seu control. I el xicot va decidir escapar de la bogeria on estava apunt de caure, sense adonar-se de la vertadera magnitud dels fets que s’amagaven darrere d’aquella dona amb que estava fent l’amor.
Mentir és una droga, ofereix eixa angoixa inicial i al mateix temps el plaer d’estar per sobre de la persona enganyada. Paula ho tastar i es va quedar enganxada. Com una epidèmia la va anar encomanant per allà on passava sense deixar indiferents a aquells que es deixaven seduir per les seues paraules. La demiúrgica platònica es tan plaent com perillosa.
Quan ens vam trobar estava en un punt difícil. Feia algunes setmanes que tenia la sensació d’estar perduda. Perduda però satisfeta,
- Què vols que et demane?
- Un tallat amb sacarina—li vaig respondre
Va anar a la barra i es va demanar un poliol i el meu tallat. Es va girar i em va fer eixa cara que em va fer intuir que no tenia massa ganes de viure. Va tornar amb les tasses i començà a contar-me la història aquesta del que li havia passat en els darrers anys. Era tard per a mi i massa prompte per ella.
La dita popular diu que hi ha mirades que maten. Però també hi ha silencis assassins. Tots dos són criminals reconeguts però cadascú té el seu sistema. La mirada es recrea en la ganivetada directa. A ella el que li agrada és veure brollar la sang del pit de
Per l’altra banda, els silencis prefereixen un altre modus operandi. Aquests homeiers fan de l’asfixia el màxim plaer. Una estudiada taciturnitat escanyant la boca de la víctima és la millor forma de callar la seua veu per sempre. El silenci no fa esclatar ni crits, ni arraps, ni deixa cap taca de sang. El silenci és un assassí pulcre i pacient.
Aquesta és la darrera nit. La darrera vegada que estic ací a aquestes hores. Almenys eixa és la meua sensació ara. Tantes dies esperant el moment i ara he de confessar que tinc por, molta por. Tinc la mateixa angoixa que el dia abans de fer un viatge amb cotxe, la sensació que aquesta és tal vegada la darrera vegada que dormiré en aquest llit.
Sobre aquest moment em venen al cap dues reflexions:
Què ens passa quan som conscients que estem fent alguna cosa per darrera vegada? En el meu cas la sensació que m’envaeix és sempre la mateixa: angoixa, por a perdre el punt de referència i quedar totalment fora de lloc.
Mantinc per costum una sèrie de punts cardinals que em guien i també tinc alguns racons on sé que en cas d’emergència sempre puc amagar-me i esperar temps millor. Però ara tinc la sensació que vaig a perdre un ‘deixos punts, demà m’aixecaré er darrera vegada en aquest lloc. És llei de vida, ho sé, però el meu acusat, i amagat, síndrome de Peter Pan no em deixarà dormir aquesta nit.
La segona de les reflexions és sobre aquest procés d’eixida. Pensava que el més complicat seria traure la roba, comprar menjar... però no, el més complicat de tot aquets procés és carregar tots els meus llibres. Cada portada és un record, un moment, un instant de la meua vida que o bé carrega el meu muscle o bé es posa sobre els meus peus per fer-me créixer uns centímetres. Per a rematar aquest, de vegades, dolorós procés he de confessar que tinc el costum de deixar entre les pàgines de llibres, cartes, notetes, fotos, entrades de cinema, de teatre, i altres rècords que aquest dies estan brollant davant meu... i aleshores em recorde a mi mateix que sóc un nacionalista utòpic.... i la meua pàtria és el passat.
